Aquí teniu un interessant article sobre quants idiomes pot arribar a parlar una persona. I aquí teniu un vídeo d'un cas sorprenent de persona poliglota. És Richard Simcott, un jove britànic que parla fins a setze idiomes, català inclòs. És sorprenent com va canviant d'un idioma a un altre. Quina enveja!!!! Va ser el gran lingüista alemany Edward Sapir (1884-1939) qui va dir que tota llengua és un monument a la intel·ligència humana.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLENGÜES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLENGÜES. Mostrar tots els missatges
dimarts, 26 de març del 2013
dimarts, 8 de gener del 2013
Disputa Fabra-Alcover
Interessant podcast del programa En guàrdia! (Catalunya Ràdio) sobre les tenses relacions que va mantenir Mossèn Alcover amb Pompeu Fabra
dimecres, 2 de gener del 2013
La dignitat de les llengües
El Nadal m'ha duit un regal deliciós: el llibre Amb bones paraules. És un recull dels articles que durant aquests darrers anys el filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, professor de la UIB, ha anat publicant al diari Balears. Tot ells tenen com a fil conductor la subordinació del català a la llengua castellana. Són articles brillants que ens il·luminen sobre qüestions de la nostra llengua que no valoram a bastament. En són un exemple les expressions "Bon dia" i "Bona tarda". Es tracta de calcs del castellà que han desterrat el Bon dia que els nostres padrins feien servir per a tot el dia solar. Totes les observacions d'en Gabriel Bibiloni, plenes de seny i rigor, tenen com a punt de referència la resta de llengües del nostre continent. I això permet tenir una visió més objectiva dels "disbarats" que en alguns casos s'han fet en la codificació del català.
Certament, no som prou conscients de l'excessiva contaminació lèxica i sintàxica que pateix el català respecte al castellà.
Els nostres mitjans de comunicació públics, docents i polítics haurien de vetlar més per presevar aquells mots i expressions més genuïnes de la nostra llengua. Si continuam així, correm el risc de parlar una mala còpia del castellà. Tampoc no es tracta -pens- de fer servir una llengua artificiosa, però sí més acurada. Quan un poble comença a perdre el respecte per la seva llengua, se'l perd a si mateix. Totes les llengües tenen dret a ser parlades dignament. Aquí ens reim de la gent que parla malament el castellà o l'anglès. En canvi, no ens empegueïm quan sentim un catalanoparlant destrossar la seva pròpia llengua amb barbarismes i construccions sintàctiques inapropiades. En aquesta vida, el pitjor no és ser ignorant, sinó bravejar de la nostra ignorància. Segons un company meu, aquesta gent s'encabeix dins la categoria, no dels analfabets, sinó dels "analfabèsties". Desgraciadament, al nostre entorn en tenim massa. Un d'ells és l'infame Agustín el Casta que aquest cap d'any s'ha rigut de tots els mallorquins des de la nostra televisió, IB3.
Per sort, també hi ha professionals de la comunicació que són plenament conscients del grau de responsabilitat social que tenen en l'ús de la llengua. Un d'ells és el grandíssim Joaquim Maria Puyal. Val la pena sentir les seves reflexions al respecte en aquesta entrevista a TV3.
Per sort, també hi ha professionals de la comunicació que són plenament conscients del grau de responsabilitat social que tenen en l'ús de la llengua. Un d'ells és el grandíssim Joaquim Maria Puyal. Val la pena sentir les seves reflexions al respecte en aquesta entrevista a TV3.
dimarts, 16 d’octubre del 2012
diumenge, 12 d’agost del 2012
dilluns, 9 d’abril del 2012
El regal de les llengües
Aquesta és una pel·lícula que vol marcar un camí cap a una Europa rica lingüísticament i culturalment. Són els bilingües un cas especial? Tenen el mateix cervell i fan la mateixa vida que els monolingües? Quina diferència hi ha entre qui ha après més d'una llengua des del bressol gràcies a una família bilingüe i qui s'hi ha vist obligat com a immigrant? Quina diferència hi ha entre bilingüisme i biculturalitat?
dimecres, 4 d’abril del 2012
Comparacions entre llengües
FONT: http://www.xtec.cat/~aquixal/fent_punta_a_la_llengua.htm
Entre catalans i castellans tenim algunes divergències referents als animals. Hi ha una roba de treball que en català es diu granota i en castellà mono. ¿I el disparador de les armes de foc? En català és el gallet, i en castellà el gatillo.
Tampoc no ens posem d’acord en alguns colors. Quan ens donem un cop, als catalans ens surt un blau, als espanyols, en canvi, un moretón.
Diferim també sobre què s’ha de tocar per tenir sort. Mentre els catalans toquem ferro, els espanyols tocan madera.
Els castellans, per ensenyar un animal a fer una cosa, fan servir el verb adiestrar, que té a veure amb diestro, que, a banda de ser sinònim d’hàbil i expert, també es refereix al costat dret, associat sempre amb el bé. Els catalans, per portar la contrària, diem ensinistrar, de la família de sinistre, que vol dir el costat esquerre —associat al mal—, i és sinònim de funest.
El caràcter dels pobles queda reflectit en la manera d’expressar verbalment l’amor cap a algú. Els francesos i els anglesos són romàntics i diuen respectivament je t’aime i I love you, que literalment significa t’amo, verb caigut en desús (gairebé com el mateix amor), però que existeix. Els espanyols són possessius, i per això diuen te quiero. Els italians no es volen comprometre i fan servir l’expressió ti voglio bene, que significa et vull bé. Finalment, els catalans, calculadors i negociants, emprem el verb estimar, que vol dir valorar.
Una altra cosa que diferencia les llengües és la manera de referir-se a la mare de Jesucrist. Els espanyols advoquen pel concepte de virginitat: la Virgen. Els italians pel de mestressa: Madonna. Els francesos pel de dama: Nôtre Dame. I els catalans pel de mare: la Mare de Déu.
També és curiós que els catalans tractem a Déu, la seva mare i tots els sants de vós, però els espanyols els tracten de tu. Deuen tenir-hi més franquesa.
Els anglesos construeixen les oracions interrogatives amb les partícules do, does i did, tretes del verb to do: fer. En català tenim una construcció semblant, que dissortadament s’està perdent: “Demà anirem a Olot, ¿fa?”
“La tasca era enorme.” Aquesta frase pertany a tres llengües: català, castellà i italià. Tasca, en català significa un treball que hom té l’obligació de fer, en castellà es refereix a una taverna i en italià vol dir butxaca.
Entre catalans i castellans tenim algunes divergències referents als animals. Hi ha una roba de treball que en català es diu granota i en castellà mono. ¿I el disparador de les armes de foc? En català és el gallet, i en castellà el gatillo.
Tampoc no ens posem d’acord en alguns colors. Quan ens donem un cop, als catalans ens surt un blau, als espanyols, en canvi, un moretón.
Diferim també sobre què s’ha de tocar per tenir sort. Mentre els catalans toquem ferro, els espanyols tocan madera.
Els castellans, per ensenyar un animal a fer una cosa, fan servir el verb adiestrar, que té a veure amb diestro, que, a banda de ser sinònim d’hàbil i expert, també es refereix al costat dret, associat sempre amb el bé. Els catalans, per portar la contrària, diem ensinistrar, de la família de sinistre, que vol dir el costat esquerre —associat al mal—, i és sinònim de funest.
El caràcter dels pobles queda reflectit en la manera d’expressar verbalment l’amor cap a algú. Els francesos i els anglesos són romàntics i diuen respectivament je t’aime i I love you, que literalment significa t’amo, verb caigut en desús (gairebé com el mateix amor), però que existeix. Els espanyols són possessius, i per això diuen te quiero. Els italians no es volen comprometre i fan servir l’expressió ti voglio bene, que significa et vull bé. Finalment, els catalans, calculadors i negociants, emprem el verb estimar, que vol dir valorar.
Una altra cosa que diferencia les llengües és la manera de referir-se a la mare de Jesucrist. Els espanyols advoquen pel concepte de virginitat: la Virgen. Els italians pel de mestressa: Madonna. Els francesos pel de dama: Nôtre Dame. I els catalans pel de mare: la Mare de Déu.
També és curiós que els catalans tractem a Déu, la seva mare i tots els sants de vós, però els espanyols els tracten de tu. Deuen tenir-hi més franquesa.
Els anglesos construeixen les oracions interrogatives amb les partícules do, does i did, tretes del verb to do: fer. En català tenim una construcció semblant, que dissortadament s’està perdent: “Demà anirem a Olot, ¿fa?”
“La tasca era enorme.” Aquesta frase pertany a tres llengües: català, castellà i italià. Tasca, en català significa un treball que hom té l’obligació de fer, en castellà es refereix a una taverna i en italià vol dir butxaca.
Les llengües, molt més que un mitjà per a comunicar-nos
Jaume Vallcorba i Rocosa
Publicat a Llengua Nacional n.33 (2000)
LES LLENGÜES SÓN MOLT MÉS QUE UN MITJÀ PER A COMUNICAR-NOS
Tothom sap que dir solament una part de la veritat és una manera de portar l’interlocutor a un error; és cosa sabuda que una mitja veritat és el camí que condueix a fer ignorar l’altra mitja.
Per això ens ha de fer posar en guàrdia que hi hagi tant d’interès a dir-nos i repetir-nos obsessivament que la llengua és un mitjà de comunicació. És veritat; però és una mitja veritat i, doncs, una ocultació de l’altra mitja, a fi que ignorant aquesta altra meitat anem a parar a l’error consistent a opinar que la llengua és només un estri per a comunicar-nos els uns amb els altres. I, segon error, com que per a comunicar-nos qualsevol llengua és vàlida, abandonar la llengua nostra i les dels antecessors no té importància, ans al contrari, pot ser positiu. Però això no és veritat perquè la premissa, la de simple mitjà de comunicació; és solament mitja veritat.
Limitar-se a dir i a destacar que una llengua és un mitjà comunicatiu de relacionar-se amb els altres i no dir-hi res més —em refereixo a ni tan sols fer esment dels aspectes bàsics de posseir un llenguatge, transcendents perquè ens conformen com a persones— és dir i repetir una intencionada mitja veritat, és voler ocultar la veritat sencera.
Una llengua no és solament un mitjà acústic —o la representació escrita, és clar— de comunicació. Cada llengua és sobretot una mentalització de la realitat, és el resultat, diacrònic i sincrònic, d’interpretar en conceptes —i doncs, de conèixer— la realitat, la concreta i l’abstracta. Qualsevol cosa a què una llengua no ha donat nom, no té realitat per als qui parlen aquesta llengua; distingim aquelles coses a què hem donat nom propi, i diferenciem amb adjectius les qualitats i els accidents que hi percebem.
Hem de deduir dels comentaris que ara mateix fèiem, que una llengua prové d’un procés mental d’interpretació de la realitat, fraccionant-la i atribuint-li particularitats.
Els parlants de les diferents llengües no han fraccionat la realitat d’una manera igual i, per això, els individus que les parlen tenen una visió mental diferent de la mateixa realitat. Per facilitar-ne la comprensió, esmentaré un exemple conegut d’aquesta diferent visió. El dia és teòricament la mateixa realitat per a tothom. El cas és, però, que el català el veu compost de diferents fragments temporals que el castellà (ho comparo amb aquesta llengua només perquè ens és coneguda). En els trets bàsics, el català divideix el dia en quatre parts (amb matisos dialectals): matí, tarda (vesprada, horabaixa), vespre i nit. El castellà hi veu només tres parts: no coneix el vespre.
La importància està no pas en el fet que puguem parlar —comunicar-nos— amb altri anomenant aquelles parts del dia, sinó sobretot que mentalment les distingim. Una llengua és, doncs, una determinada manera de conèixer i d’interpretar els fets reals visibles, i també els invisibles.
Una llengua s’ha anat formant i configurant no solament de paraules esparses, solitàries, ans al contrari aplegant-les en mots que les engloben, tal com vèiem a l’exemple anterior en què les parts (matí, tarda, vespre, nit) pertanyen totes al concepte conjunt (dia). D’això en podríem adduir més exemples, però, ara, la qüestió no és investigar a fons aquesta mena de particularitats sinó fer-ne sols esment per il•lustrar la nostra explicació.
Afegim-hi encara que les paraules no les fem servir soltes sinó contraposant-les i, també, distribuint-les en sistemes, i alhora combinant-les en frases.
La forma de construir i de lligar caps a base dels específics significats dels mots de cada llengua és el resultat de les percepcions de la realitat mentalitzades i fixades segons l’esforç d’un seguit de generacions; vull dir que és el que un poble ha decantat en una cultura; és la feina feta per acomodar, per emmotllar la seva manera de veure intel•lectivament el món, en una llengua determinada. Per a poder parlar, cal que abans la interpretació de la realitat hagi estructurat la ment. Sense que abans hi hagi aquesta personal manera d’internar la realitat en la ment, no seria possible parlar ni entendre’ns.
La realitat no sols la interpretem mentalment a base de donar un nom a cada cosa; ans sistematitzem aquella denotació veient-hi intel•lectivament, tal com dèiem, uns determinats agrupaments, unes determinades sistematitzacions. Per exemple, és característic del català veure què coses són part d’una altra, vull dir que és una visió partitiva, i ho marca repetidament en l’expressió mitjançant mots específics; en concret, usant els quantificadors i uns altres elements anafòrics com el pronom en. El partitiu català concorda amb els quantificats i els indeterminats:
—Vols pa?
—Sí que en vull.
—En vols gaire?
—Dóna-me’n molt.
Alhora el partitiu es contraposa al sencer, que fa joc amb els determinats (l’article determinat, els demostratius, els possessius, etc.):
—Vols aquesta barra de pa?
—Sí, dóna-me-la.
Diferentment, la llengua castellana els barreja, a conseqüència de confondre’n la terminologia, com és el cas de Los hay que dicen, en què los és determinat, i, distingint-ho, en català és un indeterminat, és un partitiu: N’hi ha que diuen.
A més, en castellà de él serveix alhora com a possessiu i com a partitiu, per la qual homonímia els acaba confonent, i això fa que el sinònim del possessiu de él, que és su, ens el trobem allà on el català usa el partitiu en. En resulta que el català destria partitiu de possessiu i el castellà els confon. Vegem-ho. Quan en català diem En conec les habitacions, volem expressar, per exemple, que conec les habitacions d’un hotel de què parlàvem, les quals habitacions són una part de les instal•lacions hoteleres, cosa que assenyalem fent intervenir, a la dita frase, el pronom en. Una cosa diferent de si diguéssim: Conec les seves habitacions, que voldrà dir, si molt convé, que conec les habitacions que la Maria ocupa d’aquell hotel. En comparar les dues frases anteriors ens adonem que l’expressió partitiva, amb el pronom en, té un significat divergent de la frase construïda amb l’adjectiu seu. El castellà, però, ho confon perquè acostuma a dir en tots dos significats: Conozco sus habitaciones, tant fent referència a les de l’hotel com a les de la Maria.
Un altre exemple. El català distingeix la temporalitat o durada transitòria de la simple presència vista com a momentània; d’aquesta diferència en són elements expressius, per l’una banda, el verb estar, i per l’altra, el verb ésser.
Estar expressa ‘passar temps’; això fa que si de cas l’acompanya un circumstancial de temps, aquest inclogui un mot quantificador. Quan en català diem Estava al balcó no volem dir que veiem algú al balcó, sinó que hi passa temps; aquesta constatació podem quantificar-la, cosa que expressarem dient, per exemple, Sovint està dues hores al balcó, o està molt al balcó.
Ésser expressa la visió momentània d’un fet, la simple constatació de la presència, i així, en l’exemple del balcó diríem simplement És al balcó, volent dir que l’hi veiem o que l’hi imaginem. Aquesta visió momentània o, si voleu, sense referir-nos a la durada d’aquella presència, fa que ésser concordi semànticament en l’oració amb mots tals com encara, quan, des de, des que, llavors, aleshores, l’adverbi ara, etc. El diccionari defineix l’adverbi encara dient que «denota que en tal moment una cosa continua tenint lloc». La paraula moment també figura en la definició del diccionari dels altres mots que suara esmentàvem com a concordants amb ésser. Exemples: Quan serem a casa m’ho explicaràs; des que som a l’autobús que plora. Aquesta mateixa manera d’expressar simplement un fet o un cop de vista instantani, fa que, si de cas l’acompanya un circumstancial de temps, sigui dels que no duen un quantificador, amb què resulta un circumstancial de datació; posem per cas: l’adverbi ara és de datació, ara som al carrer.
Diferentment, el castellà, en moltes circumstàncies com les suara exposades, no diferencia el que és un instant del que és la durada, la visió momentània de la durada temporal. Això fa que en aquell exemple del balcó ho digui sempre amb el verb estar: Estaba en el balcón, tant pot referir-se al fet que l’hi veiem en un cop d’ull com que hi passava temps. No ho distingeix, contràriament a la distinció que hi fa el català: Ésser al balcó, estar al balcó.
Hi ha també diferències en unes altres accepcions i usos d’aquests dos verbs, com ara en l’ús de estar en l’accepció de residir o treballar en un lloc, o amb una persona, però ara no és ocasió d’embrancar-nos-hi.
No és pas que aquests exemples adduïts, els de partitiu i el dels dos verbs esmentats, pertanyin a oracions excepcionals, a racons inhabituals del llenguatge. Hem de reconèixer que són operadors molt usuals en el discurs, i, doncs, que són importants.
Amb aquests exemples —en podríem adduir uns altres— novament comprovem que les diferents llengües no veuen ni distingeixen igual la realitat.
Val a dir que tot això que ara mateix exposava sobre determinades diferències per als uns i confusions per als altres, lingüístico-mentals, ho he posat de manifest i demostrat per menut en estudis publicats, específics sobre les dites particularitats.
Diguem ara que allò que una llengua no destria, tampoc no ho distingeix qui la parla, i que una llengua més s’enriqueix com més distingeix intel•lectivament.
Fins ara hem parlat de particularitats lingüístiques que fem servir profusament. No són pas les úniques; però ja basten per a il•lustrar la nostra disquisició.
Tanmateix, per acabar voldríem referir-nos, canviant de punt de vista i pensant amb humor, als conceptes que enclouen un parell de paraules catalanes. Algú ha introduït i escampat en algun moment de la història de la llengua unes concretes percepcions, que han passat a ésser representades amb paraules pròpies de la nostra parla i que, vistes ara, resulten haver estat premonitòries, perquè aquells conceptes referits a fets mentals personals, contemporàniament han esdevingut habituals en el món científic.
És el cas del verb enraonar que, a part de significar ‘parlar’, es refereix a a la il•lació lògica de la raó, i enllaça totes dues accepcions; el concepte enraonar vincula l’expressió amb el raciocini. La filosofia ens parlava de les facultats de l’ànima, que són la memòria, l’enteniment i la voluntat. El fet és, però, que tot el cientifisme, base del progrés contemporani, es basa en l’enraonament posterior a l’observació dels fets repetitius; els fonamenta cercant la raó d’aquests fets concordants, i així els sotmet al raciocini 4, els enraona per tal de descobrir-hi la llei que els regeix. Els fets que es repeteixen són la manifestació externa d’una llei subjacent. En això consisteix la investigació científica.
I de l’esma, què en direm, ara que es parla tant dels programes informàtics, de la programació? L’esma, que consisteix a fer sense pensar-hi, allò que el subconscient té programat, en què s’assembla a l’automatisme de la computadora prèviament programada?
Perdoneu-me aquest parell de curiositats; no voldria que ens descompensessin la importància de les observacions i comparacions lingüístiques d’abans, sobre els partitius i aquells dos verbs.
Tot plegat venia del propòsit de fer palès que una llengua no és sols un mitjà de comunicació entre humans. És sobretot un contingut mental interpretador del món visible i invisible. Cada llengua, una interpretació amb especificitats.
