"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dijous, 4 d’abril del 2013

L'origen dels vents



Avui toca parlar de l’origen etimològic del vents. Primer, però, convé resseguir el seu rastre en la mitologia que els fa fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Homer defineix Eos com una divinitat de “dits rosats” (οδοδάκτυλος), que s’encarrega d’obrir les portes del cel al carro del seu germà Hèlios, personificació de Sol. En la mitologia grega els vents (Άνεμοι) més importants són quatre:

-         Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà
-         Notos (sud), equivalent a l’Austre romà
-         Euros (est), equivalent al Vulturn romà
-         Zèfir (oest), equivalent al Favoni romà

En la mitologia grega només existeixen activitats personalitzades relatives al Bòreas, de caràcter molt irritable, i al Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau (que arrossega el perfum de les flors; no debades, aquest vent, que en llatí, Favoni, ja significa “favorable”, sempre va acompanyat per una nimfa anomenada Cloris, que els romans identificarien amb la deessa Flora. La nostra paraula zero estaria relacionada amb el Zèfir. El zero prové de l’hindú shunya (“buit”). La seva traducció per zero recordaria al buf suau d’aquest vent de ponent.

Bòreas rapta Orítia                             Zèfir i Flora



Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol, fill de Posidó. En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.

La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.

- Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l'altra banda de les muntanyes" perquè els romans consideraven que venia del nord nord d'Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps. 

Mestral (nord-oest). En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per això li van dir magistrale, que vol dir "mestre". D'aquest mot derivaria la  paraula mestral.

Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren  graegale, que vol dir "referent als grecs".

 Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de "levante", que vol dir "aquell que s'alça" al·ludint al sol, és a dir,  per on surt el sol. 

Xaloc (sud-est).  Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab,  de la paraula shalúq, que vol dir "suau". 

 Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud. 

Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs  que vol dir "de Líbia", perquè és d'allà des d'on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab. 

Ponent (oest). Equival al Zèfir grec. Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon", allà on es pon el sol. És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d'allà on es pon el sol. 


A l'hora de navegar, els romans estaven pendents de tots aquests vents. Aquell que els conduïa a bon port (portus) fou conegut amb el sobrenom d'oportú. Amb el temps, aquest adjectiu amplià el seu significat i es convertí en sinònim de còmode, adequat. Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l'expressió vent d'aval, literalment, "vent de la vall", "vent de sota", que s'aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l'Atlàntic.

Si voleu ampliar la informació no us perdeu aquest web.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada