"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dissabte, 29 de desembre de 2012

Les paraules i la vida





El següent fragment de la genial obra teatral Acorar, d'Antoni Gomila, reflecteix a la perfeccció l'empobriment lèxic que patim avui en dia. Un poble, quan perd els seus mots, perd part de la seva identitat.



ACORAR (Edicions Món de llibres, pàg. 31-34)

Son pare vetla es fill: “No en sap, té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.
-          No deixis llobades i arriba an es cul des ribell.

I calla quan aquestes paraules li ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en néixer, si Déu volia.

Pare nostre, vós qui estau en el cel…
-          Vaja unes alzines!
-          No són alzines això.
-          Bé, aquests polls…
-          No són polls.
-          Idò què són?
-          Són oms… No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina…

Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si mores ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble...



dijous, 27 de desembre de 2012

Foners balears

Edu3.cat



Un foner és una persona que tira pedres amb la fona. "Tarasca" repassa la figura dels foners de les Balears, un mite que acompanya les Illes des del despertar de la seva història i que ara s'intenta recuperar.


Els forners balears tenen el seu origen a la prehistòria de les Illes. Més endavant, van participar en les guerres grecopúniques i púnicoromanes i les seves gestes van ser recollides per alguns escriptors romans. Els foners balears també es van incorporar als exèrcits com a mercenaris.

Actualment, s'intenta recuperar el tir amb fona com un esport tradicional. Per això, s'ha creat la Federació Balear de Tir de Fona.

Aquest reportatge serveix també com a fil conductor per mostrar i explicar les característiques de la cultura talaiòtica de Mallorca i Menorca.

Víctor Guerrero, doctor en prehistòria antiga de la Universitat de les illes Balears, explica que la primera vegada que se cita els foners és participant amb les tropes cartagineses a Sicília, al segle V abans de Crist. Afegeix que la fona és un arma de pastor i també comenta que la cultura talaiòtica va començar a Mallorca i Menorca cap a l'any 1000 abans de Crist i que era una arquitectura social.

dimarts, 25 de desembre de 2012

Un error de traducció: la verge Maria no era verge!



 FONT: Jordi Llovet, El País, 29/11/2012

La creença que Maria va infantar Jesús sense haver conegut mascle remunta també a Isaïes, 7.14, que les Bíblies mal traduïdes de l’hebreu presenten així: “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”. D’aquí les referències a la virginitat de Maria que es troben als evangelis. Però hi ha un problema: la paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “noia”. Van ser els autors de la Septuaginta grega, en temps dels Ptolemeus, els qui van traduir malament la paraula i van inaugurar, sense voler, una creença que no era necessària. Van traduir ’almah = noia, per parthenos = verge, en primera accepció, en grec clàssic. D’aquí van venir tots els equívocs.

Per a més informació.

Els tatuatges a l'antiguitat



El tatuaje: ¿arte o lenguaje en la piel?
A pesar de la innegable actualidad del arte del tatuaje, el inicio de esta técnica para pigmentar la piel se remonta a los mismos orígenes de la humanidad, tal y como muestran las evidencias encontradas en las culturas neolíticas europeas, Egipto o las sociedades precolombinas americanas
Los tatuajes son producciones culturales. La palabra tatuaje, que nos ha llegado a través del término inglés tattoo, proviene de las islas del Pacífico, en concreto de la cultura maorí de Nueva Zelanda. Se trata de una palabra creada durante el siglo XIX a partir de dos términos maoríes: ta (dibujo) y atouas (guardián divino). El significado maorí del vocablo tatuaje es muy descriptivo: los tatuajes reproducen imaginarios culturales o, en otras palabras, hacen visible lo invisible. Y esto, en todos los contextos. No solo en las islas del Pacífico, sino también en Europa, América y Asia, puede hablarse del tatuaje como de una práctica cultural extendida.
La mayoría de los estudios antropológicos sobre el tatuaje coinciden en señalar que la piel, a través de este, se convierte en portadora de significados sociales. Pero, ¿qué nos dicen los tatuajes de los grupos o de las sociedades que los han producido? ¿Qué tipo de información codifican los tatuajes y cómo lo hacen? […] Griegos, romanos y celtas usaban el tatuaje como señal para indicar aspectos penales y de propiedad. Se marcaba a los criminales y a los esclavos. La palabra griega para denominar los tatuajes era stigma. En las primeras comunidades cristianas europeas el tatuaje por motivos religiosos formaba parte de las modalidades de reivindicación identitaria y religiosa. Con la extensión del cristianismo en Europa, el tatuaje religioso no solo decayó sino que fue desvalorizado. Hacia el año 787 el papa Adriano prohibió las marcas religiosas en el cuerpo. La justificación de esta prohibición  era que se trataba de dibujos que desfiguraban la imagen de Dios.
A partir de ejemplos como los que se acaban de presentar, quienes han analizado las intervenciones corporales coinciden en afirmar que los cambios en estas dan cuenta de las transformaciones de la sociedad. En estos estudios sobre el tatuaje, la identidad es el concepto central. Los tatuajes y las marcas corporales en general, sirven para que los  individuos construyan y muestren su identidad como miembros de una sociedad y se distingan de los que pertenecen a otros grupos. […] Hoy prolifera en Occidente un tatuaje más  relacionado con la identidad individual que colectiva; este se convierte en la memoria del individuo más que en la memoria o la identidad del grupo. Este proceso de individualización del tatuaje ha ampliado su uso, en algunos casos ha elevado el tatuaje a la categoría de arte y, en cierta medida, lo ha sacado de su marginación para convertirlo en una moda popular.
Gemma Orobitg Canal
Clío, abril de 2002, n.º 6

divendres, 21 de desembre de 2012

És veritat que Jesús va néixer l'any 0?

Edu3.cat

FONT: edu3.cat

Nit de Nadal 
En la nit de Nadal, en una part del món se celebra el naixement de Jesús. Però, és veritat que Jesús va néixer l'any zero? Els astres ens suggereixen una resposta. Sobre la data exacta del naixement, no se'n sap res. La data del 25 de desembre va ser adoptada al segle IV. En aquell temps el calendari que es feia servir l'havia establert Juli Cèsar, i és la base del calendari actual. En aquest calendari, els anys començaven a comptar a partir de la data de la fundació de Roma. 

Com que aquest procediment no satisfeia els cristians, l'any 525, el Papa va encarregar al seu arxiver que calculés l'any exacte del naixement de Jesús, per fer-lo servir com a any d'inici de la nostra era. Després de molts càlculs, l'arxiver va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l'any 754 de la fundació de Roma. Aquest és l'any que nosaltres, actualment, en diem zero. Però l'arxiver es va equivocar. Se sap que Cèsar August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria van viatjar a Betlem per a enregistrar-s'hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Per tant, en la data de naixement de Jesús hi ha un error d'entre 6 i 8 anys. Hi ha un altre camí per precisar-ne la data. Ens el donen els astres. 

Està documentat que Herodes va morir poc després d'un eclipsi de Lluna i poc abans de la Pasqua jueva. Com que els jueus utilitzaven un calendari lunar, la Pasqua jueva començava 10 dies després de la primera Lluna nova després del dia de l'equinocci de primavera. Un eclipsi de Lluna només podia tenir lloc 14 dies abans de la Lluna nova, quan la Lluna era plena. Analitzant tots els eclipsis de Lluna de la història i les dates de la Pasqua jueva, els astrònoms han arribat a la conclusió que només podia ser l'eclipsi de Lluna del 13 de març de l'any 4 abans de Crist. Va ser un eclipsi parcial. Avui podem reproduir, amb tota exactitud, aquell eclipsi que va cridar tant l'atenció dels jueus que en van deixar constància escrita. Així el devien veure... Al capvespre, la penombra de la Terra va començar a cobrir la superfície de la Lluna. 

A dos quarts de dotze va iniciar-se l'eclipsi parcial, que és quan es projecta sobre el disc lunar l'ombra del nostre planeta. L'eclipsi va arribar al màxim cinc minuts abans de tres quarts d'una: cobria un 36 per cent de la Lluna. L'eclipsi penombral es va acabar poc després de tres quarts de dues. Se sap que, en el seu intent d'eliminar l'infant Jesús, Herodes va fer matar tots els nens mascles de menys de dos anys. Per tant, el naixement de Jesús es devia produir entre l'any 4, l'any d'aquest eclipsi de Lluna, i de la mort d'Herodes, i l'any 6 de la nostra era. 

En definitiva, Jesús no va néixer l'any zero sinó de 4 a 8 anys abans. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models astronòmics i els coneixements científics més moderns. Cada episodi convida a descobrir i a disfrutar l'espectacle de l'Univers; el conjunt d'episodis és una introducció variada i assequible a l'astronomia.

dijous, 20 de desembre de 2012

Nomofòbia, la por a sortir de casa sense el mòbil


Es tracta d'una paraula de creació recent, però que ja gaudeix d'una gran popularitat: la nomofòbia.  Ve de l’expressió anglesa “no-mobile-phone phobia”. Per a més informació accediu a aquest link.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Etimocefalàlgia


Des de fa quatre anys estic inoculant un virus contagiós: l'etimocefalàlgia. Es manifesta amb un maldecap terrible de tant de pensar en etimologies. Va ser un exalumne meu de Campos, en Miquel Àngel Adrover, qui em va ajudar a encunyar el terme. Ho va fer a partir de les següents arrels gregues: ἔτυμος ("vertader"), κεφαλή ("cap") i ἄλγος ("dolor"). 

L'etimocefalàlgia és un gran instrument per conèixer la història de la
humanitat a través de les paraules. No debades, l'etimologia és la genètica de les paraules, ens ofereix informació privilegiada del significat primigeni d'un mot. I si l'etimologia és l'ADN de les paraules, la façana constitueix la seva pell; la fonètica, la seva musculatura; i la sintaxi, el seu esquelet. Un cert coneixement etimològic ens permet entendre millor algunes paraules, com, per exemple, la de submissió, que significa, literalment, està sota la "missió" d'algú altre, és a dir, sota les ordres d'algú altre. Ja al segle VII un gramàtic grec anomenat Melampo va escriure que "etimologia és el desmembrament de les paraules, mitjançant el qual s'aclareix la veritat"

L'oracle de les etimologies
Fent servir un altre símil, també podem dir que l'etimologia és un oracle que ens parla de la vida secreta de les paraules. Hi ha etimologies que són autèntiques metàfores, com exemple la del terme múscul. Deriva del grec μῦς, μυός ("rata"); no debades, els moviments del múscul d'un braç recorden els d'un ratolí quan s'esmuny per sota d'un llençol. Darrere el verb preguntar també hi ha una altra metàfora. En llatí, percontari -de per-, "mitjançant" i contus, "llança"- al·ludia a l'acció d'un mariner que intentava descobrir la profunditat de la mar o d'un riu per poder-lo navegar. Mes tard, de "sondejar la mar" el terme passà a significar "sondejar una persona" per intentar arribar fins al fons d'un assumpte. Segurament, en el canvi de percontari a praecuntare hi degué influí molt un altre verb llatí: cunctari ("dubtar", "vacil·lar"), reflex, sens dubte, de l'actitud a l'hora de contestar de qui rebia la pregunta.

Les paraules, amb tot, poden arribar a mudar de significat fins al punt d'adquirir-ne un del tot diferent a l'embrionari. Aquesta mena d'emancipació semàntica ocorr amb l'adjectiu oportú, que en un principi, en el llenguatge mariner romà, al·ludia al vent favorable que permetia arribar a bon "port" (portus). Un altre cas és la paraula onanisme, que avui és sinònim de masturbació, quan en els seus orígens al·ludia a un coitus interruptus. El terme agafa el nom d'un personatge bíblic, Onan, el qual, en morir el seu germà, fou obligat per llei a casar-se amb la seva cunyada vídua i a donar-li fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits.

Αrxipèlag també és un mot que s'allunya dels seus orígens. En un principi, al·ludia al mar Egeu, considerat pels grec com el "mar" (πέλαγος) "principal" (ἀρχι) de la Mediterrània. Tractant-se aquest d'un mar ple d'illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d'illes. Una altra paraula que també ha sofert un canvi semàntic important és plagi. En llatí, plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com a llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot" o "el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea *plak- (“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta. Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX

Enviliment i ennobliment semàntic
També hi pot haver casos d'enviliment semàntic, en què una paraula adopta un significat negatiu. N'és un exemple la paraula proxeneta. A l'antiga Grècia cada polis solia comptar amb un proxeneta, que era la persona encarregada de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també "xenofòbia". Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cónsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

En castellà un cas també molt clarificador d'enviliment semàntic és l'adjectiu "hortera", que ara al·ludeix a una cosa de mal gust. En els seus inicis, però, una "hortera" era un tipus de palangana. El mot deriva del llatí offertorium (recipient que serveix per oferir). Amb el temps, aquest utensili fou molt emprat pels ajudants de farmàcia, amb els quals els seus superiors marcaven distàncies. Fou així com aquesta actitud classicista féu que, per metonímia, la "hortera" passàs a designar els seus usuaris. El fenomen contrari a l'enviliment semàntic és l'ennobliment semàntic, en què una paraula adopta un significat positiu. És el cas de la paraula ocasió. Deriva del llatí accidere ("succeir") i en un principi significava accident o succés greu. Res a veure, doncs, amb el seu significat actual.

L'etimologia d'una mateixa paraula pot ser diferent en llengües diferents. En català, per exemple, tenim ensinistrar, mentre que en castellà adiestrar. Per què? Ensinistrar conté l'adjectiu llatí sinister ("esquerra) i és dels pocs casos en què l'esquerra té un significat positiu. Igual passa amb l'expressió "tenir mà esquerra", procedent del món taurí, sinònima de ser persona hàbil; en la resta de casos, però, l'esquerra conté una forta càrrega negativa: "aixecar-se amb el peu esquerre" o tenir un "sinistre". Tanmateix, segons Joan Coromines, ensinistrar provindria de l'accepció primària d'esquerre. L'escriptor romà Ciceró (segle I aC) ja afirma que, en qüestió d'auguris, entre grecs i bàrbars, l'esquerre tenia el paper favorable que la dreta entre els romans. Per tant, l'adiestrar castellàderivat del llatí dexter ("dreta"), hauria estat una herència del món romà.

Etimologia comparativa
Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatisme ne gentem (“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licisme gent d’armes..
Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).
Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot germen, deriva del verb gignere (“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.
En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus (“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).
Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (“lluç”). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος) de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”. D’encunyació grega és també la paraula “pop”, que prové de πολύπους (“el de molts peus”). Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, la qual cosa sí que és recollit en l’anglès “octopus”. 

Etimologies impossibles
Fora de l'àmbit científic, ens trobam amb etimologies populars. És el cas de cadàver que s'ha volgut associar amb l'acrònim caro data vermibus, "carn donada als cucs". El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"). Tanmateix, en aquest laberint del llenguatge també hi pot haver etimologies que es resistesquin a ser interpretades, a ser desxifrades. Així ocorr amb la de téntol, paraula que els  nins de Mallorca, quan juguen, fan servir per demanar una pausa.Una altra paraula de l'àmbit insular i també d'origen incert és guixa (melic). Davant aquestes situacions, parafrasejant la Bíblia, podem afirmar que sovint els camins de les etimologies, com els camins del Senyor, són insondables i inescrutables. Convé, amb tot, no defallir en aquesta tasca d'arqueologia lingüística. Sempre umpl de satisfacció la troballa d'una joia amagada entre les runes de llenguatge, el do més profund que se'ns ha donat com a espècie. .

Voler conèixer l'origen de les paraules és com voler saber d'on venim, saber qui són els nostres pares o els nostres padrins. Si voleu conèixer més detalls d'aquesta obsessió meva malaltissa envers les etimologies, aquí teniu una entrevista que el passat 8 de desembre de 2012 ens varen fer a en Miquel Àngel i a mi al programa Balears fa ciència d'IB3 Ràdio. Ara només falta que l'etimocefalàlgia s'estengui tant que l'Institut d'Estudis Catalans o la Real Academia Española es vegin obligats a incorporar el terme en els seus diccionaris.




diumenge, 25 de novembre de 2012

Origen de la paraula "clàssic"


El sisè rei de Roma, Servi Tul•li (578-535 aC), fou l’encarregat de fer el primer cens de la població romana, la qual quedà dividida en cinc grups d’acord amb la seva riquesa. Aquests grups s’acabaren coneixent com a “classes” segons la següent versió etimològica. Els seus membres nodrien l’exèrcit d’aquells temps. Eren, per tant, “cridats” (calare) a files i, en funció dels doblers que tenien per pagar-se l’armament, els individus ocupaven un determinat estament militar. Fou així com sorgí el concepte de classe (classis, derivat de calare) com a sinònim de grup. Tanmateix, però, només uns pocs estaven en condicions econòmiques de servir a l’exèrcit, de manera que aparegué la distinció de grups de “primera classe -després classis s’especialitzaria a designar la flota de guerra, i un derivat seu, classicum, donaria nom a la senyal donada a l’exèrcit amb una trompeta. 

El gramàtic romà del II dC, Aulus Gel•li, seria qui encunyaria l’expressió classicus scriptor per a al•ludir a un escriptor de llenguatge i contingut tan valuós que podia considerar-se de “primera clase”. Com que en l’ensenyament s’estudiaven preferentment aquests escriptors modèlics, amb el temps la paraula classe adoptà el sentit de grup d’alumnes “classificats” per a rebre un determinat nivell. L’accepció de clàssic en l’àmbit historiogràfic apareix en el Renaixement. Aleshores l’etiqueta s’emprà per a referir-se a aquells períodes culturals de major esplendor del món grec i romà.

Antoni Janer Torrens

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Xusma ve del grec

[s. XIV; de l'it. dial. ciurma, ll. vg. *clusma, contracció del gr. kéleusma 'cant rítmic per a dirigir el moviment dels rems', pròpiament 'ordre', der. de keleúō 'ordenar'] f

1 HIST Gent de rem d'una galera, que comprenia generalment remers voluntaris, esclaus o forçats o galiots. 2 Conjunt de gent baixa, vil.

Per a més informaciö: http://etimologias.dechile.net/?chusma

Mites falsos sobre les galeres

dilluns, 10 de setembre de 2012

Mitologia i clubs de futbol

Interessant article sobre mitologia i clubs de futbol

 Article sobre clubs de futbol i personatges històrics

dimecres, 5 de setembre de 2012

Solecisme o la incapacitat de construir una frase

Mirant la tele hom queda esfereït de la quantitat de gent que parla malament. I no em referesc només als "analfabèsties" de programes com Sálvame o Hombres, mujeres y viceversa de Tele5. Els nostres polítics també deixen molt que desitjar. Idò bé, aquesta incapacitat per construir bé una frase té un nom de ressonàncies clàssiques: solecisme. El terme prové de Sóloi, una antiga colònia atenesa de les costes de l'actual Turquia, els habitants de la qual parlaven un grec poc entenedor.







dimarts, 28 d’agost de 2012

Creta i el sincretisme

Qui ho hauria de dir? Sincretisme ve de Creta.

Isidor de Sevilla i l'etimologia


Isidoro de Sevilla (Isidorus, ca. 560-636), Liber I, Caput XXIX:"este conocimiento [el de la etimología] con frecuencia es necesario emplearlo para la interpretación de la palabra. Porque tan pronto como adivinas de dónde procede el nombre, comprendes cuál es su fuerza. En efecto, es más fácil la averiguación de cualquier cosa cuando sabes la etimología" ( Cuius cognitio saepe usum necessarium habet in interpretatione sua. Nam dum videris unde ortum est nomen, citius vim eius intellegis. Omnis enim rei inspectio etymologia cognita planior est)

Bilingüisme passiu o sesquilingüisme

FONT:  http://makelele.wordpress.com/2006/09/25/sesquilinguismo/

No sé si se trata de un lapsus del autor o de una mala pasada del editor del texto, pero es estupendo (en el sentido etimológico) que la reseña, justo en el párrafo aquí transcrito, cometa un error tan patente sobre un étimo tan sencillo como el del prefijo culto “sesqui”, que en latín no significa “medio” -eso es “semi”- sino “una mitad más”, o “una unidad y media”, como dice el DRAE.

Precisamente por ello un sesquicentenario no es un cincuentenario, sino la conmemoración de los ciento cincuenta años de un acontecimiento. Incluso sería etimológicamente correcto -aunque no académicamente ortodoxo- decir que este año se conmemora el bisesquicentenario del nacimiento de Mozart, ocurrido en 1756.

De ahí que el neologismo “sesquilingüismo” esté bien logrado por su autor, pues significa precisamente lo que se quiere denotar (conocimiento de una lengua y a medias de otra, como punto intermedio entre monolingüismo y bilingüismo), mientras que “semilingüismo” no es que fuera peyorativo, es que tendría otro sentido, si alguno, y referido en todo caso a una sola lengua. Por lo demás, el concepto que se quiere expresar como “semilingüismo” existe ya en la expresión acuñada “bilingüismo pasivo”, aunque ésta se refiere más a la comunicación (cada interlocutor se expresa en su lengua y entiende la del otro) que al conocimiento en sí.


dijous, 16 d’agost de 2012

Sicília, llums i ombres

Edu3.cat

"Tarasca" es trasllada a l'illa de Sicília per mostrar els seus paisatges famosos a través del cinema, la literatura i la història. Al segle XX, una part important del món cultural, fills pròdigs com el cineasta Giuseppe Tornatore o l'escriptor Andrea Camilleri, han centrat les seves obres en l'illa més gran de la Mediterrània. Un llarg recorregut ha portat l'equip del programa pels camins de la Sicília occidental, de l'Etna a Palerm, d'Agrigent a Corleone. 

Es descobreix la Sicília d'Ulisses, la que va envair Garibaldi, la que encara conserva petjades catalanes, la de la màfia, la Sicília ancestral i la Sicília actual, que vol canviar els mites de la seva fosca imatge. Sícilia és una illa de foc i passions contraposades, el lloc que Sciascia va definir com "el món". Un món d'honor on els vençuts no acaben mai de ser-ho.