Els números romans presenten alguns inconvenients a l'hora de fer-hi operacions. Per sort, es van substituir per uns números que venien de l'Orient, molt més idonis per als càlculs. "Dígits" dedica el capítol a l'aparició de la numeració indoàrab.
En els números romans, la posició de cada símbol no té cap significació numèrica. En canvi, en el sistema de numeració actual, la posició de cada xifra sí que en té. És el sistema anomenat posicional.
Els babilonis ja coneixien aquest sistema, però feien servir la base 60 en lloc de la base 10, com els romans i, ara, nosaltres. A més hi havia un problema: no tenien cap símbol per representar el zero.
Els maies fein servir un símbol per al zero, però la base de numeració era 20, poc pràctica, i, a més, el seu sistema no era pròpiament posicional.
El sistema de numeració difinitiu va aparèixer a l'Índia. Era un sistema que reunia, per primera vegada, els tres avantatges: la numeració posicional, la base decimal i l'ús del zero. Els àrabs el van adoptar per a tots els seus càlculs. Després d'un seguit d'adaptacions, el sistema, anomenat indoàrab, es va difondre arreu del món.
En aquesta difusió va tenir un paper fonamental el matemàtic persa Al-Khwarizmi, un dels més importants de l'edat mitjana. El terme "algoritme", habitual entre els informàtics per designar un procediment per resoldre un problema, prové del nom d'aquest matemàtic. Al-Khwarizmi és també l'autor del primer llibre d'àlgebra, una branca de la matemàtica.
La primera cita cristiana dels números indoàrabs es troba en un manuscrit espanyol, el "Codex Vigilanus". Les autoritats cristianes, però, al principi els van prohibir perquè deien que eren els números dels infidels.
Leonardo Fibonacci, un matemàtic italià, va traduir i adaptar el llibre d'Al-Khwarizmi sobre la numeració decimal i el número zero. El document es va difondre àmpliament per tot Europa i, en pocs anys, el sistema indoàrab es va imposar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada