Eivissa, ciutat de la sal

Eivissa, ciutat de la sal

La sal ha estat durant molt de temps el tresor d'Eivissa. Ara, però, la principal activitat de l'illa és el turisme. El programa "Tarasca" es passeja per la història d'Eivissa, lligada, des de l'època dels fenicis, a la producció de sal.


Sovint no es para atenció a les petites coses quotidianes. La sal és una d'aquestes coses insignificants i alhora essencials. La sal forma part de la vida de l'illa, és el seu tresor i la riquesa comercial històrica que ha configurat la seva fesomia i ha permès a la ciutat rebre el guardó de ciutat Patrimoni de la Humanitat.


Eivissa, abans cobejada pels pobles comerciants, ara és una de les illes de la Mediterrània més desitjades pels turistes. El turisme ha transformat el dia a dia dels eivissencs i ha creat noves formes de vida. Amb unes salines i un centre històric salvaguardats de la perillosa petjada del turisme, la vida d'Eivissa ja no gira entorn de la sal. La sal amb què ha bastit la seva història.


Els fenicis, una civilització de grans comerciants, van ser els primers a explotar la sal a Eivissa. N'han quedat les ruïnes de la base comerical de Sa Caleta, on van viure al voltant de 100 anys. Finalment, van cercar un lloc més adequat per establir-se i van fundar la ciutat d'Eivissa a l'actual centre històric, Dalt Vila. Era l'any 654 abans de la nostra era. Al costat de Dalt Vila, se'n conserva la necròpoli, un dels jaciments més importants de la Mediterrània.


A Eivissa, la producció de sal es va intensificar en temps de l'imperi romà. Tan important era la sal per als romans, que el sou dels soldats el pagaven amb sal. D'aquí ve la paraula "salari".


A la fi de l'imperi Romà, Eivissa va ser conquerida per diversos pobles que van explotar ses Salines fins que va arribar-hi una nova civilització: els àrabs. Els àrabs van inventar un mètode per augmentar el rendiment de les salines, que encara es fa servir.


El 8 d'agost del 1235, van entrar a Eivissa les tropes catalanes de Jaume I. Era el dia de Sant Ciriac, des d'aleshores patró de la ciutat. Els catalans va introduir-hi el ritus de la religió cristiana. En temps de la corona catalanoaragonesa, la sal era gairebé l'única font d'ingressos d'Eivissa.


Més endavant, ses Salines es van convertir en el principal saler de Gènova, ciutat aliada de l'imperi. Les cases de Dalt Vila encara conserven la influència dels comerciants de sal genovesos a les façanes.


Les cròniques que es conserven relaten que, l'any 1709, va entrar al castell d'Eivissa el capità genovès Joan Baptista Visconti, que es va confabular amb el governador ses Salines. El rei Carles d'Àustria va acceptar l'acord i la notícia va indignar els eivissencs.


Durant la Guerra de Successió, Eivissa es va posar al costat dels Àustries, i va formar part dels antics estats de la Corona d'Aragó. Van perdre la guerra i el monarca borbó, Felip V, va suprimir els seus drets en els Decrets de Nova Planta. A Eivissa, la corona espanyola va expropiar ses Salines.


La pèrdua de ses Salines va posar fi a un sistema econòmic. Per sobreviure, molts ciutadans es van fer mariners o pescadors. La Marina és un barri nascut al segle XVIII, al voltant del port d'Eivissa, que aglutinava l'activitat dels comerciants i mariners.


A la segona meitat del segle XX, el turisme va arribar a Eivissa. Els "hippies" van difondre el mite d'Eivissa com l'illa de la llibertat i tothom es va abocar en el negoci turístic. El turisme de masses va provocar un "boom" de la construcció a l'illa, però, per als moviments ecologistes, un dels objectius principals va ser evitar que es construís a la zona de ses Salines. La pressió popular va aconseguir que ses Salines fossin declarades parc natural i la UNESCO hi va atorgar el títol de Patrimoni de la Humanitat.