"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de maig del 2012

El Judici Final

Edu3.cat

"Pinzellades d'art" dedica el capítol a l'últim fresc que Miquel Àngel va pintar a la Capella Sixtina del Vaticà: "El Judici Final". El dia del Judici Final és el darrer de la història de la humanitat. A l'obra de Miquel Àngel, Crist hi apareix com a jutge suprem, atorgant a cadascú el perdó o el càstig eterns. Miquel Àngel va pintar Crist envoltat d'una aurèola, representat com un jove i amb un semblant seriós. Al seu costat hi ha la seva mare, la Verge Maria. A sobre de Crist, un grup d'àngels carrega els instruments de la Passió: la creu, la corona d'espines i la columna de la flagel·lació.

 Mentrestant, un altre grup d'àngels toca les trompetes i les tombes s'obren: s'acompleix així la resurrecció de la carn. També hi apareix un grup de pecadors que se salva. Al voltant de Jesús hi ha la cort celestial, formada per sants, apòstols, patriarques, màrtirs, verges... Hi destaquen sant Joan Baptista, sant Pere amb les claus, sant Llorenç amb la graella en què va ser cremat i sant Bartomeu amb el ganivet amb què van arrencar-li la pell i també amb la pell arrencada, on es reconeixen els trets del rostre del mateix Miquel Àngel. Altres personatges que hi apareixen són el lladre bo, els condemnats a punt de caure a l'infern, Caront, que expulsa els condemnats de la seva barca a cops de rem, i Minos, que els espera. Les figures, més que pintades, semblen modelades, com si fossin escultures. Els nus dels personatges van desfermar dures crítiques i molta polèmica. Finalment, Daniele da Volterra, conegut des d'aleshores com "Il Braghettone", va tapar els genitals més descarats de l'obra.

La llibertat guiant el poble

Edu3.cat
Eugène Delacroix va reflectir a "La Llibertat guiant el poble" un conflicte revolucionari real. El quadre es pot admirar al Museu del Louvre de París. "La Llibertat guiant el poble" s'inspira en les jornades revolucionàries conegudes com les Tres Glorioses, que van tenir a lloc a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830 i van comportar la caiguda de Carles X, l'últim rei francès de la família dels Borbons. Durant aquells tres dies, unes 8.000 persones van sortir al carrer per combatre les tropes reials. A "La Llibertat guiant el poble", Eugène Delacroix pinta aquest enfrontament, amb la catedral de Notre-Dame al fons. La part central del quadre l'ocupa una figura femenina que és l'al·legoria de la deessa Llibertat. En realitat, és una dona del poble, amb el tors nu, un fusell amb una baioneta calada en una mà i una bandera revolucionària francesa a l'altra. Al voltant de la dona hi ha membres de les diferents classes socials. Hi apareix un representant de la burgesia, amb barret de copa i fusell i la cara del mateix Delacroix. També hi ha un obrer amb gorra i camisa blanca que porta un sabre, un noi armat i un membre de l'exèrcit napoleònic.

dijous, 29 de març del 2012

Mosaics

Edu3.cat

Mosaics

"Tarasca" presenta un reportatge sobre l'evolució de l'art del mosaic de ceràmica a diverses ciutats de la Mediterrània, des dels primers testimonis de l'imperi romà, fins a la seva recuperació a Catalunya, a mitjans del segle XIX.


El programa passa per ciutats que recullen les principals mostres de l'art del mosaic, com Barcelona, Istambul, a Turquia; Fes, al Marroc; o Còrdova, Sevilla i Granada, a Andalusia.


El mosaic va néixer a l'entorn del món mediterrani. Ha estat practicat i heretat per totes les grans civilitzacions mediterrànies fins arribar als nostres dies. Avui, però, és un art a punt de desaparèixer.

El moment de màxima esplendor del mosaic a Catalunya va ser a finals del segle XIX i començaments del segle XX, gràcies a la revalorització dels oficis artístics feta pels modernistes. Així, va renéixer a Catalunya una tècnica que havia arribat amb les colonitzacions gregues i romanes.

En contrast amb l'occident, als països de la Mediterrània oriental, el mosaic és un art viu. A Síria, encara hi ha tallers de mosaics on es treballa amb les tessel·les, les petites pedres de colors que donen forma i volum al dibuix. Els mosaics sirians actuals beuen de la tradició de l'art bizantí.

A Efes, una antiga ciutat de la Jònia, s'han trobat moltes decoracions fetes de mosaics de tessel·les.

El mosaic es va introduir a Roma, al segle II abans de Crist, per artistes alexandrins.

Actualment, el Marroc és l'últim gran centre creador de mosaics de la Mediterrània. A la ciutat de Fes, els artesans fan rajoles de ceràmica esmaltada i tallada, segons els motius abstractes tradicionals.

El moment de màxima esplendor del mosaic se situa a Bizanci. A partir del segle III, amb la decadència de Roma, el poder de l'imperi es va traslladar de la Mediterrània occidental, a l'oriental. La perfecció dels mosaics bizantins és ben patent entre els segles X i XIII.

A la Barcelona de finals del segle XIX, el mosaic torna a prendre forma en les obres dels modernistes, com Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera és l'exemple del seu mestratge en l'ús de la ceràmica en tots els espais de l'arquitectura.

El Palau de la Música Catalana, seu de l'Orfeó Català, va ser la gran obra de Domènech i Montaner. Lluís Bru en va fer els mosaics de l'escenari i de l'exterior.

A la Casa Thomas, també de Lluís Domènech i Montaner, els mosaics cobreixen els paviments i les parets. D'altra banda, al menjador de la Fonda Espanya, l'arquitecte va combinar rajola, mosaic, fusteria i peces en relleu, que fusionen parets i sostres. I al Castell dels Tres Dragons, un edifici que va acollir el cafè restaurant de l'Exposició Universal de 1888, hi ha una cenefa d'escuts, fets amb rajola blanca i blava.

dilluns, 5 de març del 2012

El naixement de Venus (Boticceli)

Edu3.cat


El naixement de Venus

Sandro Botticelli es va inspirar en la mitologia grega per pintar "El naixement de Venus", una obra exposada a la Galleria degli Uffizi, a Florència. "Pinzellades d'art" analitza els detalls d'aquesta obra del Renaixement.


Segons la mitologia grega, Cronos va enfrontar-se al seu pare, Urà, déu dels cels, i el va vèncer. El fill va mutilar el pare, li va tallar els testicles i els va llançar al mar. Quan van tocar l'aigua, hi va aparèixer una escuma blanca d'on va néixer la deessa Venus.


Tot i que el quadre de Botticelli s'anomena d'"El naixement de Venus", el pintor no hi va plasmar el naixement de Venus, sinó la continuació del mite, quan la deessa, damunt d'una petxina, va ser empesa a l'illa de Citera per Zèfir, el vent de l'oest, dolçament abraçat a l'Aurora. A terra, la Primavera esperava Venus per oferir-li un mantell.


Durant el Renaixement italià, que va començar al segle XV, els artistes consideraven l'edat mitjana com una etapa negra que s'havia d'oblidar. Els renaixentistes van voler tornar a l'esplendor de l'antiguitat grega i romana.


Botticelli va ser el primer a pintar un quadre mitològic i també el primer, després de 1.000 anys, a pintar una dona nua que no fos Eva. La Venus de Botticelli està inspirada en una escultura grega: la Venus Capitolina.


"El naixement de Venus" és una obra carregada de simbolisme, una característica habitual en la pintura de Botticelli.

dissabte, 25 de febrer del 2012

L'escola d'Atenes

Edu3.cat

Rafael va lligar al quadre "L'escola d'Atenes" els personatges de la filosofia grega amb els del Renaixement. "Pinzellades d'art" parla dels protagonistes d'aquesta obra, exposada a la Stanza della Segnatura del Vaticà.


Rafael va pintar al centre del quadre dos grans filòsofs: Plató i Aristòtil. Al seu voltant, hi apareixen altres savis, com Sòcrates, Epicur, Pitàgores, Heràclit, Parmènides, Diògenes, Alexandre el Gran, Euclides o Ptolemeu.


Rafael, però, va posar la cara dels seus contemporanis a alguns d'aquests personatges. Per exemple, Plató és Leonardo da Vinci; Euclides, l'arquitecte Bramante, i Heràclit, el gran artista Miquel Àngel. Fins i tot el mateix Rafael també s'hi va pintar.

El sacrifici d'Ifigènia

Edu3.cat


Aquest capítol de "Pinzellades d'art" explica el mite grec d'Ifigènia a través del mosaic "El sacrifici d'Ifigènia", que es troba al Museu d'Arqueologia d'Empúries. Els romans eren amants de l'art i, fins i tot, posaven obres d'art a terra. Es tracta de mosaics, fets amb petites peces cúbiques de colors, les tessel·les. Perquè el mosaic semblés una pintura, l'artista que va crear "El sacrifici d'Ifigènia" va fer servir una tècnica anomenada "opus vermiculatum", que consisteix a resseguir els contorns de les figures amb les tessel·les com si fossin un cuc per aconseguir un efecte de pinzellada. De fet, la paraula "verm" vol dir cuc. "El sacrifici d'Ifigènia" va aparèixer en unes excavacions que es van fer a la ruïnes d'Empúries i el van trobar al terra d'una de les mansions més luxoses que hi havia a la ciutat. Es tracta d'un mosaic de gran qualitat, de mida reduïda i fàcil de transportar. Els experts pensen que va ser elaborat a Antioquia o a Atenes, entre els segles II i I abans de Crist. Aquest mosaic està inspirat en un fet molt important de la mitologia grega, explicat per Eurípides a "Ifigènia a Aulida". La flota grega, preparada per anar a fer la guerra contra Troia, no podia sortir de port perquè no bufaven vents favorables. Aleshores, l'endeví Calcant va vaticinar que, perquè canviessin els vents, calia sacrificar Ifigènia, filla del rei Agamèmnon, a la deessa Àrtemis. El mosaic mostra el moment en què condueixen Ifigènia a l'escenari de la seva mort, amb l'altar preparat per al sacrifici i els soldats observant l'escena. Acompanyen Ifigènia el seu pare Agamèmnon; Menelau, rei d'Esparta i oncle d'Ifigènia; l'endeví Calcant i Odisseu (Ulisses), protagonista del poema èpic d'Homer "Odissea". Sobre una pilastra hi ha representats Àrtemis, deessa de la caça, i el seu germà, el déu Apol·lo. Al mosaic també hi apareix la cérvola que, finalment, serà immolada en lloc d'Ifigènia.

Jurament dels Horacis

Edu3.cat


El jurament dels Horacis

"Pinzellades d'art" analitza els detalls del quadre de Jacques-Louis David "El jurament dels Horacis", que es pot admirar al Museu del Louvre, a París.


Al segle VII abans de Crist, Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central. Per decidir quina de les dues seria la ciutat vencedora, van acordar que lluitarien entre ells tres germans de cada bàndol: els Horacis, per Roma, i els Curiacis, per Alba Longa. L'únic supervivent va ser el petit dels Horacis, que va matar la seva germana Camil·la perquè plorava per la mort del seu promès, un dels Curiacis.


Aquesta història va inspirar Jacques-Louis David per pintar el quadre "El jurament dels Horacis". A l'obra, els tres arcs del fons divideixen la composició en tres zones.


A l'esquerra hi ha els tres germans, inspirats en el model romà, que representen la moral del deure. Al mig hi ha el pare, que simbolitza l'autoritat i la tradició. A la dreta, la zona de les dones i els nens, el pintor mostra el patiment i l'angoixa pel que ha de succeir.


En la seva composició, el quadre té una perspectiva lineal clara i contundent i la foscor del fons permet destacar millor les figures humanes.