"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dimecres, 4 d’abril de 2012

Comparacions entre llengües

FONT: http://www.xtec.cat/~aquixal/fent_punta_a_la_llengua.htm

Entre catalans i castellans tenim algunes divergències referents als animals. Hi ha una roba de treball que en català es diu granota i en castellà mono. ¿I el disparador de les armes de foc? En català és el gallet, i en castellà el gatillo.

Tampoc no ens posem d’acord en alguns colors. Quan ens donem un cop, als catalans ens surt un blau, als espanyols, en canvi, un moretón.

Diferim també sobre què s’ha de tocar per tenir sort. Mentre els catalans toquem ferro, els espanyols tocan madera.

Els castellans, per ensenyar un animal a fer una cosa, fan servir el verb adiestrar, que té a veure amb diestro, que, a banda de ser sinònim d’hàbil i expert, també es refereix al costat dret, associat sempre amb el bé. Els catalans, per portar la contrària, diem ensinistrar, de la família de sinistre, que vol dir el costat esquerre —associat al mal—, i és sinònim de funest.

El caràcter dels pobles queda reflectit en la manera d’expressar verbalment l’amor cap a algú. Els francesos i els anglesos són romàntics i diuen respectivament je t’aime i I love you, que literalment significa t’amo, verb caigut en desús (gairebé com el mateix amor), però que existeix. Els espanyols són possessius, i per això diuen te quiero. Els italians no es volen comprometre i fan servir l’expressió ti voglio bene, que significa et vull bé. Finalment, els catalans, calculadors i negociants, emprem el verb estimar, que vol dir valorar.

Una altra cosa que diferencia les llengües és la manera de referir-se a la mare de Jesucrist. Els espanyols advoquen pel concepte de virginitat: la Virgen. Els italians pel de mestressa: Madonna. Els francesos pel de dama: Nôtre Dame. I els catalans pel de mare: la Mare de Déu.

També és curiós que els catalans tractem a Déu, la seva mare i tots els sants de vós, però els espanyols els tracten de tu. Deuen tenir-hi més franquesa.

Els anglesos construeixen les oracions interrogatives amb les partícules do, does i did, tretes del verb to do: fer. En català tenim una construcció semblant, que dissortadament s’està perdent: “Demà anirem a Olot, ¿fa?”

“La tasca era enorme.” Aquesta frase pertany a tres llengües: català, castellà i italià. Tasca, en català significa un treball que hom té l’obligació de fer, en castellà es refereix a una taverna i en italià vol dir butxaca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada