El possible origen vaticà de la nostàlgia

Per ventura avui el Vaticà sent nostàlgia d’un temps en què tothom l’escoltava. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Qui de ben segur, però, sent nostàlgia és l’exèrcit del papa, la pintoresca Guàrdia Suïssa a qui, segons una versió etimològica, devem aquesta paraula tan melancòlica.

Ens hem de remuntar al segle XVI, quan Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar, va ampliar els territoris dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.

Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. No és una servei fàcil. I és en aquest punt on trobaríem l’origen de la paraula nostàlgia, que conté els ètims grecs  nostos (“retorn) i algos (“dolor”). El terme va ser encunyat el 1688 per la Universitat de Basilea per definir, segons apunten alguns, la síndrome d’enyorança que patien els soldats suïssos que se n’anaven destinats a la Santa Seu. El fet de no saber italià i de sentir-se aïllats, lluny de casa, fomentava la seva tristor.

Algú pot pensar que el disseny del llampants uniformes d’aquests mercenaris serveix per combatre tanta tristor. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. I és que la veritat històrica és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici. Ara que conec l’etimologia de la paraula nostàlgia no puc deixar de sentir certa pena pels “homes” que custodien el nostre papa. I que en deu pensar el Santíssim?

A la nostàlgia també se la coneix com a enyorança (< ignorare, “desconèixer”); en portuguès, saudade (que podria venir de solitud); i en gallec, morriña, emparentat amb l’adjectiu murri; i en anglès, homesickness.

Antoni Janer Torrens