"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


divendres, 15 de febrer de 2013

La guerra dels rellotges


Resum del  reportatge de l'autor del bloc (Antoni Janer Torrens) publicat sota el títol El triumfo de los relojes a la revista "Historia y vida"  (febrer de 2013, núm. 539)

A partir del segle XIV l’Església deixà de controlar el temps des dels seus campanars.  La incipient societat industrial requerí de noves pautes horàries no associades amb el Sol. Aleshores s’inicià una guerra no declarada entre l’Església i la burgesia pel control del temps. Fou així com les torres dels edificis civils s’ompliren de rellotges mecànics que possibilitaren un major aprofitament de la jornada laboral.

A mesura que l’Església s’anà consolidant com la institució més poderosa de l’Europa de l’edat mitjana, el control del temps també va caure sota el seu domini. Es tenia molt present la màxima de Sant Benet: “L'oci és l'enemic de l'ànima”. Aleshores les campanes que tocaven els monjos no només serviren per anunciar les hores canòniques, sinó també per marcar les rutines de la vida quotidiana de la gent. A partir del segle XIII, amb l’aparició dels rellotges mecànics, l’Església es garantí que la població pogués complir d'una manera més estricta els seus deures amb Déu. S’estenia així la premissa benedictina ora et labora (“resa i treballa”).

La veu del temps
El primer rellotge mecànic conegut fou instal·lat el 1283 a l’abadia de Dunstable, a Bedfordshire (Anglaterra). Constava de dues rodes dentades que s’engranaven les unes amb les altres gràcies a un mecanisme anomenat “escapament”, que era impulsat per una pesa. El moviment constant de l' “escapament” és la font del famós “tic-tac”, el qual es convertí des de llavors en la veu del temps. Aquests primers rellotges, que estaven connectats a una campana,  no mostraven l'hora, sinó que només la feien sonar.

Al segle XIV l’hora ja es pogué visualitzar, i no només sentir, gràcies a la introducció d’una agulla dins d’una esfera numèrica. El seu inventor, l’astròleg italià Jacobo  Dondi, popularitzaria aquest sistema en fabricar al 1344, a Pàdua, el primer rellotge astronòmic, el qual no només donava l’hora sinó que també el temps dels moviments del Sol, la Lluna i els planetes. Els primers rellotges mecànics, tanmateix, eren cars i imprecisos. La temperatura afectava l'expansió i contracció de les seves peces metàl·liques i feia que patissin variacions de 15 a 30 minuts al dia, per la qual cosa era necessari regular-los diàriament. Tot plegat feia que continuessin proliferant els rellotges de sol.

A Espanya el primer rellotge mecànic fou el de la catedral de Barcelona. Conegut com el “seny de les hores”, data de 1393. Amb la propagació d’aquests tipus de rellotges, a poc a poc la vida quotidiana de les principals ciutats d'Occident s'anà modificant. Fins llavors la jornada laboral d'un pagès era molt irregular atès que venia marcada pels períodes de llum i pels canvis d’estacions. En funció de l'època de l'any es despertava a una hora determinada amb el “cant del gall” i treballava fins que queia la nit, és a dir, “de sol a sol”. Aquest període de llum solar determinava el seu “jornal”; no debades, la paraula deriva del llatí diurno (“de dia”). Amb els sons dels campanars de les esglésies hom es podia organitzar millor. Aquests, però, tampoc no eren molt regulars, ja que els tocs de prima i vísperes es feien coincidir sempre amb l'alba i el crepuscle vespertí. I a partir d'aquests es computava la resta de tocs, amb la qual cosa només en els equinoccis era quan s'aconseguien franges temporals homogènies. A més, com a problema afegit hi havia la descoordinació entre tocs de campana d’una església a una altra, la qual cosa causava un gran desconcert.

El temps de la burgesia
Amb la incipient societat industrial de la baixa edat mitjana les vuit hores canòniques ja no tenien sentit. El treball ja no podia ser regulat pel temps pausat de l’Església, sinó per hores concretes. No debades, es descobrí que el temps invertit en un producte podia condicionar el seu preu, així com també la retribució dels treballadors. S'inicià aleshores una guerra no declarada entre l'Església i la burgesia pel seu control. Una data clau en aquesta disputa fou el 24 d’abril de 1355. Aquell dia el rei Felip VI va concedí a l’ajuntament d’Amiens (Franca) la facultat de senyalar per mitjà del toc d’una campana les diferents hores que marcaven les ocupacions del dia: l’hora d’anar a treballar, l’hora del descans per menjar, l’hora de reprendre la feina i l’hora de finalitzar-la. Atès que aquests primers rellotges donaven l’hora amb el so d’una campana, no és estrany que la paraula francesa cloche (“campana”) donàs en anglès clock i en alemany glocke amb el significat de rellotge. El nostre mot rellotge, en canvi, deriva del grec horologium (“indicador d’hores”), un instrument que mesurava les ombres del Sol a través d’una vareta o gnomon, d’on ve gnomònica, l’art de construir rellotges de sol.

Els avenços tecnològics no trigaran a crear l'ofici de rellotger. Els seus serveis eren molt demandats. No parava d'anar de ciutat en ciutat per construir grans rellotges mecànics al capdamunt de les torres dels edificis civils. Llavors tots els gremis ja tenien clar quins tocs de campana havien de marcar la seva jornada laboral. Així, a poc a poc el temps no només s’independitzà del Sol, sinó que també es  “secularitzà”. Foren molts els pensadors del moment interessats en la construcció de rellotges. Amb l’home ja com a centre de l’univers i no Déu, es tractava d’un instrument molt en sintonia amb la màxima renaixentista carpe diem (“aprofita el dia”). D'aquesta època, un dels rellotges laics més famosos és l'astronòmic de l'Ajuntament de Praga (segle XV).

A partir del segle XV els rellotges deixaren de ser tan feixucs i voluminosos i es començaren a construir-ne de portàtils. Aleshores ja no calgué dependre d’un lloc fix per llegir l’hora. Per això, però, fou necessari substituir la pesa per una molla. Els avenços tecnològics feren que al 1509 un alemany de Nuremberg, Henleim, fabriqués el primer rellotge de butxaca, també conegut com a “ous de Nuremberg” per la seva forma. Tot i que només funcionaven durant 40 hores, alguns d'ells foren autèntiques obres d'art. Els rellotges, amb tot, continuaven essent objectes de luxe, així que el temps encara pertanyia a les classes riques.

Al segle XVII es féu una gran passa en el mesurament del temps. El matemàtic i físic holandès Christiaan Huygens construí al 1657 el primer rellotge de pèndol. Aquest invent, el més important en la història de la rellotgeria, fou possible gràcies als principis de moviments oscil·latoris estudiats pocs anys enrere per l’astrònom italià Galileu Galilei. Huygens dividí l’hora en 60 minuts i aquests en 60 segons. D’aquesta manera recuperava el sistema d’enumeració sexagesimal que els antics sumeris feren derivar del duodecimal. No debades, cada vegada que l’home comptava una dotzena de falanges de la mà esquerra  –d’on ve la divisió del dia i la nit en dotze hores, respectivament-, amb la mà dreta estirava un dit, cosa que només era possible cinc cops. Per tant, el recompte total que es podia indicar amb les dues mans era de 5 x 12= 60. D’altra banda, la paraula minut era una simplificació de l’expressió llatina pars minuta prima (“primera part petita”); i segon derivava de partes minutae secundae (“petites segones parts”).

A mitjan segle XVIII a Anglaterra, amb la Revolució Industrial, es culminaria el procés de “domesticació del temps” iniciat ja durant la baixa edat mitjana per la burgesia. El proletariat, que treballava per torns –de dia i nit-, estaria més pendent que mai dels minuts i segons dels rellotges que penjaven de les parets de les seves fàbriques. Aleshores, els sons dels primers despertadors domèstics asseguraren la puntualitat als llocs de feina. Des de l’òptica capitalista, les hores eren font de beneficis. No hi havia, doncs, temps per perdre  -d’aquí ve l’expressió el “temps és or”.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada