"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


diumenge, 31 de març de 2013

El Sant Sudari, la història d'un muntatge?



El Diumenge de Resurrecció ens ha deixat un gran misteri per a la història: el Sant Sudari, també conegut com la síndone. És el nom que rep el llençol que va cobrir el cos de Jesús. Forma part, per tant, d’una de les relíquies del cristianisme. Cal recordar que la paraula relíquia deriva del verb llatí relinquo (“deixar”) i, en l’àmbit religiós, fa referència a allò que resta del cos d’un sant i que és objecte de veneració.

Avui la Catedral de Torí (Itàlia) diu tenir el Sant Sudari autèntic. Es tracta d’un llençol de lli de 4,36 metres de llargada per 1,10 metres d’amplada que conté el rostre imprès d’un home amb barba, cabells llargs, ulls tancats i amb signes inequívocs de tortura. Aquesta relíquia recordaria el vel de Verònica, la dona que, durant el via crucis, es va treure el vel per eixugar la cara ensangonada de Jesús, aconseguint que miraculosament també hi quedàs gravada la seva imatge. El Sant Sudari hauria tengut una millor sort que no pas el vel de Verònica, que es va perdre en el curs de la història.

Tot i que no es menciona en els textos bíblics, la tradició diu que el dia de Resurrecció, a dins de la tomba, els apòstols només hi varen trobar el llençol amb què havia estat embolcallat Jesús. Des d’aquest moment, alguns estudiosos asseguren que la pista del sudari es perd per sempre més. D’altres, en canvi, s’han atrevit a reconstruir la seva història: en el segle IV es trobaria a Urfa (Edesa, Turquia), posteriorment hauria passat a Istanbul per acabar reapareixent a França en el segle XIV.

El sudari hauria arribat a França a través dels templers, els quals, al 1355, li construïren una església: la Santa Maria de Lirey. El 1453 la relíquia fou venuda al duc Lluís I de Savoia, qui va continuar exhibint-la mitjançant exposicions itinerants fins que Sixte IV va autoritzar la construcció de la Santa Capella del Sant Sudari a Chambéry. Un incendi a la capella, el 1532, va fer malbé la síndone, però la figura va salvar-se, fet que va permetre un increment del seu caràcter misteriós. El 1578, el duc Emmanuel Filibert de Savoia va traslladar el sudari a Torí perquè l’arquebisbe de Milà, Carles Borromeo, pogués venerar-la. El 1694, s’instal·lava definitivament en la catedral de Sant Joan Baptista de Torí.

Proves científiques
El Sant Sudari ha estat analitzat en múltiples ocasions. Al 1988 es desmuntaria el mite. Tres laboratoris coincidiren a afirmar que el llençol havia estat confeccionat entre 1260 i 1390. Aquesta datació coincideix de manera precisa amb la seva aparició a la França medieval. Fins i tot l’Església va haver d’acceptar els resultats d’aquestes anàlisis. Però el 2005 va aparèixer un nou informe que qüestionava la validesa dels estudis perquè s’haurien realitzat en una zona restaurada del llençol, no en una part original. I la polèmica encara avui es manté ben viva.



Però això no és tot. També existiria una relíquia complementària a la síndone. Es tracta del Sudari d’Oviedo, el mocador de lli que hauria cobert el cap de Jesús en la tomba. En aquesta relíquia, que la tradició situa a la Hispània visigòtica en el segle VII, s’hi poden observar taques de sang que els estudiosos consideren que coincideixen amb la síndone de Torí. Veritat o mentida, ho deixarem en mans d’Iker Jiménez, de Cuarto Milenio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada