L'efecte Pigmalió, l'energia positiva o el fuet del prejudici

Pigmalió era un antic rei de Xipre molt aficionat a l’escultura. Mai no va voler casar-se perquè no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d’estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecte que se’n va enamorar, posant-li el nom de Galatea (“blanca com la llet”). Afrodita, compadint-se d’aquell home, la dotà de carn i ossos i li va concedir el do de la fertilitat.

Avui en dia, en psicologia, es parla de l’efecte Pigmalió. És quan una persona aconsegueix el que es proposa perquè així ho ha cregut fermament. En la medicina pot passar el mateix: en alguns casos, ens podem curar si ens ho creim. L’efecte Pigmalió, però, també es pot extrapolar a l’àmbit educatiu, tal com varen demostrar el 1968 els nord-americans Robert Rosenthal i Leonore Jacobson. En aquest cas, l’efecte es produeix quan s’aconsegueix millorar el rendiment d’un alumne, traient-se el professor els prejudicis de sobre i tenint-ne una bona opinió. Igual ocorre en l’àmbit laboral quan un treballador rendeix bé perquè el seu cap el sap motivar. També, però, hi pot haver situacions de Pigmalió negatiu: quan el professor o cap no creu en les potencialitats del seu alumne o treballador, aquest tendeix a no créixer. En els casos positius la relació amb el mite és clara. Pigmalió, quan esculpeix la seva dona ideal, ho fa amb l’esperança que sigui la seva dona i li correspongui amb l’amor que sent ell per ella. I així acaba passant.

En psicologia, una altra malaltia relacionada amb el mite clàssic és el pigmalionisme. És l’atracció sexual que senten certes persones cap a estàtues o objectes que reprodueixen la figura del cos humà.  També és l'atracció que senten homes grans per al·lotes molt més joves a qui desitgen modelar al seu gust, tal com féu Pigmalió amb Galatea. Així s'asseguren que els idolatraran.