Si el coneixement del món, si el pensament tenen per base el llenguatge, i si s’hi vincula i potencia, hem de concloure que una específica estructuració mental es fa manifesta en una determinada llengua, en la qual un seguit de generacions ha dipositat una visió, un discerniment de la realitat, en anar-la afaiçonant en la ment.
Cada llengua és una cosmologia, una configuració de veure el món, un arsenal sobre la manera d’entendre’l. Sense aquesta base, la comunicació no tindria riquesa; la comunicació consistiria, com fan les bèsties, en crits i esgarips, i en tindria prou. Cada llengua, gràcies a les seves particulars i específiques matisacions en el coneixement, aporta al progrés les distintes particularitats cognoscitives que conté, i afegeix a la cultura general les pròpies remarques intel•ligents. Abandonar-la, ignorar-la, seria una pèrdua humana, un perjudici per a nosaltres i els altres.
Dimitir de la nostra llengua és dimitir d’aquelles nostres històriques particularitats del coneixement, és perdre la nostra personalitat mental. És, doncs, suïcidar-nos pel que fa a la nostra original i rica identitat. I com que la llengua també —i no pas solament— és un fet social, és també un autogenocidi. Comptat i debatut, un acte de supina incultura, perquè és la manifestació d’una ignorància, la de pensar-se que la llengua serveix sols per a relacionar-nos.
Referir-se, doncs, només al fet comunicatiu quan parlem d’una llengua, és filtrar dins de la gent un engany, sovint amb intent destructiu, genocida d’aquella llengua i dels qui la tenen com la seva riquesa intel•lectiva íntima personal i, alhora, pròpia de tot un poble.
Publicat a Llengua Nacional n.33 (2000)
LES LLENGÜES SÓN MOLT MÉS QUE UN MITJÀ PER A COMUNICAR-NOS
Tothom sap que dir solament una part de la veritat és una manera de portar l’interlocutor a un error; és cosa sabuda que una mitja veritat és el camí que condueix a fer ignorar l’altra mitja.
Per això ens ha de fer posar en guàrdia que hi hagi tant d’interès a dir-nos i repetir-nos obsessivament que la llengua és un mitjà de comunicació. És veritat; però és una mitja veritat i, doncs, una ocultació de l’altra mitja, a fi que ignorant aquesta altra meitat anem a parar a l’error consistent a opinar que la llengua és només un estri per a comunicar-nos els uns amb els altres. I, segon error, com que per a comunicar-nos qualsevol llengua és vàlida, abandonar la llengua nostra i les dels antecessors no té importància, ans al contrari, pot ser positiu. Però això no és veritat perquè la premissa, la de simple mitjà de comunicació; és solament mitja veritat.
Limitar-se a dir i a destacar que una llengua és un mitjà comunicatiu de relacionar-se amb els altres i no dir-hi res més —em refereixo a ni tan sols fer esment dels aspectes bàsics de posseir un llenguatge, transcendents perquè ens conformen com a persones— és dir i repetir una intencionada mitja veritat, és voler ocultar la veritat sencera.
Una llengua no és solament un mitjà acústic —o la representació escrita, és clar— de comunicació. Cada llengua és sobretot una mentalització de la realitat, és el resultat, diacrònic i sincrònic, d’interpretar en conceptes —i doncs, de conèixer— la realitat, la concreta i l’abstracta. Qualsevol cosa a què una llengua no ha donat nom, no té realitat per als qui parlen aquesta llengua; distingim aquelles coses a què hem donat nom propi, i diferenciem amb adjectius les qualitats i els accidents que hi percebem.
Hem de deduir dels comentaris que ara mateix fèiem, que una llengua prové d’un procés mental d’interpretació de la realitat, fraccionant-la i atribuint-li particularitats.
Els parlants de les diferents llengües no han fraccionat la realitat d’una manera igual i, per això, els individus que les parlen tenen una visió mental diferent de la mateixa realitat. Per facilitar-ne la comprensió, esmentaré un exemple conegut d’aquesta diferent visió. El dia és teòricament la mateixa realitat per a tothom. El cas és, però, que el català el veu compost de diferents fragments temporals que el castellà (ho comparo amb aquesta llengua només perquè ens és coneguda). En els trets bàsics, el català divideix el dia en quatre parts (amb matisos dialectals): matí, tarda (vesprada, horabaixa), vespre i nit. El castellà hi veu només tres parts: no coneix el vespre.
La importància està no pas en el fet que puguem parlar —comunicar-nos— amb altri anomenant aquelles parts del dia, sinó sobretot que mentalment les distingim. Una llengua és, doncs, una determinada manera de conèixer i d’interpretar els fets reals visibles, i també els invisibles.
Una llengua s’ha anat formant i configurant no solament de paraules esparses, solitàries, ans al contrari aplegant-les en mots que les engloben, tal com vèiem a l’exemple anterior en què les parts (matí, tarda, vespre, nit) pertanyen totes al concepte conjunt (dia). D’això en podríem adduir més exemples, però, ara, la qüestió no és investigar a fons aquesta mena de particularitats sinó fer-ne sols esment per il•lustrar la nostra explicació.
Afegim-hi encara que les paraules no les fem servir soltes sinó contraposant-les i, també, distribuint-les en sistemes, i alhora combinant-les en frases.
La forma de construir i de lligar caps a base dels específics significats dels mots de cada llengua és el resultat de les percepcions de la realitat mentalitzades i fixades segons l’esforç d’un seguit de generacions; vull dir que és el que un poble ha decantat en una cultura; és la feina feta per acomodar, per emmotllar la seva manera de veure intel•lectivament el món, en una llengua determinada. Per a poder parlar, cal que abans la interpretació de la realitat hagi estructurat la ment. Sense que abans hi hagi aquesta personal manera d’internar la realitat en la ment, no seria possible parlar ni entendre’ns.
La realitat no sols la interpretem mentalment a base de donar un nom a cada cosa; ans sistematitzem aquella denotació veient-hi intel•lectivament, tal com dèiem, uns determinats agrupaments, unes determinades sistematitzacions. Per exemple, és característic del català veure què coses són part d’una altra, vull dir que és una visió partitiva, i ho marca repetidament en l’expressió mitjançant mots específics; en concret, usant els quantificadors i uns altres elements anafòrics com el pronom en. El partitiu català concorda amb els quantificats i els indeterminats:
—Vols pa?
—Sí que en vull.
—En vols gaire?
—Dóna-me’n molt.
Alhora el partitiu es contraposa al sencer, que fa joc amb els determinats (l’article determinat, els demostratius, els possessius, etc.):
—Vols aquesta barra de pa?
—Sí, dóna-me-la.
Diferentment, la llengua castellana els barreja, a conseqüència de confondre’n la terminologia, com és el cas de Los hay que dicen, en què los és determinat, i, distingint-ho, en català és un indeterminat, és un partitiu: N’hi ha que diuen.
A més, en castellà de él serveix alhora com a possessiu i com a partitiu, per la qual homonímia els acaba confonent, i això fa que el sinònim del possessiu de él, que és su, ens el trobem allà on el català usa el partitiu en. En resulta que el català destria partitiu de possessiu i el castellà els confon. Vegem-ho. Quan en català diem En conec les habitacions, volem expressar, per exemple, que conec les habitacions d’un hotel de què parlàvem, les quals habitacions són una part de les instal•lacions hoteleres, cosa que assenyalem fent intervenir, a la dita frase, el pronom en. Una cosa diferent de si diguéssim: Conec les seves habitacions, que voldrà dir, si molt convé, que conec les habitacions que la Maria ocupa d’aquell hotel. En comparar les dues frases anteriors ens adonem que l’expressió partitiva, amb el pronom en, té un significat divergent de la frase construïda amb l’adjectiu seu. El castellà, però, ho confon perquè acostuma a dir en tots dos significats: Conozco sus habitaciones, tant fent referència a les de l’hotel com a les de la Maria.
Un altre exemple. El català distingeix la temporalitat o durada transitòria de la simple presència vista com a momentània; d’aquesta diferència en són elements expressius, per l’una banda, el verb estar, i per l’altra, el verb ésser.
Estar expressa ‘passar temps’; això fa que si de cas l’acompanya un circumstancial de temps, aquest inclogui un mot quantificador. Quan en català diem Estava al balcó no volem dir que veiem algú al balcó, sinó que hi passa temps; aquesta constatació podem quantificar-la, cosa que expressarem dient, per exemple, Sovint està dues hores al balcó, o està molt al balcó.
Ésser expressa la visió momentània d’un fet, la simple constatació de la presència, i així, en l’exemple del balcó diríem simplement És al balcó, volent dir que l’hi veiem o que l’hi imaginem. Aquesta visió momentània o, si voleu, sense referir-nos a la durada d’aquella presència, fa que ésser concordi semànticament en l’oració amb mots tals com encara, quan, des de, des que, llavors, aleshores, l’adverbi ara, etc. El diccionari defineix l’adverbi encara dient que «denota que en tal moment una cosa continua tenint lloc». La paraula moment també figura en la definició del diccionari dels altres mots que suara esmentàvem com a concordants amb ésser. Exemples: Quan serem a casa m’ho explicaràs; des que som a l’autobús que plora. Aquesta mateixa manera d’expressar simplement un fet o un cop de vista instantani, fa que, si de cas l’acompanya un circumstancial de temps, sigui dels que no duen un quantificador, amb què resulta un circumstancial de datació; posem per cas: l’adverbi ara és de datació, ara som al carrer.
Diferentment, el castellà, en moltes circumstàncies com les suara exposades, no diferencia el que és un instant del que és la durada, la visió momentània de la durada temporal. Això fa que en aquell exemple del balcó ho digui sempre amb el verb estar: Estaba en el balcón, tant pot referir-se al fet que l’hi veiem en un cop d’ull com que hi passava temps. No ho distingeix, contràriament a la distinció que hi fa el català: Ésser al balcó, estar al balcó.
Hi ha també diferències en unes altres accepcions i usos d’aquests dos verbs, com ara en l’ús de estar en l’accepció de residir o treballar en un lloc, o amb una persona, però ara no és ocasió d’embrancar-nos-hi.
No és pas que aquests exemples adduïts, els de partitiu i el dels dos verbs esmentats, pertanyin a oracions excepcionals, a racons inhabituals del llenguatge. Hem de reconèixer que són operadors molt usuals en el discurs, i, doncs, que són importants.
Amb aquests exemples —en podríem adduir uns altres— novament comprovem que les diferents llengües no veuen ni distingeixen igual la realitat.
Val a dir que tot això que ara mateix exposava sobre determinades diferències per als uns i confusions per als altres, lingüístico-mentals, ho he posat de manifest i demostrat per menut en estudis publicats, específics sobre les dites particularitats.
Diguem ara que allò que una llengua no destria, tampoc no ho distingeix qui la parla, i que una llengua més s’enriqueix com més distingeix intel•lectivament.
Fins ara hem parlat de particularitats lingüístiques que fem servir profusament. No són pas les úniques; però ja basten per a il•lustrar la nostra disquisició.
Tanmateix, per acabar voldríem referir-nos, canviant de punt de vista i pensant amb humor, als conceptes que enclouen un parell de paraules catalanes. Algú ha introduït i escampat en algun moment de la història de la llengua unes concretes percepcions, que han passat a ésser representades amb paraules pròpies de la nostra parla i que, vistes ara, resulten haver estat premonitòries, perquè aquells conceptes referits a fets mentals personals, contemporàniament han esdevingut habituals en el món científic.
És el cas del verb enraonar que, a part de significar ‘parlar’, es refereix a a la il•lació lògica de la raó, i enllaça totes dues accepcions; el concepte enraonar vincula l’expressió amb el raciocini. La filosofia ens parlava de les facultats de l’ànima, que són la memòria, l’enteniment i la voluntat. El fet és, però, que tot el cientifisme, base del progrés contemporani, es basa en l’enraonament posterior a l’observació dels fets repetitius; els fonamenta cercant la raó d’aquests fets concordants, i així els sotmet al raciocini 4, els enraona per tal de descobrir-hi la llei que els regeix. Els fets que es repeteixen són la manifestació externa d’una llei subjacent. En això consisteix la investigació científica.
I de l’esma, què en direm, ara que es parla tant dels programes informàtics, de la programació? L’esma, que consisteix a fer sense pensar-hi, allò que el subconscient té programat, en què s’assembla a l’automatisme de la computadora prèviament programada?
Perdoneu-me aquest parell de curiositats; no voldria que ens descompensessin la importància de les observacions i comparacions lingüístiques d’abans, sobre els partitius i aquells dos verbs.
Tot plegat venia del propòsit de fer palès que una llengua no és sols un mitjà de comunicació entre humans. És sobretot un contingut mental interpretador del món visible i invisible. Cada llengua, una interpretació amb especificitats.
Si el coneixement del món, si el pensament tenen per base el llenguatge, i si s’hi vincula i potencia, hem de concloure que una específica estructuració mental es fa manifesta en una determinada llengua, en la qual un seguit de generacions ha dipositat una visió, un discerniment de la realitat, en anar-la afaiçonant en la ment.
Cada llengua és una cosmologia, una configuració de veure el món, un arsenal sobre la manera d’entendre’l. Sense aquesta base, la comunicació no tindria riquesa; la comunicació consistiria, com fan les bèsties, en crits i esgarips, i en tindria prou. Cada llengua, gràcies a les seves particulars i específiques matisacions en el coneixement, aporta al progrés les distintes particularitats cognoscitives que conté, i afegeix a la cultura general les pròpies remarques intel•ligents. Abandonar-la, ignorar-la, seria una pèrdua humana, un perjudici per a nosaltres i els altres.
Dimitir de la nostra llengua és dimitir d’aquelles nostres històriques particularitats del coneixement, és perdre la nostra personalitat mental. És, doncs, suïcidar-nos pel que fa a la nostra original i rica identitat. I com que la llengua també —i no pas solament— és un fet social, és també un autogenocidi. Comptat i debatut, un acte de supina incultura, perquè és la manifestació d’una ignorància, la de pensar-se que la llengua serveix sols per a relacionar-nos.
Referir-se, doncs, només al fet comunicatiu quan parlem d’una llengua, és filtrar dins de la gent un engany, sovint amb intent destructiu, genocida d’aquella llengua i dels qui la tenen com la seva riquesa intel•lectiva íntima personal i, alhora, pròpia de tot un poble.
La llengua diu molt de nosaltres
FONT: http://elblogdelajosefina.blogspot.com.es/2011/12/la-llengua-diu-molt-de-nosaltres.html
Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta'. En canvi, nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà; i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'.
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns 'sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans només són uns poca-vergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot: dar besos, abrazos, pena, paseos , etc. Mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets: fer petons, abraçades, pena, un tomb...
Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem més prim amb un 'escolti!'
En castellà és paloma, en català és colom.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol•lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas; i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan', aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà, per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col•lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres.
Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta'. En canvi, nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà; i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'.
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns 'sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans només són uns poca-vergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot: dar besos, abrazos, pena, paseos , etc. Mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets: fer petons, abraçades, pena, un tomb...
Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem més prim amb un 'escolti!'
En castellà és paloma, en català és colom.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol•lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas; i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan', aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà, per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col•lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres.
La darrera parlant d'una llengua d'Alaska
David Cuscó / Publicat a LN 71, apartat Sociolingüística
Cada llenguatge és una tradició, cada paraula, un símbol compartit.
Jorge Luis Borges
El mes de gener de l’any 2008, Marie Smith Jones va morir i va ser notícia. Mesos després algú, fins i tot, li va dedicar una entrada en la Viquipèdia. Ara, qui ho vulgui, ja pot saber que l’eyak es parlava a Alaska i que ha deixat d’existir perquè Marie Smith Jones n’era la darrera parlant. Al Youtube hi ha un vídeo de l’any 1995 en què es veu aquesta senyora pregant per la supervivència del seu idioma. A sota d’aquesta imatge algú comenta que cada deu dies desapareix una llengua.
El siona és un idioma de Colòmbia i d’Equador. El darrer estudi sobre el nombre de parlants d’aquesta llengua es va fer l’any 1982; n’hi havia 300.
Els experts auguren que en ben poc temps la quantitat de llengües que es parlen al món (més de tres mil) es veurà reduïda a la meitat. Algunes són parlades per cinc, deu o vint persones i, de fet, és ja com si no existissin. L’eyak, en la pràctica, ja s’havia extingit molt abans que la senyora Marie Smith Jones morís. I el siona, per bé que encara en pugui quedar algun parlant, és una llengua condemnada a desaparèixer.
Fins aquí res d’especial si creiem que les llengües són un mitjà de comunicació i prou. Que no es pot viatjar en globus? Doncs, es viatja en tren o en vaixell. Tant és, el cas és viatjar, o sigui comunicar-se. Que l’ascensor no funciona? Doncs, pujo a peu. Cal ser pràctic, anar per feina i sobretot dedicar-se a desemmascarar essencialismes i mites identitaris pertot. És clar que, sota aquesta pàtina d’objectivitat extrema, aquests directors d’agències de viatges lingüístics sembla que pateixin d’allò que Roland Barthes defineix com a «impotència per a tolerar l’ambigüitat d’allò real, l’angoixa dels signes dubtosos, la inexactitud del món i del llenguatge». L’arrel del problema es troba en el fet que als partidaris del darwinisme lingüístic els costa de reconèixer que una llengua no és un fenomen individual i prou.
En minimitzen (o neguen directament) la dimensió col·lectiva, mostrant una visió del fet lingüístic esquemàtica, reduccionista i interessada. Les llengües són un mitja de comunicació i prou, diuen. I, de fet, estic convençut que això és el que menys són. Provaré d’il·lustrar-ho amb dos arguments diferents, però de cap manera contradictoris. El primer té a veure amb l’aspecte social i històric que conforma qualsevol idioma, i el segon, amb la dimensió, si es vol, esotèrica del llenguatge.
Quan mor una llengua, mor una manera de veure el món, un gènere de memòria, com diu George Steiner. Mor una manera de metaforitzar l’existència humana. La desaparició d’una llengua implica un empobriment global, perquè s’esvaeix una possibilitat d’interpretació de la realitat. És clar que les llengües no deixen d’existir de cop i volta, ni com si no hi hagués més remei. La desaparició de llengües com el llatí (en aquest cas, podríem parlar més de canvis o d’evolució cap a altres formes, que no pas de mort) és un bon exemple del que espera, tard o d’hora, a qualsevol llengua. La qüestió és si a tots ens interessa o no que això passi tan tard com sigui possible i gens d’hora.
Una llengua morta és insubstituïble. I no ens enganyem: la immensa majoria de llengües acaben desapareixent perquè han entrat en conflicte amb interessos que no tenen res a veure amb factors naturals. Les guerres, els genocidis, les invasions, les deportacions, el descontrol absolut del mercat, i el poder mediàtic i educatiu són algunes causes (conjuntament o separadament) de la substitució lingüística. Obviar que tots aquests mecanismes són determinants a l’hora de configurar una situació establerta significa posicionar-se clarament en una actitud d’acceptació i perpetuació del problema. L’ús de les llengües depèn sempre de factors socials i polítics i mai no es pot explicar com la suma dels comportaments individuals. La perversió del significat de les paraules (de què parlarem més endavant) resta aquí ben reflectida amb l’ús que es fa actualment del mot bilingüisme.
A part de l’ambigüitat intrínseca del terme, el bilingüisme es fa servir habitualment com a sedant que dissimuli el conflicte inevitable que comporta la coexistència de dues llengües. En la pràctica, el bilingüisme perpetua la diglòssia i accelera el procés de substitució. El filòleg Gabriel Bibiloni expressa perfectament el que amaga l’ús d’aquest mot: «Per molt que es vulgui dissimular, dues llengües no poden usar-se dins una societat exercint cadascuna d’elles plenitud de funcions. Si una de les dues ho fa, l’altra restarà inevitablement disminuïda per innecessària o supèrflua.»
Subscriure's a:
Missatges (Atom)