L'origen dels vents

Avui toca parlar de l’origen etimològic del vents. Primer, però, convé resseguir el seu rastre en la mitologia que els fa fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Homer defineix Eos com una divinitat de “dits rosats” (ῥοδοδάκτυλος), que s’encarrega d’obrir les portes del cel al carro del seu germà Hèlios, personificació de Sol. En la mitologia grega els vents (Άνεμοι) més importants són quatre:

-         Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà

-         Notos (sud), equivalent a l’Austre romà

-         Euros (est), equivalent al Vulturn romà

-         Zèfir (oest), equivalent al Favoni romà

En la mitologia grega només existeixen activitats personalitzades relatives al Bòreas, de caràcter molt irritable, i al Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau (que arrossega el perfum de les flors; no debades, aquest vent, que en llatí, Favoni, ja significa “favorable”, sempre va acompanyat per una nimfa anomenada Cloris, que els romans identificarien amb la deessa Flora. La nostra paraula zero estaria relacionada amb el Zèfir. El zero prové de l’hindú shunya (“buit”). La seva traducció per zero recordaria al buf suau d’aquest vent de ponent.

Bòreas rapta Orítia                             Zèfir i Flora

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol, fill de Posidó. En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.

La rosa dels vents

Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.

- Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l'altra banda de les muntanyes" perquè els romans consideraven que venia del nord nord d'Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps. 

- Mestral (nord-oest). En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per això li van dir magistrale, que vol dir "mestre". D'aquest mot derivaria la  paraula mestral.

- Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren  graegale, que vol dir "referent als grecs".

-  Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de "levante", que vol dir "aquell que s'alça" al·ludint al sol, és a dir,  “per on surt el sol”. 

- Xaloc (sud-est).  Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab,  de la paraula shalúq, que vol dir "suau". 

-  Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud. 

- Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs  que vol dir "de Líbia", perquè és d'allà des d'on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab. 

- Ponent (oest). Equival al Zèfir grec. Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon", allà on es pon el sol. És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d'allà on es pon el sol. 

A l'hora de navegar, els romans estaven pendents de tots aquests vents. Aquell que els conduïa a bon port (portus) fou conegut amb el sobrenom d'oportú. Amb el temps, aquest adjectiu amplià el seu significat i es convertí en sinònim de còmode, adequat. Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l'expressió vent d'aval, literalment, "vent de la vall", "vent de sota", que s'aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l'Atlàntic.

Si voleu ampliar la informació no us perdeu aquest web.

L'origen de les estacions

Ara que ja ha arribat la primavera és un bon moment per fer una mica d'etimologia dels noms de les estacions.

                                  "Al·legoria de la Primavera" de Botticelli (1481)

En la mitologia clàssica, les Hores no tenien el significat actual. Eren tres deesses, filles de Zeus i la titànida Temis, que controlaven el cicle de les estacions. Els seus noms en grec, Tal·lo, Auxo i Carpo, evocaven les idees de brotar, créixer i fructificar, respectivament. Com a filles de Temis (la Justícia), les Hores també eren divinitats de l’ordre, assegurant l’equilibri social. Una de les Hores més famoses és la que surt al quadre El naixement de Venus (1425), de Botticelli. És la que encarna la Primavera, la qual espera la deessa de l’amor a la platja per cobrir-la amb una manta amb motius florals. Amb el temps les Hores al·ludiren a les nostres unitats de temps, de manera que hagueren d’ampliar el seu nombre.

Va ser un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui va inventar el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de scaphe (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a gnòmon (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol. A part de l’scaphe, en grec, els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a horologium (“indicador d’hores”), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

Etimologia de les estacions

Els noms de les nostres estacions tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.

La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ver -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació- s’hi afegí primum, és a dir que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”. En canvi, el nostre “estiu” vendria de l'època de més calor del veranum tempus, l'aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre -el primum ver, inicialment neutre, passà al gènere femení per influència del femení aestas - en francès tenim "été", en italià "estate" i en castellà també hi ha l'expressió "época estival" en al·lusió a l'època de calor més sufocant del "verano".

Primavera (Alcimboldo, 1563)                  Estiu (Alcimboldo, 1572)

Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre “hivern” i el castellà “invierno”. L’origen clàssic d’aquestes tres estacions estaria en el mite de Persèfone. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l'anomena també "primavera d'hivern". El castellà “otoño” derivaria del llatí autumnus i aquest per ventura del verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que amb aquesta estació la vegetació arriba a la seva plenitud.

Tardor (Alcimboldo, 1572)                Hivern (Alcimboldo, 1572)

Així doncs, a l'antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n'hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d' El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració: "la primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.

A l'hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d'equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d'un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L'equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d'Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l'equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.

Els dies que arriba l'estiu o l'hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol i status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic”. Es tracta, tanmateix, d'una aparent detenció, ja que el Sol no s'atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d'estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l'any. I el solstici d'hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capriconr, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l'any.

Als Estats Units l'inici de la primavera ve marcada per un mamífer., la marmota. Aquí teniu informació sobre la curiosa història del dia de la marmota.

Antoni Janer Torrens

L'entrada a l'inframón

Interessant article sobre la sibil·la de Cumes i l'entrada al'inframón

Aquil·les i la guerra de Troia (La 2)

Mitos y leyendas - Aquiles y la guerra de Troya

• Mitos y leyendas - Aquiles y la guerra de Troya

Déus i herois de la mitologia grega (La 2)

Mitos y leyendas - Dioses y héroes en la mitología griega

• Mitos y leyendas - Dioses y héroes en la mitología griega

Mitologia i clubs de futbol

Interessant article sobre mitologia i clubs de futbol

 Article sobre clubs de futbol i personatges històrics

Foguerons i dimonis

Les festes de Sant Antoni, a Mallorca, són un dels esdeveniments festius més importants de les Illes Balears. El programa "Tarasca" les viu de prop en aquest reportatge. Una de les manifestacions culturals del camp a Mallorca són les rondalles, contes populars d'antiga tradició oral, que es transmeten de generació en generació. 

A les rondalles mallorquines, l'heroi sempre és el pagès. El pagès representa la saviesa que neix del coneixement profund de la terra on viu. Sant Antoni Abad va viure entre els segles III i IV i va emprendre un llarg viatge per trobar Sant Pau Ermità. Al desert, Sant Antoni va ser objecte de nombroses temptacions per part del diable, que se li presentava sota les més variades formes. Les festes de Sant Antoni se celebren en tots els pobles de Mallorca els dies 16 i 17 de gener. 

Reuneixen diversos simbolismes: l'hivern, la lluita entre el bé i el mal (Sant Antoni i el dimoni), la importància dels animals, etc. Típiques dels pobles rurals de la Mallorca interior, on la importància dels cicles climàtics i dels animals, dels quals se'n treu benefici i ajuden a l'explotació dels camps, s'hi veuen reflectides. Les festes se celebren amb esmorzars i sopars populars, cercaviles, fires, balls, fogueres al carrer i, sobretot, les benediccions als animals i les cantades de gloses. 

Antoni Torrents, president de l'Associació Cultural Albopas de sa Pobla, comenta com es viuen les festes de Sant Antoni en aquesta població mallorquina. La cantadora Antònia Serra, coneguda com "Mussola", que manté la tradició ancestral del cant mallorquí, recorda com va començar a cantar i parla d'aquesta tradició. A Inca, se celebra la fira més popular de l'illa: el Dijous Bo. És un fira artesana i ramadera, amb una mostra de bestiar i un concurs de porc negre. Bartomeu Torres, de l'associació de Ramaders de Porc Negre Mallorquí, diu que els productes trets del porc negre, com la sobrassada, són molt més bons. Afegeix que el porc negre contribueix a cuidar el medi ambient perquè menja qualsevol tipus de vegetació, segons convingui.

Per Sant Antoni, la tradició és dedicar gloses al sant. Al llarg del reportatge, hi intervenen els glosadors Antoni Socies, Margalida Torrents "Miratona" i Joan Planessi. El moment més esperat de les festes és l'encesa dels foguerons. Sant Antoni protegeix els forners, els ferrers i altres oficis en què intervé el foc.

Metamorfosis

Web sobre alguns capítols de les metamorfosis d'Ovidi.

Les Metamorfosis d'Ovidi

Web interessant sobre les Metamorfosis d'Ovidi

MONSTRES DE LA MITOLOGIA CLÀSSICA

FONT: http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/2012/03/08/monstres-el-somni-de-la-rao/


• En el marc dels mites cosmogònics, la monstruositat d’alguns fills de Gea, la mare terra, radica en la seva magnitud. Al principi, doncs, tot era gran, excessiu…
1. Amb Úran engendra els Ciclops primigenis (Polifem, que va ser enganyat per Odisseu, és posterior) i els Hecatonquirs.
2. Dels genitals castrats d’Úran van sorgir les tres Erínies i els Gegants, a qui es va enfrontar Hèracles juntament amb els déus olímpics.
3. Amb Tàrtar va tenir Tifó i Equidna

• Els descendents de Tifó i Equidna, anomenada sovint “la mare de tots els monstres”, semblen fets expressament per al lluiment dels herois més coneguts, especialment Hèracles.
1. La Quimera va ser vençuda per Bel•lerofontes, que també va domar Pegas, nascut de la sang de Medusa.
2. L’Esfinx es va suicidar per obra d’Èdip.
3. Hèracles, però, és l’heroi per excel•lència, que ha de plantar cara a molts ésser per ordre d’Hera: Cèrber, Ortre (el gos de Gerió), Ladó (el drac de les Hespèrides), el lleó de Nèmea, l’hidra de Lerna. Si repasseu els seus treballs, encara en trobareu més…

• De Forcis i Zetos, també fills de Gea, en sorgeixen tríades, com en el cas de les Erínies.
1. Les Gorgones, l’única mortal de les quals, Medusa, és aniquilada per Perseu
2. Les Grees, que amb l’ull que comparteixen ajuden Perseu a trobar les seves germanes abans esmentades
3. Les Moires, que filen el destí dels mortals

• Per acabar l’inventari de monstres, tot i que no completar-la, perquè no acabaríem mai, podríem destacar:
1. Alguns de femenins, individuals i col•lectius: la Làmia, les Harpies (consultades també per Perseu), les Sirenes (enginyosament evitades per Odisseu)…
2. Híbrids d’humà i animal com els Centaures (un d’ells, Quiró, mestre d’herois) i el Minotaure
3. Animals fabulosos de l’estil de l’au Fènix, el Griu o l’Hipogriu, evocat a les Èglogues de Virgili; les serps marines (Andròmeda, Laocont…); els dracs terrestres (fundació de Tebes, Jàson i el velló d’or…)

La llegenda de Sant Jordi i l'origen de la diada del llibre i la rosa

FONT: http://www.sabadell.cat/Festes/p/llegenda_cat.asp#llegenda

La llegenda de Sant Jordi
Un noble cavaller lluita i mata un drac ferotge que té atemorida a tota una població. El mite de l'enfrontament desigual entre l'home i la bèstia irracional -entre qui aparenta ser més fort i el qui sembla més feble- ha alimentat diverses llegendes i amb lleugers canvis i adaptacions, s'ha anat desplegant en l'imaginari de molts dels pobles d'Europa al llarg de la història.

L'origen ens duu a un màrtir. A cavall entre la història i la llegenda, el que sabem sobre el martiri de Sant Jordi ens situa a les terres remotes de la Capadòcia, sota l'imperi de Dioclecià, a començaments del segle IV de la nostra era. Fill d'una noble família cristiana, Jordi va ingressar a la milícia romana on ben aviat va destacar per la seva valentia i va guanyar el reconeixement dels seus superiors. Tanmateix, l'any 302 un decret de Dioclecià contra els cristians fa que Jordi es revolti i manifesti públicament la seva fe i la negativa a apostatar. Després de ser jutjat i suportant un martiri que va durar set anys, Jordi s'enfronta a la mort amb una força sobrehumana que fa que se'l qualifiqui de “megalomàrtir” (gran màrtir).

Com assenyala l'historiador Miquel Batllori, el sant real i de llegenda es barregen i, al final, el màrtir oriental esdevindrà un sant laic europeu. La que serà el germen de totes les llegendes posteriors sobre el sant és la coneguda Legenda aurea que descriu Iacobus de Voragine l'any 1246 i de la qual ha derivat la versió catalana. Aquesta situa al cavaller de Sant Jordi a Silene (a Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i deslliurant la filla del rei de ser engolida per la bèstia.

La tradició catalana ens duu fins la vila de Montblanc. Diu la llegenda que un monstre terrible que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar i que tenia l'alè pudent, feia estralls entre la població. Atemorits, els vilatans van pensar que si la bèstia podia devorar una persona cada dia per satisfer la seva fam, deixaria viure a la resta. Un macabre sorteig decidia qui hauria de ser la víctima fins el dia que va ser la filla del rei la qui va veure, amb horror, que li tocava el torn a ella. Però muntant un cavall blanc va aparèixer un cavaller, anomenat Jordi, que venia a deslliurar a la població de la maledicció del drac. Salvant la princesa, el destre Jordi va malferir el drac travessant-lo amb la llança. El poble va rematar la fera i en Jordi -que va rebutjar casar-se amb la princesa per considerar que ell no era digne de tal honor- va desaparèixer tan misteriosament com havia aparegut.

A la comarca del Vallès també tenim llegenda, drac i cavaller autòctons. La llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt és una de les més antigues de la comarca i alguns dels topònims de la muntanya de la Mola s'hi refereixen expressament. Es diu que fa més de mil anys, i durant la lluita entre catalans i sarraïns, aquests darrers van dur de l'Àfrica una bèstia monstruosa que exhalava foc i que la van amagar en una cova (la Cova del Drac), a Sant Llorenç del Munt. El comte Guifré el Pelós va enviar els seus homes a lluitar contra aquesta bèstia a la qual el poble va batejar com La Brívia. Els cavallers, comandants pel valent Spes, van fracassar i en la fugida van perdre els seus cavalls que es van precipitar al buit (Salt dels Cavalls). Va haver de ser el propi Guifré el Pilós qui lluités cos a cos amb la bèstia, matant-la amb un cop de llança. Historiadors sabadellencs com Joan Montllor i Pujal (1874-1960) i més recentment Antoni Ferrando i Roig -al seu llibre La vall del riu Ripoll- s'han aproximat a la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt.

La Diada de Sant Jordi
Festa Cívica i Cultural
23 d'abril: Diada de Sant Jordi. A Catalunya -i en els darrers temps, també a d'altres ciutats del món- se celebra el Dia del Llibre i de la Rosa. A la festa del dia 23 d'abril, que durant segles ha servit per a commemorar la gesta del màrtir i la llegenda cavalleresca posterior, cal afegir-hi la simbologia que té per al món rural. I a tot això, s'hi suma la celebració més recent en el temps: la festa del llibre que enalteix el valor de la cultura.

A finals d'abril i durant el maig, la floració dels rosers es troba en la seva màxima esplendor. Nombroses festes d'aquesta època de l'any ens ho fan evident: la Rosa d'Abril (27 d'abril, Mare de Déu de Montserrat) o la festa del Roser de Maig. La tradició de regalar la rosa no té un origen gaire clar. Alguns historiadors creuen que prové de la Fira dels Enamorats que es celebrava a Barcelona cap al segle XV i se sap que, en aquella època, a les senyoretes se'ls regalaven roses a la sortida de missa el dia de Sant Jordi. Segons explica Joan Amades al Costumari Català, les primeres referències de la Fira de les Roses que es celebrava al pati del Palau de la Generalitat daten de 1840: “Era qualificada de fira dels enamorats perquè hi anaven les parelles de promesos, els nuvis, els acabats de casar... Era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses”.

Pel que fa al Dia del Llibre, a Catalunya va començar a celebrar-se el 7 d'octubre de 1926, commemorant el naixement de l'eximi escriptor Miguel de Cervantes. Un Reial Decret de 6 de febrer de 1926, signat per Alfons XIII, va establir “que se instaure en España la fiesta anual del libro español en la perdurable fecha del natalicio del inmortal Cervantes”. Però l'any 1930 la festa va canviar la tardor per la primavera: es va traslladar al 23 d'abril, dia de la mort de l'autor d'El Quixot i, alhora, del dramaturg William Shakeapeare (ambdós van morir el 1616). La casualitat va voler que a Catalunya es produís una feliç coincidència i com diu l'historiador Joan Soler i Amigó “la diada de Sant Jordi va aparellar definitivament la pàtria amb la cultura, el Dia del Llibre amb la Festa de la Rosa” (de la monografia Sant Jordi. La diada. La tradició. L'actualitat). Ni tan sols l'esclat de la Guerra Civil va aconseguir frenar la celebració de Sant Jordi com a festa cultural, malgrat que durant molts anys no s'hi van poder trobar llibres en català ja que estava prohibit editar-los en aquesta llengua.

Tot i que el Dia de Sant Jordi no és festa laboral ni escolar, pobles i ciutats s'omplen de parades de roses i de llibres. És festa nacional de Catalunya i es viu plenament al carrer, sobretot si el temps acompanya. Arriba el moment de conèixer les novetats editorials i de poder apropar-se a escriptors i escriptores que signen exemplars dels seus llibres. I més enllà de Catalunya, la festa del llibre i de la rosa ha aconseguit arrelar en països ben llunyans, com el Japó. Des del 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi's Day, impulsat per l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya.

Sant Jordi, patró de Catalunya
Joan Amades, al seu Costumari Català, explica que “Sant Jordi va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu”. Sembla que l'ajut del sant va ser providencial per tal que el rei Pere I derrotés el poderós exèrcit del rei àrab de Saragossa, Almoçaben l'any 1094. El rei Pere I va anomenar Sant Jordi patró de la cavalleria i noblesa catalana per agrair que només en invocar-lo, els infidels fossin abatuts. Així doncs, els orígens del sant com a patró van lligats als ordes militars. L'hàbit blanc amb una creu vermella -vestit que identifiquem immediatament amb el sant- apareix com a signe distintiu de l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama cap al segle XIII.

La Generalitat de Catalunya va consagrar a Sant Jordi com a patró de la màxima institució catalana l'any 1456, en temps d'Alfons el Magnànim. Que la veneració al sant gaudia de llarga tradició ho demostrava el fet que, des del 1418, la porta noble del Palau de la Generalitat estava presidida pel gran medalló de sant Jordi, esculpit per Pere Joan, i que al mateix palau s'hi havia construït la capella de Sant Jordi el 1433.

Sant Jordi - Jaume Huguet
L'església romana va proclamar oficialment Sant Jordi com a patró de Catalunya l'any 1667 i va declarar festivitat religiosa la diada del 23 d'abril. Però la pèrdua de llibertats i d'institucions i llengua pròpies que va suposar el Decret de Nova Planta de 1714 va perjudicar també les celebracions populars dedicades al sant. A finals del segle XVIII i principis del XIX, la tradició popular va anar retornant la festa al primer pla. En aquells temps, molta gent que anava a visitar la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat mostrava les monedes de plata que posseïa amb la creença que el patró de Catalunya les convertiria en or, tot afavorint els seus negocis.

Tanmateix, cal no oblidar la importància de la festa en la vida agrícola. Precisament, l'etimologia del nom Jordi -Georgios, home del camp- obliga a tenir en compte el calendari del pagès. Sant Jordi era considerat protector del camp, concretament dels cereals. El refranyer conté abundants referències que relacionen el sant amb l'eclosió de la natura a la primavera: “Per Sant Jordi, espiga l'ordi; per Sant Marc, espiga el blat”, “Sant Jordi arribat, surt la cuca del forat” i encara “Bon Sant Jordi i Santa Creu, hi haurà vi pertot arreu”.

Va ser a partir de mitjans del segle XIX, amb la Renaixença, que Sant Jordi va anar consolidant el seu patronatge sobre la nació catalana. La festa conjuga valors i símbols, enalteix la cultura i la natura, suma la força de la lluita amb l'espiritualitat. La llegenda medieval troba una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d'aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l'invasor.

Per a més informació, aquí hi ha un altre link interessant

Origen mitològic de la rosa

Ara que s'acosta el dia de Sant Jordi, en aquest web hi ha una interessant explicació sobre l'origen mitològic de la rosa.

L'efecte Pigmalió, l'energia positiva o el fuet del prejudici

Pigmalió era un antic rei de Xipre molt aficionat a l’escultura. Mai no va voler casar-se perquè no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d’estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecte que se’n va enamorar, posant-li el nom de Galatea (“blanca com la llet”). Afrodita, compadint-se d’aquell home, la dotà de carn i ossos i li va concedir el do de la fertilitat.

Avui en dia, en psicologia, es parla de l’efecte Pigmalió. És quan una persona aconsegueix el que es proposa perquè així ho ha cregut fermament. En la medicina pot passar el mateix: en alguns casos, ens podem curar si ens ho creim. L’efecte Pigmalió, però, també es pot extrapolar a l’àmbit educatiu, tal com varen demostrar el 1968 els nord-americans Robert Rosenthal i Leonore Jacobson. En aquest cas, l’efecte es produeix quan s’aconsegueix millorar el rendiment d’un alumne, traient-se el professor els prejudicis de sobre i tenint-ne una bona opinió. Igual ocorre en l’àmbit laboral quan un treballador rendeix bé perquè el seu cap el sap motivar. També, però, hi pot haver situacions de Pigmalió negatiu: quan el professor o cap no creu en les potencialitats del seu alumne o treballador, aquest tendeix a no créixer. En els casos positius la relació amb el mite és clara. Pigmalió, quan esculpeix la seva dona ideal, ho fa amb l’esperança que sigui la seva dona i li correspongui amb l’amor que sent ell per ella. I així acaba passant.

En psicologia, una altra malaltia relacionada amb el mite clàssic és el pigmalionisme. És l’atracció sexual que senten certes persones cap a estàtues o objectes que reprodueixen la figura del cos humà.  També és l'atracció que senten homes grans per al·lotes molt més joves a qui desitgen modelar al seu gust, tal com féu Pigmalió amb Galatea. Així s'asseguren que els idolatraran.

Déus de la mitologia grega

Els déus perduts grecs

Bèsties de festa

Bèsties de festa

"Tarasca" repassa la simbologia dels animals en les tradicions i en la vida quotidiana, des de l'edat mitjana fins ara. El programa mostra exemples del bestiari català, els monstres i animals representats als exteriors dels temples i les mascotes que es fan servir en el context publicitari o de màrqueting.

Actualment hi ha més de vuitanta peces de bestiari repartides per tot Catalunya. La majoria són construccions fetes durant els anys 1980 i 1990. Tot i que la tradició és antiga, les peces són molt recents. L'increment en nombre ha estat espectacular. Durant els últims anys, dracs, víbries, bous, àligues, cabres, lleons i mulasses s'han reintroduït a la festa.

L'origen exacte del bestiari no està documentat. Les diverses cultures han dotat els animals de personalitat i simbologia diversa. Segles enrere, els animals eren objecte de mites, llegendes i significats sobrenaturals.

La gent veia en el bou el gran fertilitzador del món, i en l'àliga, l'ocell que portava les ànimes al cel. El bou i la mula apareixen al naixement de Jesús. A diferència d'altres bèsties, la víbria és un monstre creat a Catalunya. És una figura de drac amb pits de dona, cua de serp i ales membranoses. La primera víbria documentada és de l'any 1399. Com gairebé tot el bestiari actual, les víbries s'han construït seguint models medievals.

L'assimilació del bestiari per part de l'Església també es va dur a terme a les catedrals. A la catedral de Barcelona hi ha cent seixanta estàtues que representen figures d'animals o humanes. Moltes d'aquestes estàtues eren simples canalitzacions per evacuar l'aigua de la pluja. Va ser després que es van convertir en estàtues treballades, en detalls artístics, en gàrgoles. El drac és la bèstia més representada.

L'àliga, com a símbol del poder, ha estat utilitzada des de l'antiguitat pels grans imperis i els règims totalitaris. Al règim dictatorial de Franco va aparèixer l'àliga en monedes, escuts i banderes. L'imperi Romà ja utilitzava l'àliga com a símbol imperial. L'Alemanya de Hitler va fer servir l'àliga com a símbol de poder i dominació nazi.

Dins el bestiari, la figura de l'àliga és símbol de llibertat, du un colom blanc a la boca i és lliure d'entrar en espais sagrats com les esglésies. És la reina del bestiari festiu.

L'àliga de Vilafranca és una de les peces més valuoses del bestiari. No és una reconstrucció recent: data del segle XVII. L'àliga, en principi, només pertany a poblacions amb categoria de ciutat. L'àliga de Valls és l'única que porta viu el colom a la boca.

La gran majoria del bestiari utilitza la pirotècnia. Aprofitant l'èxit que tenen les colles de diables, el bestiari fa servir el foc de manera massiva.

La Patum és la reina de les festes. Data, probablement, del segle XIV i es la manera com els berguedans celebraven el Corpus. Està declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional.

Però els animals també tenen una forta presència en la publicitat, en tota mena d'esdeveniments, en la política o en els esports. Dins els esports, en són un exemple les mascotes dels Jocs Olímpics o dels equips esportius, com ara el drac Gregori dels Barcelona Dragons.

L'enigma de l'esfinx

L'enigma de l'esfinx

En aquest capítol del programa "Una mà de contes" s'explica la història de "L'enigma de l'esfinx". La mà d'una artista il·lustra el relat amb dibuixos.


Aquest conte parla de l'endevinalla més antiga que es coneix. Fa molts anys, els habitants de l'antiga Grècia van construir un camí que duia a la ciutat de Tebes. Un dia, el camí va quedar tallat, ningú no podia entrar ni sortir de la ciutat. Els seus habitants estaven aïllats. La culpable era una temible esfinx, que es va posar al mig del camí i no deixava passar ningú. L'esfinx tenia cap de dona, cos de lleó, ales d'àliga i dents de tauró. Plantejava una endevinalla a tos els que passaven pel camí i, si no l'encertaven, se'ls menjava. Els preguntava quin animal camina amb quatre potes al matí; amb dues, al migdia, i amb tres, al vespre. Molts viatgers van intentar encertar l'enigma, però ningú no se'n va sortir. Un dia, un noi que es deia Èdip va respondre que l'animal era l'home. L'home, al matí, és a dir, quan es un nadó, camina de quatre grapes. Al migdia, a la meitat de la seva vida, camina sobre dues cames. Finalment, al vespre, quan es gran, camina amb un bastó. En sentir la resposta, l'esfinx es va esfumar i va deixar lliure el camí que duia a la ciutat de Tebes. Els seus habitants van nomenar l'Èdip rei de Tebes.

Sant Jordi, un mite viu

Un mite viu

"Tarasca" parla dels orígens i la pervivència del mite de sant Jordi als països de l'Europa occidental, sense oblidar l'arrelada tradició popular existent a Catalunya.


Des de la Grècia clàssica fins als nostres dies, la figura de l'heroi que combat el drac és present com a símbol de la lluita del bé contra allò que és difícil de vèncer.


La veneració de sant Jordi, cavaller bizantí, es propaga arreu d'Europa a partir de l'edat mitjana, i és adoptat com a patró de moltes ciutats i països, com Catalunya, Grècia, Geòrgia, Rússia, Anglaterra o Portugal. Els cavallers templers també adopten el símbol de sant Jordi, la creu vermella sobre fons blanc.


L'aportació que fa Catalunya a tot això és, a més d'una elevada obra artística, la llegenda de la rosa i la vinculació internacional del 23 d'abril amb el Dia del Llibre.


La llegenda medieval europea de sant Jordi no parlava de roses. És una aportació de la versió catalana, que situa els fets a la vila de Montblanc, on cada any es reviu la llegenda de sant Jordi.


A París es troben els quatre compartiments laterals del Retaule de Sant Jordi, pintat per Bernat Martorell. Són propietat del Museu del Louvre. Molt probablement, aquesta obra anava destinada a la capella del Palau de la Generalitat i Martorell la devia pintar durant la construcció de la capella, al voltant del 1438.

Muses

Audio de Jaume Pòrtulas sobre les muses

Esquema mitologia

Web amb esquema mitològic