Nova web www.antonijaner.com

Hola tothom,

A partir d'ara aquest blog s'ha convertit en web:

http://www.antonijaner.com/

Homenatge a Georges Moustaki

Avui ha mort un dels grans cantautors de la música francesa, Georges Moustaki. Nascut a Alexandria, finalment abraçà la cultura francesa. Aquí teniu una de les seves cançons més conegudes: "Le meteque". A l'antiga Grècia els metecs eren els estrangers que vivien a les polis. Es tracta d'una fantàstica cançó d'amor


Amb aquesta pinta de metec, de jueu errant, de pastor grec, aquests cabells als quatre vents amb aquests ulls sense color que fan que sembli un somiador quan de somiar ja no en sé gens i aquestes mans de trinxeraire bohemi, músic i captaire que han rampinyat en tants jardins i aquesta boca que ha besat com ha begut i ha mossegat que espera encara altres festins Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec de lladregot i rodamón i aquesta pell que té el caliu de tots els sols de cada estiu i tants amors que jo no ho són amb aquest cor que ha sabut fer sofrir tan com també ha sofert sense dir mai ni molt ni poc amb aquesta ànima que ja no penso que es pugui salvar del purgatori ni del foc Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec i aquests cabells als quatre vents vindré on ets tu, dolça captiva ànima amiga i font de vida a beure'm els vint anys que tens llavors seré príncep fidel adolescent o bé rebel com a tu et plagui d'escollir i junts farem de tot moment instants d'amor eternament que reviurem fins a morir i junts farem de tot moment instants d'amor eternament que reviurem fins a morir

Pasqua i toponímia

Avui toca parlar de la influència que ha tengut la Setmana Santa en la toponímia. I el primer topònim que em ve al cap és l’illa de Pasqua. Situada al bell mig de l’Oceà Pacífic, es tracta d’un dels indrets més allunyats de la resta del món. Com a lloc més proper té Pitcairn (Austràlia), a 2.000 km de distància, mentre que la costa continental de Xile, país al qual pertany, és a 3.700 km.

Aquesta illa volcànica, de forma triangular i de 163 quilòmetres quadrats –una quarta part de Menorca-, és coneguda per les seves gegantines estàtues, els moais. Fou descoberta al segle XVIII pel capità holandès Jakob Roggeveen. Hi desembarcà el 5 d’abril de 1722, Diumenge de Resurrecció, motiu pel qual la batejà com a illa de Pasqua. Mig segle després, en amb la seva incorporació a la corona espanyola, fou rebatejada com a Isla de San Carlos en honor al rei Carles III. Però aquest nom no fa fer fortuna i ràpidament fou oblidat. Els nadius, amb tot, continuaven anomenant-la Rapa Nui (“Gran Rapa”). Aquest fou precisament el nom que catapultà internacionalment l’illa al 1994 amb la pel·lícula homònima dirigida produïda per Kevin Costner.

Figures misterioses

Els moais continuen essent un misteri. Són figures amb un cap gros, un prominent nas i sense cames, però amb unes mans llargues que se situen sobre la panxa. Solen tenir 10 metres d’altura i pesar vuitanta tones. Cada efígie representa el cap de tribu, un ancestre que, en morir, era “immortalitzat” amb una estàtua, generalment d’esquena a la mar, amb la intenció de protegir els habitants dels perills que arribaven de fora. Durant els més de vuit segles en què es va mantenir aquesta pràctica religiosa es varen erigir a Rapa Nui al voltant de 600 moais, dels quals en quedarien ara la meitat.

La seva fi dels moais arribaria amb les tensions tribals que es produïren entre els segles XV i XVIII. Aleshores, l’illa es trobava amb un col·lapse ecològic, ja que l’excés de població havia provocat una desforestació molt greu. A més, hi havia manca d’aliments. A tot això s’hi sumaren les revoltes dels estrats més baixos que, com a signe de rebel·lia contra l’ordre imperant, varen començar a enderrocar els moais, els quals, no debades, representaven els ancestres dels caps de tribu.

Al 1888 el capità Policarpo Toro s’encarregà oficialment d’incorporar l’illa a sobirania xilena, enganyant els caps de tribu, que es pensaven que signaven un document amb el qual accedien a un protectorat. Tanmateix, fins al 1966 els seus habitants, no varen tenir dret a la ciutadania xilena. Tots ells encara parlen la seva llengua, el rapanui o pascuense, de la família  polinèsica. En aquesta llengua moai significa precisament “escultura”.

El genocida català

Al 1990 un historiador català va destapar que darrere la desaparició de la cultura rapanui hi hagué un compatriota seu, natural de Masnou, Joan Maristany (veure revista Sàpiens,núm. 116). Fou l’home que al 1862 organitzà una expedició a l’illa de Pasqua amb la intenció de captar esclaus –l’esclavisme a l’Estat espanyol estava prohibit des de 1820, però continuava essent un negoci molt lucratiu.

La ràtzia protagonitzada per Joan Maristany, anomenat “Marutani”, podria haver representat el principi de la fi de la cultura illenca tal com s’havia mantingut fins aleshores. I és que entre els capturats hi havia els sacerdots, encarregats de la transmissió oral de les tradicions religioses i únics intèrprets de les misterioses tauletes rongo-rongo. Alguns historiadors creuen que l’any d’aquella ràtzia, el 1862, hi havia a Pasqua uns quatre mil nadius. I les naus en degueren segrestar un terç. El seu destí fou el port peruà de Callao. Allà, però, com que l’esclavisme era una pràctica il·legal, les autoritats varen ordenar alliberar els reus i detenir els capitans de les naus. Segons les cròniques, Maristany va poder fugir i tornar al seu Masnou, on moriria tranquil i sense rendir comptes pels seus cirms el 1914.

Tanmateix, les desgràcies dels nadius capturats no s’acabaren amb el seu alliberament. Alguns d’ells varen contraure malalties terribles de l’època, com ara la verola, que després, en tornar a l’illa, encomanaren a la resta d’habitants. Així, els censos de 1864 parlen que a Rapa Nui només quedava un 35% dels nadius. Tota una desgràcia!!

L’etimologia de l’estat de Florida

El nom de la península de Florida, l’estat del sud del Estats Units, també està relacionat amb la Setmana Santa. Fou incorporada a la corona espanyola al segle XVI. El 2 d’abril de 1513 el villasoletà Juan Ponce de León desembarcà en una terra estranya i misteriosa al nord de Cuba que es creia una gran illa i que, per haver estat vista en temps de Setmana Santa, fou batejada com a “Terra de la Pasqua Florida”. Una vegada més, Pasqua no ens atura de sorprendre!!!

L'optimisme com a motor de la vida

Aquest passat cap de setmana el programa Redes de RTVE va dedicar un programa a l'optisme. Entrevistà Mark Stevenson, un divulgador britànic impulsor d'una xarxa mundial coneguda com La lliga dels optimistes, l'objectiu de la qual és promoure una visió positiva de la vida. L'entrevista és extraordinària i aporta grans idees en benefici d'un món millor. És molt interessant la reflexió que fa sobre la nostra casta política. Diu que quan dos enginyers es troben s'abracen perquè saben que els coneixements d'ambdós seran de gran profit per a la construcció del millor pont possible. En canvi, quan dos polítics es troben es donen l'esquena, perquè s'aferren a la seva ideologia, la qual els impedeix veure l'altra meitat de l'univers. Amb aquest estancament mental, són incapaços de cercar el bé comú, la millor solució per a la societat. I crec que això és precisament el nostre gran drama.

Jo ja no vull partits polítics, vull gent competent, amb criteri i amb mentalitat oberta que lluiti per un món millor. Com diu Stevenson, "si vols salvar el món, pensa com un enginyer, que es basa en l'evidència". En aquest sentit, Stevenson defensa "el sexe entre les idees", hem de voler compartir idees per tirar endavant. El divulgador britànic també parla d'un concepte nou: la procrastinació -ve dels ètims llatins pro ("cap a, en favor de") i de cras ("demà"). És quan la peresa ens fa aplaçar el moment de començar una tasca. Aquest fenòmen, que pateix un 24% de la població, ens impedeix progressar. Aquí teniu el vídeo del programa Redes que no us podeu perdre.

Redes - Claves para enfrentarse al mundo hoy

• Redes - Claves para enfrentarse al mundo hoy

La síndrome d'Stendhal

El món està ple de bellesa. No és estrany, doncs, que sovint, contemplant una obra d'art, ens sentim extasiats. I això, com no podia ser d'altra manera, té un nom: síndrome d'Stendhal. Aquí teniu l'explicació d'aquesta curiosa síndrome.

Els tatuatges a l'antiguitat

El tatuaje: ¿arte o lenguaje en la piel?

A pesar de la innegable actualidad del arte del tatuaje, el inicio de esta técnica para pigmentar la piel se remonta a los mismos orígenes de la humanidad, tal y como muestran las evidencias encontradas en las culturas neolíticas europeas, Egipto o las sociedades precolombinas americanas

Los tatuajes son producciones culturales. La palabra tatuaje, que nos ha llegado a través del término inglés tattoo, proviene de las islas del Pacífico, en concreto de la cultura maorí de Nueva Zelanda. Se trata de una palabra creada durante el siglo XIX a partir de dos términos maoríes: ta (dibujo) y atouas (guardián divino). El significado maorí del vocablo tatuaje es muy descriptivo: los tatuajes reproducen imaginarios culturales o, en otras palabras, hacen visible lo invisible. Y esto, en todos los contextos. No solo en las islas del Pacífico, sino también en Europa, América y Asia, puede hablarse del tatuaje como de una práctica cultural extendida.

La mayoría de los estudios antropológicos sobre el tatuaje coinciden en señalar que la piel, a través de este, se convierte en portadora de significados sociales. Pero, ¿qué nos dicen los tatuajes de los grupos o de las sociedades que los han producido? ¿Qué tipo de información codifican los tatuajes y cómo lo hacen? […] Griegos, romanos y celtas usaban el tatuaje como señal para indicar aspectos penales y de propiedad. Se marcaba a los criminales y a los esclavos. La palabra griega para denominar los tatuajes era stigma. En las primeras comunidades cristianas europeas el tatuaje por motivos religiosos formaba parte de las modalidades de reivindicación identitaria y religiosa. Con la extensión del cristianismo en Europa, el tatuaje religioso no solo decayó sino que fue desvalorizado. Hacia el año 787 el papa Adriano prohibió las marcas religiosas en el cuerpo. La justificación de esta prohibición  era que se trataba de dibujos que desfiguraban la imagen de Dios.

A partir de ejemplos como los que se acaban de presentar, quienes han analizado las intervenciones corporales coinciden en afirmar que los cambios en estas dan cuenta de las transformaciones de la sociedad. En estos estudios sobre el tatuaje, la identidad es el concepto central. Los tatuajes y las marcas corporales en general, sirven para que los  individuos construyan y muestren su identidad como miembros de una sociedad y se distingan de los que pertenecen a otros grupos. […] Hoy prolifera en Occidente un tatuaje más  relacionado con la identidad individual que colectiva; este se convierte en la memoria del individuo más que en la memoria o la identidad del grupo. Este proceso de individualización del tatuaje ha ampliado su uso, en algunos casos ha elevado el tatuaje a la categoría de arte y, en cierta medida, lo ha sacado de su marginación para convertirlo en una moda popular.

Gemma Orobitg Canal

Clío, abril de 2002, n.º 6

La guerra dels Segadors

Futur.doc: la identitat

La Guerra dels Segadors, que va esclatar l'any 1640, va ser una revolta catalana contra la monarquia hispànica. El comte duc d'Olivares havia apujat els impostos per mantenir la malmesa economia imperial. A més, el comte duc pretenia que els catalans s'enrolessin a les tropes que lluitaven a Europa en la Guerra dels Trenta Anys. La revolta camperola va entrar a Barcelona i es va estendre per tot el Principat. En aquest context, en una assemblea convocada pel president Pau Claris, es va proclamar la República Catalana. Set anys després, la firma de la pau entre França i Castella va suposar el final de les aspiracions republicanes dels catalans. 

El balanç de la Guerra dels Segadors va ser catastròfic. Catalunya va perdre una cinquena part del territori: el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i una part de la Cerdanya. Durant el segle XVIII, la societat catalana tenia una gran riquesa festiva, però difícilment tenia accés a altres aspectes de la cultura. Es calcula que a principis de segle, els analfabets representaven entre el 90 i el 95% de la població. A més, el català sofria una persecució oberta i la impremta va ser usada com una arma del poder per convertir el castellà en l'única llengua normalitzada i legalment impresa.

Durant el segle XIX, les fargues van donar un gran impuls a l'economia. La indústria tradicional del ferro, que es produïa a les fargues, s'havia desenvolupat al Pirineu al segle IX. Al llarg del documental, hi intervenen Josep Maria Solé, director del Museu d'Història de Catalunya; Agustí Alcoberro, professor d'història moderna de la Universitat de Barcelona; Josep Termes, catedràtic d'història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra; i Joan Soler, especialista en cultura popular.

La gent dels segles XVII, XVIII i XIX va donar forma i caràcter propi a un gran nombre de rituals festius, dels quals actualment gaudim i que donen als catalans un sentit de pertinença a un territori. "Tarasca" dedica el tercer capítol de la sèrie "Futur.doc" a repassar els esdeveniments d'aquests tres segles.

L'origen de la poesia

Guzmapèdia - Catalunya Ràdio

Desenfocament de gènere

Una reflexió sobre la representació de les dones en els mitjans de comunicació. Com influeixen els mitjans de comunicació en la construcció de la identitat de les dones? Quin paper tenen la televisió, la premsa o la publicitat en la perpetuació de determinats models en detriment dels nous valors? Ajuden a reforçar uns estereotips que haurien de canviar? Què es pot fer per transformar aquestes inèrcies?