Hi ha plagis que fan mal. Per comprovar-ho, basta fixar-nos
en la curiosa història etimològica que amaga aquesta paraula. En llatí, el
terme plagium significava “segrest o
robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial
dels Flavis -Vespasià i els seus fills Tit i Domicià-, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com a llei plagària perquè els lladres solien
ser castigats ad plagas, és a dir, a
la pena de ser “assotats”. Plaga,
d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot o el flagell” i també la ferida
produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea *plak- (“colpejar”). Aquest significat
també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta.
Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis
(Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o
apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no
s’imposaria fins al segle XIX. Així doncs, ara que s’acosta el dia de Sant
Jordi haurem d’anar en compte a l’hora de comprar llibres plagiats. I sabent l’etimologia
de la paraula, no sé per què no hauríem “d’assotar” els autors d’aquest delicte
intel·lectual.
Antoni Janer Torrens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada