Eren troglodites els grecs?

Abans de la irrupció de les esponeroses polis, hem d’imaginar que els orígens de l’antiga Hèl·lada, com qualsevol altra civilització, foren més aviat humils. Podem dir, doncs, que els primers grecs foren uns autèntics “troglodites”, és a dir, habitaven en cavernes, tal com indica l’etimologia d’aquesta paraula, que conté les arrels gregues τρωγλος (“caverna”) i δύω (“habitar”) -el seu equivalent llatí seria “cavernícola” (caverna + incola, “habitant”). Continuant amb aquesta especulació etimològica, també podríem dir que els primers grecs troglodites practicaven ja l’espeleologia, és a dir, l’exploració o estudi (λογος) de les cavernes (σπήλαιον). 

Avui la paraula troglodita ha passat a tenir un significat despectiu; és sinònim de persona primitiva, tosca. En tot cas, en la mitologia grega hi hauria un famós personatge troglodita que s’ajustaria a aquesta accepció: el gegant Polifem. Pertanyia a la raça dels ciclops per tenir un sol ull al mig del front; així ho il·lustra l’etimologia del terme (κύκλος, “cercle”, i ὄψ, ὄπος, “ull”). L’Odissea ens relata que Odisseu se’l topà de tornada a  Ítaca, durant una aturada que, segons la tradició, feren a l’extrem est de Sicília.

Polifem, el ciclop troglodita

Aprofitant l’absència de Polifem, l’heroi homèric i els seus homes cercaren refugi a la caverna del ciclop, plena d’ovelles i de cabres. El gegant no trigà a arribar i, en veure’ls, els tapà l’entrada de la cova amb una immensa pedra i se’n menjà uns quants –avui una construcció ciclòpia és un edifici fet amb pedres de mida molt grossa, com la de la cova de Polifem. Aleshores, l’astut Odisseu convidà el ciclop a beure un vi que li havien regalat. En preguntar-li el seu nom, li digué que es deia οὐδεις (“ningú”).

Com a mostra d’agraïment per aquell beuratge, Polifem assegurà que “Ningú” seria el darrer que es cruspiria d’aquells homes. Tanmateix, dominat per l’embriaguesa, s’adormí i Odisseu i la seva gent aprofitaren l’avinentesa per enfonsar-li dintre l’ull la punta d’una estaca que prèviament havien escalfat. El ciclop no podia més de dolor. En sentir tants de crits, els seus companys, els altres ciclops, li demanaren què li passava i Polifem els contestà: "Ningú m'ha deixat cec!”. Amb aquesta resposta entengueren que Polifem s’havi tornat boig i, per tant, el deixaren estar.

Quan el bestiar començà a cercar la seva pastura habitual, Polifem tragué l’enorme pedra de l’entrada de la cova i, posant-se a un costat, anà palpant els animals per evitar que els seus agressors s’escapassin. Però Odisseu tingué una altra pensada per a aquella ocasió: ordenà als seus homes lligar-se sota la panxa d’aquelles ovelles que tenien una llana espessa. Així pogueren sortir i Odisseu salpà de l’illa, tot dient a Polifem el seu vertader nom. El ciclop, indignat, començà a tirar pedres a la nau sense encertar en el tir. A partir d’aleshores, Odisseu comptaria amb la còlera de Posidó, que era el pare de Polifem.

El novel·lista francès Jules Verne (de principis del segle XX) tingué molt present aquest episodi de l’Odissea en la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí. El protagonista, comandant del submarí Nautilus, és el capità Nemo, que en llatí significa “ningú”, tal com es féu dir Odisseu davant Polifem. Així doncs, l’innocent peixet de Disney poc té a veure ara amb l’heroi homèric que aconseguí ridiculitzar el troglodita més conegut de la mitologia grega.

Antoni Janer Torrens