Quins grecs més psicodèlics!!!

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que sí que ho podria haver fet seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur.

La sibil·la dèlfica -també coneguda com a pitonissa en record de la serp Pitó que abans custodiava el temple- dictava sentència des de l’interior d’una caverna subterrània. El procés pel qual es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme, paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut amb el nom d’èxtasi (en grec, “quedar aixecat fora del cos”).

Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I etimològicament sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs psykhḗ  (“ànima”) i dẽlos  (“visible”); significa, per tant, “que manifesta la consciència”. Com a adjectiu, psicodèlic (o psiquedèlic) fa al·lusió a un estat, objecte o fenomen que, provocat per certes drogues, comporta una particular exaltació de la consciència. No és temerari, per tant, relacionar aquestes drogues amb els al·lucinògens, psicofàrmacs que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec alyo, “agitar” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment". Però també podríem estar parlant d’estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat. O de substàncies psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs psykhḗ  (“ànima”) i tropos (“volta”), ens capgiren la ment.

Amb totes aquestes curiositats etimològiques sembla que els grecs necessitaven una certa alteració mental per poder desxifrar la realitat. I no els va anar malament. Res a veure amb la tribu àrab dels haixixins, que al segle XI recorregueren la Mediterrània infonent por. El seu cabdill els feia consumir fortes dosis de haixix, sota els efectes del qual cometien autèntics “assassinats”. Quina por!!!!

Antoni Janer Torrens