Molts escriptors haurien de tenir per
mascota un calamar. I pensareu: quina canya
de mascota! Idò sí, almanco des del punt de vista etimològic. Un dels
primers instruments d’escriptura fou el calamus,
una “canya” tallada en
punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (del llatí ater,
“negre”). La nostra paraula “tinta” ve del llatí medieval tincta (< tingo,
“tenyir”, “impregnar”). El recipient per a la tinta s’anomenava atramentarium, però també calamarium. Al segle XIV un mol·lusc,
conegut científicament com a loligo
vulgaris, va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega,
similar a la d’un tinter o calamarium.
Els calami
o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els
cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun
vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Amb tot,
és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es
troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”. Per a molts,
tanmateix, no és cap calamitat menjar-se un calamar, que és ben bo. També
passarem molt de gust si, de postres, demanam un caramel, que, si us hi fixau bé,
té forma de canya. I és que aquest dolç que començarem a elaborar els
portuguesos prové del llatí calamellus,
diminutiu de calamus. Quina “canya” d’etimologies!!!! No sé què en pensarà en "Calmardo", el calamar amargat de la sèrie de dibuixos animats Bob Esponja!!!
Antoni Janer Torrens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada