L'origen de les estacions

Ara que ja ha arribat la primavera és un bon moment per fer una mica d'etimologia dels noms de les estacions.

                                  "Al·legoria de la Primavera" de Botticelli (1481)

En la mitologia clàssica, les Hores no tenien el significat actual. Eren tres deesses, filles de Zeus i la titànida Temis, que controlaven el cicle de les estacions. Els seus noms en grec, Tal·lo, Auxo i Carpo, evocaven les idees de brotar, créixer i fructificar, respectivament. Com a filles de Temis (la Justícia), les Hores també eren divinitats de l’ordre, assegurant l’equilibri social. Una de les Hores més famoses és la que surt al quadre El naixement de Venus (1425), de Botticelli. És la que encarna la Primavera, la qual espera la deessa de l’amor a la platja per cobrir-la amb una manta amb motius florals. Amb el temps les Hores al·ludiren a les nostres unitats de temps, de manera que hagueren d’ampliar el seu nombre.

Va ser un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui va inventar el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de scaphe (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a gnòmon (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol. A part de l’scaphe, en grec, els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a horologium (“indicador d’hores”), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

Etimologia de les estacions

Els noms de les nostres estacions tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.

La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ver -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació- s’hi afegí primum, és a dir que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”. En canvi, el nostre “estiu” vendria de l'època de més calor del veranum tempus, l'aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre -el primum ver, inicialment neutre, passà al gènere femení per influència del femení aestas - en francès tenim "été", en italià "estate" i en castellà també hi ha l'expressió "época estival" en al·lusió a l'època de calor més sufocant del "verano".

Primavera (Alcimboldo, 1563)                  Estiu (Alcimboldo, 1572)

Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre “hivern” i el castellà “invierno”. L’origen clàssic d’aquestes tres estacions estaria en el mite de Persèfone. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l'anomena també "primavera d'hivern". El castellà “otoño” derivaria del llatí autumnus i aquest per ventura del verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que amb aquesta estació la vegetació arriba a la seva plenitud.

Tardor (Alcimboldo, 1572)                Hivern (Alcimboldo, 1572)

Així doncs, a l'antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n'hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d' El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració: "la primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.

A l'hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d'equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d'un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L'equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d'Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l'equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.

Els dies que arriba l'estiu o l'hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol i status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic”. Es tracta, tanmateix, d'una aparent detenció, ja que el Sol no s'atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d'estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l'any. I el solstici d'hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capriconr, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l'any.

Als Estats Units l'inici de la primavera ve marcada per un mamífer., la marmota. Aquí teniu informació sobre la curiosa història del dia de la marmota.

Antoni Janer Torrens