Quins dofins més "golfos"!!!!

Em permet la llicència d’emprar el barbarisme “golfo” (brètol en català) per explicar l’etimologia del cetaci més estimat per la seva amabilitat, simpatia i suposada intel·ligència. A l’antiguitat, però, se li atribuïren unes qualitats ben diferents. Les tradicions marineres parlen de grans peixos anomenats dofins que atemorien els navegants amb els seus alegres bots sobre la mar -ja a la Ilíada (XXI, 22), Homer compara Aquil·leu matant troians amb un dofí caçant peixos. Amb el temps, aquests temors tan infundats serviren perquè els bandolers de camins fossin coneguts en castellà com a “golfines” i després “golfos”. En un procés d’ampliació de significat, aquesta paraula, en femení, acabaria al·ludint també a les prostitutes.

El mot que ens ocupa prové del grec κόλπος, que significa “ventre”, de manera que podríem pensar que el nostre cetaci rep aquest nom perquè surt del “ventre” de la mar. Tampoc no deu ser casual que l’oracle més important de l’antiga Grècia, situat al nord d’Atenes, rebés el nom de Delfos per ser considerat, segons la mitografia, com el melic, el centre, del món -foren precisament uns dofins els que traslladaren Apol·lo des de l'illa de Delos fins a Delfos on el déu instal·là el seu temple; per això seria conegut amb el sobrenom de Delfini. I, continuant amb aquestes associacions, podem entendre que aquesta mateixa arrel tan entranyable donàs el mot golf per designar la porció de mar que “s’interna” a la terra (el portuguès encara conserva el terme golfinho per anomenar els dofins). Aquest golf, però, no té res a veure amb l'esport de la pilota, que podria derivar del neerlandès kolf ("bastó").

Pel que fa la condició humana, la paraula dofí (< κόλπος, “ventre”) també es pot rastrejar en el mot grec ἀδελφός ("germà"). En aquest cas, l'alfa prové de l'arrel indoeuropea *sm ("un sol"), que en llatí donà simul (d'on ve simultani, assimilar, simular o  singular). Per tant, etimològicament ἀδελφός significa "d'una única matriu". No debades, els germans solen sortir d'allà mateix. Aquesta paraula serviria per donar nom, al 1682, a Filadelfia, la major ciutat de l'estat de Pensilvania, al nord-est dels EUA. El seu fundador, el britànic William Penn, li afegí un altre ètim grec (φίλος, "amor, amistat"), ja que volgué que fos un refugi de tolerància religiosa, de harmonia fraternal (ἀδελφός). L'egocentrisme de Penn faria que l'estat de Pensilvania portàs el seu mateix nom amb l'afegitó del mot llatí silva ("bosc") -es tractava d'una zona amb arbres molt frondosos. Així doncs, etimològicament, Pensilvània vol dir "els boscos d'en Penn".

Delfí i no dofí
En català convé tenir en compte que el successor d’un polític o d’una personalitat important rep el nom de delfí i no de dofí. En aquest cas, el mot prové d’una regió del sud-est de França coneguda com a Delfinat, amb capital a Grenoble. Des del segle XIV i fins al 1830 el títol de delfí fou ostentat pel primogènit baró del rei francès, hereu al tro. De tota manera, no hi ha dubte que el nom de Delfinat prové igualment de dofí; la figura del cetaci ja apareixia en l’escut d’aquesta regió francesa. Seguesc, però, sense entendre com és possible que els nostres estimats grecs poguessin tenir tanta por d’un animal que desperta tanta tendresa entre els més petits.

Antoni Janer Torrens