"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dimecres, 4 d’abril de 2012

La darrera parlant d'una llengua d'Alaska



David Cuscó / Publicat a LN 71, apartat Sociolingüística

Cada llenguatge és una tradició, cada paraula, un símbol compartit.
Jorge Luis Borges

El mes de gener de l’any 2008, Marie Smith Jones va morir i va ser notícia. Mesos després algú, fins i tot, li va dedicar una entrada en la Viquipèdia. Ara, qui ho vulgui, ja pot saber que l’eyak es parlava a Alaska i que ha deixat d’existir perquè Marie Smith Jones n’era la darrera parlant. Al Youtube hi ha un vídeo de l’any 1995 en què es veu aquesta senyora pregant per la supervivència del seu idioma. A sota d’aquesta imatge algú comenta que cada deu dies desapareix una llengua.
El siona és un idioma de Colòmbia i d’Equador. El darrer estudi sobre el nombre de parlants d’aquesta llengua es va fer l’any 1982; n’hi havia 300.
Els experts auguren que en ben poc temps la quantitat de llengües que es parlen al món (més de tres mil) es veurà reduïda a la meitat. Algunes són parlades per cinc, deu o vint persones i, de fet, és ja com si no existissin. L’eyak, en la pràctica, ja s’havia extingit molt abans que la senyora Marie Smith Jones morís. I el siona, per bé que encara en pugui quedar algun parlant, és una llengua condemnada a desaparèixer.

Fins aquí res d’especial si creiem que les llengües són un mitjà de comunicació i prou. Que no es pot viatjar en globus? Doncs, es viatja en tren o en vaixell. Tant és, el cas és viatjar, o sigui comunicar-se. Que l’ascensor no funciona? Doncs, pujo a peu. Cal ser pràctic, anar per feina i sobretot dedicar-se a desemmascarar essencialismes i mites identitaris pertot. És clar que, sota aquesta pàtina d’objectivitat extrema, aquests directors d’agències de viatges lingüístics sembla que pateixin d’allò que Roland Barthes defineix com a «impotència per a tolerar l’ambigüitat d’allò real, l’angoixa dels signes dubtosos, la inexactitud del món i del llenguatge». L’arrel del problema es troba en el fet que als partidaris del darwinisme lingüístic els costa de reconèixer que una llengua no és un fenomen individual i prou.

En minimitzen (o neguen directament) la dimensió col·lectiva, mostrant una visió del fet lingüístic esquemàtica, reduccionista i interessada. Les llengües són un mitja de comunicació i prou, diuen. I, de fet, estic convençut que això és el que menys són. Provaré d’il·lustrar-ho amb dos arguments diferents, però de cap manera contradictoris. El primer té a veure amb l’aspecte social i històric que conforma qualsevol idioma, i el segon, amb la dimensió, si es vol, esotèrica del llenguatge.
Quan mor una llengua, mor una manera de veure el món, un gènere de memòria, com diu George Steiner. Mor una manera de metaforitzar l’existència humana. La desaparició d’una llengua implica un empobriment global, perquè s’esvaeix una possibilitat d’interpretació de la realitat. És clar que les llengües no deixen d’existir de cop i volta, ni com si no hi hagués més remei. La desaparició de llengües com el llatí (en aquest cas, podríem parlar més de canvis o d’evolució cap a altres formes, que no pas de mort) és un bon exemple del que espera, tard o d’hora, a qualsevol llengua. La qüestió és si a tots ens interessa o no que això passi tan tard com sigui possible i gens d’hora.

Una llengua morta és insubstituïble. I no ens enganyem: la immensa majoria de llengües acaben desapareixent perquè han entrat en conflicte amb interessos que no tenen res a veure amb factors naturals. Les guerres, els genocidis, les invasions, les deportacions, el descontrol absolut del mercat, i el poder mediàtic i educatiu són algunes causes (conjuntament o separadament) de la substitució lingüística. Obviar que tots aquests mecanismes són determinants a l’hora de configurar una situació establerta significa posicionar-se clarament en una actitud d’acceptació i perpetuació del problema. L’ús de les llengües depèn sempre de factors socials i polítics i mai no es pot explicar com la suma dels comportaments individuals. La perversió del significat de les paraules (de què parlarem més endavant) resta aquí ben reflectida amb l’ús que es fa actualment del mot bilingüisme.

A part de l’ambigüitat intrínseca del terme, el bilingüisme es fa servir habitualment com a sedant que dissimuli el conflicte inevitable que comporta la coexistència de dues llengües. En la pràctica, el bilingüisme perpetua la diglòssia i accelera el procés de substitució. El filòleg Gabriel Bibiloni expressa perfectament el que amaga l’ús d’aquest mot: «Per molt que es vulgui dissimular, dues llengües no poden usar-se dins una societat exercint cadascuna d’elles plenitud de funcions. Si una de les dues ho fa, l’altra restarà inevitablement disminuïda per innecessària o supèrflua.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada