El següent fragment de la genial obra teatral Acorar, d'Antoni Gomila, reflecteix a la perfeccció l'empobriment lèxic que patim avui en dia. Un poble, quan perd els seus mots, perd part de la seva identitat.
ACORAR (Edicions Món de llibres, pàg. 31-34)
Son pare vetla es fill: “No en sap,
té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare
encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.
-
No deixis llobades i
arriba an es cul des ribell.
I calla quan aquestes paraules li
ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any
que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en
aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de
paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I
tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses
festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en
néixer, si Déu volia.
Pare nostre, vós qui estau en el
cel…
-
Vaja unes alzines!
-
No són alzines això.
-
Bé, aquests polls…
-
No són polls.
-
Idò què són?
-
Són oms… No sabeu res.
Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un
ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un
alavern, ni un llampúgol, ni una alzina…
Es jovent sap destriar entre un
Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o
un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben
tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i
que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un
Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo
VHS o un minidisc. De ses coses
permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els
interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien
pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un
pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells.
I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
En canvi, sa gent major sap
destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot
just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que
allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere,
perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.
Ses
paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.
Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I
si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre
canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots...
quan moren es mots moren es conceptes. I
llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si
mores ses paraules. És sa paraula s’ànima
d’un poble...
