Etruscos, els mestres oblidats de Roma

Resum del reportatge "Etruscs, els mestres oblidats de Roma", publicat a la revista Sàpiens (núm. 118. Juliol 2012)

Autor: Antoni Janer Torrens

Roma no hauria estat la mateixa sense els etruscos. Aquesta pròspera civilització, que habità l’actual Toscana, actuà de pont entre el món grec i el llatí. Acusada d’hedonista i de sanguinària, des del segle VIII aC dominà durant cinc segles el nord de la península itàlica fins que els seus veïns romans del sud l’assimilaren a costa d’esborrar-la del mapa. 

A pesar que els acabaren sotmetent, els mateixos romans creien que l’aportació etrusca havia estat determinant en la formació de la seva civilització. Fou precisament gràcies a ells que adoptaren elements grecs tan indispensables com la moneda, els nombres i l’alfabet. També, però, n’assimilaren de propis. En el món etrusc, per exemple, quan naixia  una criatura, el pare la reconeixia com a seva, posant-se-la sobre el genoll (genu en llatí). Amb aquest gest el fill era declarat legítim o genuí.

Roma també prengué d’Etrúria un dels seus símbols de poder més emblemàtics: els fasces (“feixos”). Es tractava d’un conjunt de vares, de metre i mig, lligades entorn d’una destral de doble tall. Els lictors, l’escorta privada dels magistrats de la República, eren els encarregats de portar-los per deixar clar davant tothom l’autoritat i la capacitat per impartir justícia que tenien els seus superiors. A finals del segle XIX, a Itàlia, sorgí el terme fasci per referir-se a determinats grups socials. El terme acabaria donant la paraula feixisme.

Herència d’Etrúria també és la cerimònia del triomf romà amb la qual es volia donar gràcies als déus de l’Estat per una victòria militar. Aquesta consistia en una desfilada molt pomposa, encapçalada pel general vencedor muntat dalt d’una quadriga. Darrere seu, un esclau, per tal de no despertar les ires dels déus, li xiuxiuejava: hominem te esse memento! (“recorda que ets mortal!”). En cas que aquell cap militar, en les seves campanyes, hagués aconseguit matar prop de cinc mil enemics, el Senat li concedia el títol de triumphus. Si la xifra de morts era inferior, aleshores l’homenatjat s’havia de conformar únicament amb una ovació, anomenada així perquè consistia en el sacrifici en honor seu d’una ovis (“ovella” en llatí) –avui una ovació és un esclat d’aplaudiments.

Cerimònia deriva de la ciutat etrusca de Caere, avui Cerveteri, famosa per les seves pràctiques religioses. La paraula està composta pel topònim i el mot llatí munus (“tasca”). I Histrió és el nom etrusc que rebia l’actor encarregat de presidir els funerals. Una altra paraula que, a través del llatí, ens ha llegat l’etrusc és persona. Originàriament, però, tenia un significat més restrictiu. Phersu, pres del grec prósopon (literalment “davant la cara”), era la màscara que portaven els actors; d’aquesta manera un sol actor podia representar diversos personatges.

D’altra banda, els autors antics afirmen que els combats de gladiadors eren jocs fúnebres d’origen etrusc. En aquesta civilització les exèquies dels principals prohoms eren acompanyats de lluites entre presoners com a forma d’honrar l’esperit del difunt.

L’etrusc més famós va ser Mecenes, el qual al segle I aC actuà de conseller del mateix l’emperador Octavi August. Fou qui li proporcionà els millors literats del moment cridats a lloar la seva acció de govern. La intensa activitat cultural que dugué a terme Mecenes ha fet que el seu nom avui dia sigui sinònim de persona rica que patrocina desinteressadament les arts.