Avui
toca parlar de l’origen etimològic del vents. Primer, però, convé resseguir el
seu rastre en la mitologia que els fa fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i
del seu germà Astreu. Homer defineix Eos com una divinitat de “dits rosats” (ῥοδοδάκτυλος), que s’encarrega d’obrir les portes del cel al carro del
seu germà Hèlios, personificació de Sol. En la mitologia grega els vents (Άνεμοι) més importants són quatre:
-
Bòreas (nord),
equivalent a l’Aquiló romà
-
Notos (sud),
equivalent a l’Austre romà
-
Euros (est),
equivalent al Vulturn romà
-
Zèfir (oest),
equivalent al Favoni romà
En la mitologia grega només existeixen activitats personalitzades relatives al Bòreas,
de caràcter molt irritable, i al Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa
suau (que arrossega el perfum de les flors; no debades, aquest vent, que en
llatí, Favoni, ja significa “favorable”,
sempre va acompanyat per una nimfa anomenada Cloris, que els romans identificarien
amb la deessa Flora. La nostra paraula zero estaria relacionada amb el Zèfir.
El zero prové de l’hindú shunya
(“buit”). La seva traducció per zero recordaria al buf suau d’aquest
vent de ponent.
Bòreas rapta Orítia Zèfir i Flora
Els
Vents estan sotmesos a un rei, Èol, fill de Posidó. En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia
tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria,
però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el
sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa
féu que la nau s’allunyàs del seu destí.
La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.
- Tramuntana (nord). Equival al Bòreas
grec. Procedeix del llatí transmontanum que
vol dir “de l'altra banda de les muntanyes" perquè els romans consideraven que venia del
nord nord d'Itàlia, és a dir, de transmontanum
dels Alps.
- Mestral (nord-oest). En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven
que ho dominava tot, per això li van
dir magistrale, que vol dir "mestre". D'aquest mot derivaria la paraula
mestral.
- Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència,
els romans l’anomenaren graegale, que vol dir "referent als grecs".
- Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva
és de "levante", que vol dir "aquell que s'alça" al·ludint al sol, és a dir, “per on surt el sol”.
- Xaloc (sud-est). Aquest nom no ve del llatí sinó
de l'àrab, de la paraula shalúq, que vol dir "suau".
- Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és
al sud.
- Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs que
vol dir "de Líbia", perquè és d'allà des d'on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és
com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.
- Ponent (oest). Equival al Zèfir grec. Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon", allà on es pon el sol. És a dir, el ponent és aquell
vent que bufa des d'allà on es pon el sol.
A l'hora de navegar, els romans estaven pendents de tots aquests vents. Aquell que els conduïa a bon port (portus) fou conegut amb el sobrenom d'oportú. Amb el temps, aquest adjectiu amplià el seu significat i es convertí en sinònim de còmode, adequat. Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l'expressió vent d'aval, literalment, "vent de la vall", "vent de sota", que s'aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l'Atlàntic.
Si voleu ampliar la informació no us perdeu aquest web.
Si voleu ampliar la informació no us perdeu aquest web.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada