"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dissabte, 29 de desembre de 2012

Les paraules i la vida





El següent fragment de la genial obra teatral Acorar, d'Antoni Gomila, reflecteix a la perfeccció l'empobriment lèxic que patim avui en dia. Un poble, quan perd els seus mots, perd part de la seva identitat.



ACORAR (Edicions Món de llibres, pàg. 31-34)

Son pare vetla es fill: “No en sap, té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.
-          No deixis llobades i arriba an es cul des ribell.

I calla quan aquestes paraules li ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en néixer, si Déu volia.

Pare nostre, vós qui estau en el cel…
-          Vaja unes alzines!
-          No són alzines això.
-          Bé, aquests polls…
-          No són polls.
-          Idò què són?
-          Són oms… No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina…

Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si mores ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada