dissabte, 25 de febrer del 2012
Eivissa, ciutat de la sal
Eivissa, ciutat de la sal
La sal ha estat durant molt de temps el tresor d'Eivissa. Ara, però, la principal activitat de l'illa és el turisme. El programa "Tarasca" es passeja per la història d'Eivissa, lligada, des de l'època dels fenicis, a la producció de sal.
Sovint no es para atenció a les petites coses quotidianes. La sal és una d'aquestes coses insignificants i alhora essencials. La sal forma part de la vida de l'illa, és el seu tresor i la riquesa comercial històrica que ha configurat la seva fesomia i ha permès a la ciutat rebre el guardó de ciutat Patrimoni de la Humanitat.
Eivissa, abans cobejada pels pobles comerciants, ara és una de les illes de la Mediterrània més desitjades pels turistes. El turisme ha transformat el dia a dia dels eivissencs i ha creat noves formes de vida. Amb unes salines i un centre històric salvaguardats de la perillosa petjada del turisme, la vida d'Eivissa ja no gira entorn de la sal. La sal amb què ha bastit la seva història.
Els fenicis, una civilització de grans comerciants, van ser els primers a explotar la sal a Eivissa. N'han quedat les ruïnes de la base comerical de Sa Caleta, on van viure al voltant de 100 anys. Finalment, van cercar un lloc més adequat per establir-se i van fundar la ciutat d'Eivissa a l'actual centre històric, Dalt Vila. Era l'any 654 abans de la nostra era. Al costat de Dalt Vila, se'n conserva la necròpoli, un dels jaciments més importants de la Mediterrània.
A Eivissa, la producció de sal es va intensificar en temps de l'imperi romà. Tan important era la sal per als romans, que el sou dels soldats el pagaven amb sal. D'aquí ve la paraula "salari".
A la fi de l'imperi Romà, Eivissa va ser conquerida per diversos pobles que van explotar ses Salines fins que va arribar-hi una nova civilització: els àrabs. Els àrabs van inventar un mètode per augmentar el rendiment de les salines, que encara es fa servir.
El 8 d'agost del 1235, van entrar a Eivissa les tropes catalanes de Jaume I. Era el dia de Sant Ciriac, des d'aleshores patró de la ciutat. Els catalans va introduir-hi el ritus de la religió cristiana. En temps de la corona catalanoaragonesa, la sal era gairebé l'única font d'ingressos d'Eivissa.
Més endavant, ses Salines es van convertir en el principal saler de Gènova, ciutat aliada de l'imperi. Les cases de Dalt Vila encara conserven la influència dels comerciants de sal genovesos a les façanes.
Les cròniques que es conserven relaten que, l'any 1709, va entrar al castell d'Eivissa el capità genovès Joan Baptista Visconti, que es va confabular amb el governador ses Salines. El rei Carles d'Àustria va acceptar l'acord i la notícia va indignar els eivissencs.
Durant la Guerra de Successió, Eivissa es va posar al costat dels Àustries, i va formar part dels antics estats de la Corona d'Aragó. Van perdre la guerra i el monarca borbó, Felip V, va suprimir els seus drets en els Decrets de Nova Planta. A Eivissa, la corona espanyola va expropiar ses Salines.
La pèrdua de ses Salines va posar fi a un sistema econòmic. Per sobreviure, molts ciutadans es van fer mariners o pescadors. La Marina és un barri nascut al segle XVIII, al voltant del port d'Eivissa, que aglutinava l'activitat dels comerciants i mariners.
A la segona meitat del segle XX, el turisme va arribar a Eivissa. Els "hippies" van difondre el mite d'Eivissa com l'illa de la llibertat i tothom es va abocar en el negoci turístic. El turisme de masses va provocar un "boom" de la construcció a l'illa, però, per als moviments ecologistes, un dels objectius principals va ser evitar que es construís a la zona de ses Salines. La pressió popular va aconseguir que ses Salines fossin declarades parc natural i la UNESCO hi va atorgar el títol de Patrimoni de la Humanitat.
Itàlia, l'oblit del passat
"L'oblit del passat" parla en aquest capítol de la polèmica generada per diverses restauracions artístiques dutes a terme a Itàlia, com ara la dels frescos de Miquel Àngel a la Capella Sixtina o la d'"El Sant Sopar", de Leonardo da Vinci.
Itàlia té dues herències importants per preservar: el món clàssic i el Renaixement. Al segle XV, el Renaixement va comportar una revolució artística, científica i humanística que va capgirar l'ordre establert i va situar l'home al centre de l'univers. El Renaixement va florir gràcies a les ciutats estat italianes que havien aconseguit créixer sobre les cendres de l'antic Imperi romà. Els rics comerciants de Florència, Venècia, Milà o Nàpols es van convertir en mecenes de les arts.
El gran patrimoni artístic italià dificulta enormement la seva conservació. A més, cada cop que es du a terme un procés de restauració, es desferma la polèmica entre defensors i detractors.
El programa mostra el resultat de la restauració del Coliseu, de l'Arc de Titus i de la Fontana di Trevi, a Roma, i dels frescos de la Capella Sixtina de Miquel Àngel, al Vaticà, que havien resultat malmesos per les filtracions d'aigua, el fum dels ciris, la humitat relativa i les esquerdes.
També es mostra el patrimoni de la ciutat d'Asís, amb els carrerons medievals i la basílica de Sant Francesc, on hi ha les relíquies del sant i uns frescos de Giotto.
El Renaixement italià va tenir la seva màxima esplendor a la Florència dels Mèdici, governadors i mecenes de les arts durant 400 anys. El gran nombre de béns culturals de la ciutat va originar la síndrome de Stendhal, una variant de l'estrès provocada per la saturació d'obres d'art. El patrimoni ha sofert atacs en diverses ocasions, com un cop de martell al "David" de Miquel Àngel, a la Galeria de l'Acadèmia, o el cotxe bomba que va esclatar a la Galeria dels Uffizi.
La ciutat de Pisa va ser un important centre polític i artístic entre els segles XII i XIII, amb la Piazza del Duomo com a millor exponent. La seva torre inclinada ha estat objecte de restauració per evitar-ne l'esfondrament.
A causa dels efectes de la sal de l'aigua, Venècia requereix una inversió constant en manteniment i s'hi ha arribat a plantejar el control exhaustiu del turisme.
Finalment, a Milà, al convent de Santa Maria delle Grazie, hi ha la gran obra mural "El Sant Sopar", de Leonardo da Vinci. Es tracta d'una obra única, però amb molts problemes de conservació. El seu procés de restauració també ha estat força polèmic.
Per frenar els signes del pas del temps del patrimoni artístic, l'any 1939 es va crear l'Institut Central de Restauració de Roma.
Jurament dels Horacis
El jurament dels Horacis
"Pinzellades d'art" analitza els detalls del quadre de Jacques-Louis David "El jurament dels Horacis", que es pot admirar al Museu del Louvre, a París.
Al segle VII abans de Crist, Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central. Per decidir quina de les dues seria la ciutat vencedora, van acordar que lluitarien entre ells tres germans de cada bàndol: els Horacis, per Roma, i els Curiacis, per Alba Longa. L'únic supervivent va ser el petit dels Horacis, que va matar la seva germana Camil·la perquè plorava per la mort del seu promès, un dels Curiacis.
Aquesta història va inspirar Jacques-Louis David per pintar el quadre "El jurament dels Horacis". A l'obra, els tres arcs del fons divideixen la composició en tres zones.
A l'esquerra hi ha els tres germans, inspirats en el model romà, que representen la moral del deure. Al mig hi ha el pare, que simbolitza l'autoritat i la tradició. A la dreta, la zona de les dones i els nens, el pintor mostra el patiment i l'angoixa pel que ha de succeir.
En la seva composició, el quadre té una perspectiva lineal clara i contundent i la foscor del fons permet destacar millor les figures humanes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)