Avui toca parlar de
la influència que ha tengut la Setmana Santa
en la toponímia. I el primer topònim que em ve al cap és l’illa de Pasqua.
Situada al bell mig de l’Oceà Pacífic, es tracta d’un dels indrets més
allunyats de la resta del món. Com a lloc més proper té Pitcairn (Austràlia), a
2.000 km
de distància, mentre que la costa continental de Xile, país al qual pertany, és
a 3.700 km .
Aquesta illa
volcànica, de forma triangular i de 163 quilòmetres quadrats –una quarta part
de Menorca-, és coneguda per les seves gegantines estàtues, els moais. Fou descoberta al segle XVIII pel
capità holandès Jakob Roggeveen. Hi desembarcà el 5 d’abril de 1722, Diumenge
de Resurrecció, motiu pel qual la batejà com a illa de Pasqua. Mig segle després, en amb la seva incorporació a la
corona espanyola, fou rebatejada com a Isla
de San Carlos en honor al rei Carles III. Però aquest nom no fa fer fortuna
i ràpidament fou oblidat. Els nadius, amb tot, continuaven anomenant-la Rapa Nui (“Gran Rapa”). Aquest fou
precisament el nom que catapultà internacionalment l’illa al 1994 amb la
pel·lícula homònima dirigida produïda per Kevin Costner.
Figures misterioses
Els moais continuen essent un misteri. Són
figures amb un cap gros, un prominent nas i sense cames, però amb unes mans
llargues que se situen sobre la panxa. Solen tenir 10 metres d’altura i
pesar vuitanta tones. Cada efígie representa el cap de tribu, un ancestre que,
en morir, era “immortalitzat” amb una estàtua, generalment d’esquena a la mar,
amb la intenció de protegir els habitants dels perills que arribaven de fora.
Durant els més de vuit segles en què es va mantenir aquesta pràctica religiosa
es varen erigir a Rapa Nui al voltant
de 600 moais, dels quals en quedarien
ara la meitat.
La seva fi dels moais arribaria amb les tensions tribals
que es produïren entre els segles XV i XVIII. Aleshores, l’illa es trobava amb
un col·lapse ecològic, ja que l’excés de població havia provocat una
desforestació molt greu. A més, hi havia manca d’aliments. A tot això s’hi
sumaren les revoltes dels estrats més baixos que, com a signe de rebel·lia
contra l’ordre imperant, varen començar a enderrocar els moais, els quals, no debades, representaven els ancestres dels caps
de tribu.
Al 1888 el capità
Policarpo Toro s’encarregà oficialment d’incorporar l’illa a sobirania xilena,
enganyant els caps de tribu, que es pensaven que signaven un document amb el
qual accedien a un protectorat. Tanmateix, fins al 1966 els seus habitants, no
varen tenir dret a la ciutadania xilena. Tots ells encara parlen la seva
llengua, el rapanui o pascuense, de la família polinèsica. En aquesta llengua moai significa precisament “escultura”.
El genocida català
Al 1990 un
historiador català va destapar que darrere la desaparició de la cultura rapanui
hi hagué un compatriota seu, natural de Masnou, Joan Maristany (veure revista Sàpiens,núm. 116). Fou l’home que al 1862 organitzà una expedició a l’illa de Pasqua
amb la intenció de captar esclaus –l’esclavisme a l’Estat espanyol estava
prohibit des de 1820, però continuava essent un negoci molt lucratiu.
La ràtzia
protagonitzada per Joan Maristany, anomenat “Marutani”, podria haver
representat el principi de la fi de la cultura illenca tal com s’havia
mantingut fins aleshores. I és que entre els capturats hi havia els sacerdots,
encarregats de la transmissió oral de les tradicions religioses i únics
intèrprets de les misterioses tauletes rongo-rongo.
Alguns historiadors creuen que l’any d’aquella ràtzia, el 1862, hi havia a
Pasqua uns quatre mil nadius. I les naus en degueren segrestar un terç. El seu
destí fou el port peruà de Callao. Allà, però, com que l’esclavisme era una
pràctica il·legal, les autoritats varen ordenar alliberar els reus i detenir
els capitans de les naus. Segons les cròniques, Maristany va poder fugir i
tornar al seu Masnou, on moriria tranquil i sense rendir comptes pels seus
cirms el 1914.
Tanmateix, les
desgràcies dels nadius capturats no s’acabaren amb el seu alliberament. Alguns
d’ells varen contraure malalties terribles de l’època, com ara la verola, que
després, en tornar a l’illa, encomanaren a la resta d’habitants. Així, els
censos de 1864 parlen que a Rapa Nui només quedava un 35% dels nadius. Tota una
desgràcia!!
L’etimologia de l’estat de Florida
El nom de la península
de Florida, l’estat del sud del Estats Units, també està relacionat amb la Setmana Santa. Fou incorporada
a la corona espanyola al segle XVI. El 2 d’abril de 1513 el villasoletà Juan
Ponce de León desembarcà en una terra estranya i misteriosa al nord de Cuba que
es creia una gran illa i que, per haver estat vista en temps de Setmana Santa,
fou batejada com a “Terra de la Pasqua
Florida ”. Una vegada més, Pasqua no ens atura de
sorprendre!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada