Llatí, per què?

Interessant vídeo sobre la pervivència del llatí en les nostres vides

Homenatge a Georges Moustaki

Avui ha mort un dels grans cantautors de la música francesa, Georges Moustaki. Nascut a Alexandria, finalment abraçà la cultura francesa. Aquí teniu una de les seves cançons més conegudes: "Le meteque". A l'antiga Grècia els metecs eren els estrangers que vivien a les polis. Es tracta d'una fantàstica cançó d'amor


Amb aquesta pinta de metec, de jueu errant, de pastor grec, aquests cabells als quatre vents amb aquests ulls sense color que fan que sembli un somiador quan de somiar ja no en sé gens i aquestes mans de trinxeraire bohemi, músic i captaire que han rampinyat en tants jardins i aquesta boca que ha besat com ha begut i ha mossegat que espera encara altres festins Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec de lladregot i rodamón i aquesta pell que té el caliu de tots els sols de cada estiu i tants amors que jo no ho són amb aquest cor que ha sabut fer sofrir tan com també ha sofert sense dir mai ni molt ni poc amb aquesta ànima que ja no penso que es pugui salvar del purgatori ni del foc Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec i aquests cabells als quatre vents vindré on ets tu, dolça captiva ànima amiga i font de vida a beure'm els vint anys que tens llavors seré príncep fidel adolescent o bé rebel com a tu et plagui d'escollir i junts farem de tot moment instants d'amor eternament que reviurem fins a morir i junts farem de tot moment instants d'amor eternament que reviurem fins a morir

País, pàtria, nació

Amb l’actual secularització de la societat, no és d’estranyar que molts països es declarin laics (< λαός, “poble”), o, dit d’altra manera, pagans. I és que aquí una vegada més l’etimologia ens dóna un cop de mà. País ve del llatí pagus (“poble”), derivat de pango (“sembrar”). Amb el significat d’estat, ens ha arribat a través del francès, igual que la paraula "pagès". Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals, es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (<αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg de (pro) dels camps (pagi).

Els pagani, tanmateix, no pogueren oblidar les seves arrels i es mantingueren fidels a la seva terra, que consideraven terra patria (“terra paterna”) –amb l’omissió de terra l’expressió quedaria en patria. Aquesta no deixa de ser una terminologia masclista. Essent les primeres civilitzacions (i les actuals?) un matriarcat, ¿no hauríem de parlar de “màtria” (< mater, matris, “mare”) en lloc de pàtria (els grecs, a la pàtria, li deien μητρίς, "terra materna")? Però l’home aleshores ja va voler marcar territori. No li bastà amb pàtria, també decidí que tot allò material formava part del seu patrimoni. Quan contreia matrimoni, però, tenia clar que l’objectiu era que la seva parella es convertís en mare. Aviat la dona començà a reclamar part del seu patrimoni, de manera que qui sap si algun dia matrimoni també serà sinònim de patrimoni. 

En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, tots som "nacionalistes". Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s'equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del "poble" (< vulgus). Sense pretendre assolir la popularitat (< populus, "poble"), jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus).

Antoni Janer Torrens 

Quins calamars més "canyers"!!!

Molts escriptors haurien de tenir per mascota un calamar. I pensareu: quina canya de mascota! Idò sí, almanco des del punt de vista etimològic. Un dels primers instruments d’escriptura fou el calamus, una “canya” tallada en punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (del llatí ater, “negre”). La nostra paraula “tinta” ve del llatí medieval tincta (< tingo, “tenyir”, “impregnar”). El recipient per a la tinta s’anomenava atramentarium, però també calamarium. Al segle XIV un mol·lusc, conegut científicament com a loligo vulgaris, va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega, similar a la d’un tinter o calamarium.

Els calami o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Amb tot, és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”. Per a molts, tanmateix, no és cap calamitat menjar-se un calamar, que és ben bo. També passarem molt de gust si, de postres, demanam un caramel, que, si us hi fixau bé, té forma de canya. I és que aquest dolç que començarem a elaborar els portuguesos prové del llatí calamellus, diminutiu de calamus. Quina “canya” d’etimologies!!!! No sé què en pensarà en "Calmardo", el calamar amargat de la sèrie de dibuixos animats Bob Esponja!!!

Antoni Janer Torrens

Sense crisis no hi ha vida

No es pot entendre la vida sense daltabaixos. Necessitam caure uns quants cops per repensar-nos tant a nivell personal com professional. Per mantenir-nos desperts i en alerta, necessitam que de tant en tant hi hagi niguls que s’interposin entre els nostres familiars, amics, parelles o projectes individuals. A vegades preferim l’estabilitat a la incertesa, però ens oblidam que la vida no és estàtica. πάντα ρεῖ ("tot flueix"), digué el filòsof presocràtic Heràclit (segle VI aC).

Ara, amb la maleïda crisi econòmica, hi ha molta de gent que malauradament ho està passant malament i se sent indefensa. Molts pensaran que ells no tenen la culpa de res; que la culpa és dels mercats i dels nostres governants, que han pecat d’ambició i d’ineptitud. I certament és així. Aleshores, aquesta crisi hauria de ser una oportunitat perquè a nivell mundial es reinventassin els sistemes econòmics i democràtics. Amb tot, a nivell individual, aquesta crisi també ens ha servit per tocar amb els peus a terra i per adonar-nos que vivíem dins una bombolla. Ens havien fet creure que la vida era un circ amb barra lliure per a tothom.

Els especialistes diuen que res mai no tornarà a ser igual. Som, doncs, davant un moment clau, una idea que ja trobam present en l’etimologia de crisi. El mot va ser encunyat per primera vegada al segle V aC pel grec Hipòcrates, el pare de la medicina. Deriva de κρίνω (“separar”) i llavors κρίσις al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps κρίνω també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam destriam, “separam” una cosa de l’altra, d’aquí que κρίνω també donàs les paraules criteri, criticar o hipòcrita (mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava”, diferents papers).

La crisi segons Einstein

Així doncs, tenint en compte l’etimologia de crisi, ara ens trobam en un moment “crític” que caldrà saber aprofitar. Si no, estam condemnats a no sortir del pou. Ja ho va dir el famós científic alemany Einsten (1879-1955): “la crisi és una oportunitat” per potenciar la imaginació. Aquí teniu més reflexions sobre aquest concepte que féu el pare de la teoria de la relativitat.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi, se supera a si mateix sense quedar ‘superat’.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, posem-nos a treballar de debò! Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

Antoni Janer Torrens

Per saber més sobre el concepte crisi no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3:

Etimologies interessants

Aquí teniu un recull interessantíssim a partir de dos blocs interessantíssims:  "El fil dels mots" de la filòloga Henar Morera Velázquez, i "El laboratorio del lenguaje" de Fernando A Navarro i José Ramón Zárate

A : adolescent, adulteri, al·lucinar, alopècia, "amarillo", amfitrió, anatomia, anatomia1, anatomia2, andròmina, antonomàsia, aspirina, atles, Atzar,  Avorrir               
B: Badar , bactèria, bàlsam
C cadira, cadàver, caduceu, cicerone, cirurgia, clínica, conversa, cosmètic, cretí, crisi,  cuina, cunnilingus
D "desayuno", Divendres
E Eco,   ecografia, efímer, Empatia, enraonar, entusiasme, Enyorar, escatologia, esparadrap, especular,  esquinç, Estil , Estupidesa/ estupefacte
F Fama, facúndia, farmàcia, fesomia,
G  "Gafas", Gener, gosar,
H Heroi, "Hígado", Hipòcrita, Histèria, horripilant
I idiota, imatge, infància, Intimitat
L Laberint,   Lacònic,  Lucidesa
LL llegir, llunàtic,
M  mama, Melancolia , meravella,  meridià, més, mestre i ministre, Misteri 
N  Narcicisme, Negar, nou,
O Obviar, "ojalá", onanisme, "orzuelo", ostracisme,
P Paradoxa ,  pentagruèlic, persona, polze, porpra, primavera, pronòstic, pupil·la, putamen
Q Quarentena, Queixa, querella, Quimera
R rebaixa, Rebel·lió , riure, Ruïna
S saber,  Salvatge,   Serendipitat, sesta, síncope,
T talent, tánatos, temperament, Tertúlia, tifus, tireta, tiroides
V Vacances, veneri, verí, veterinari, vigorèxia, vincle, virus, vitamina
Z zona,
                
                   

                       

                  

                  

                            

Les paraules que ens ha duit la crisi

La llengua és un ésser viu. Prova d'això és la quantitat de paraules que ens està aportant aquesta maleïda crisi: austericidi, prima de risc, desnonaments.... Per saber-ne més, us recoman aquest article.

Quins grecs més psicodèlics!!!

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que sí que ho podria haver fet seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur.

La sibil·la dèlfica -també coneguda com a pitonissa en record de la serp Pitó que abans custodiava el temple- dictava sentència des de l’interior d’una caverna subterrània. El procés pel qual es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme, paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut amb el nom d’èxtasi (en grec, “quedar aixecat fora del cos”).

Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I etimològicament sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs psykhḗ  (“ànima”) i dẽlos  (“visible”); significa, per tant, “que manifesta la consciència”. Com a adjectiu, psicodèlic (o psiquedèlic) fa al·lusió a un estat, objecte o fenomen que, provocat per certes drogues, comporta una particular exaltació de la consciència. No és temerari, per tant, relacionar aquestes drogues amb els al·lucinògens, psicofàrmacs que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec alyo, “agitar” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment". Però també podríem estar parlant d’estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat. O de substàncies psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs psykhḗ  (“ànima”) i tropos (“volta”), ens capgiren la ment.

Amb totes aquestes curiositats etimològiques sembla que els grecs necessitaven una certa alteració mental per poder desxifrar la realitat. I no els va anar malament. Res a veure amb la tribu àrab dels haixixins, que al segle XI recorregueren la Mediterrània infonent por. El seu cabdill els feia consumir fortes dosis de haixix, sota els efectes del qual cometien autèntics “assassinats”. Quina por!!!!

Antoni Janer Torrens

Etimologia de marques comercials

Interessant article sobre l'origen dels noms d'algunes marque comercials.

Què és la bellesa?

La creació i la recerca de la bellesa és un instint de la condició humana. Des del moment que triam la roba que ens posarem per sortir de casa ja estam creant bellesa. Però, què és la bellesa? Els grecs arribaren a la conclusió que el secret de l'harmonia estètica és el número auri, amb un valor aproximat de 1’618. El número auri és la proporció que guarden entre si dos segments de rectes. No només es pot trobar en figures geomètriques, sinó també en la naturalesa, des de l’organització de les escames de les pinyes fins als pètals d’una rosa. 

En l’art, l’edifici del Partenó d’Atenes és una de les primeres manifestacions de l’aplicació del número auri a l’arquitectura. Per exemple, la distància existent entre les columnes de la seva façana és armònica. Donat que el seu escultor fou Fídias aquest número també es coneix com a fi i es representa amb la lletra grega φ. En època moderna, Leonardo Da Vinci (segle XVI) fou un dels seus màxims exponents. L’emprà en les seves obres Mona Lisa i l’Home de Vitruvi. En l’actualitat, molts productes de consum massiu es dissenyen seguint el número auri, ja que resultes més agrades i còmodes. És el cas de les targetes de crèdit o les capses de cigarros.

Per entendre millor el sentit de la bellesa i del número auri us recoman encaridament aquest fantàstic vídeo del programa "Òpera en texans". De veres, és sublim!!! 

I per acabar de completar aquesta sèrie sobre la bellesa, aquí teniu un altre vídeo que dóna més detalls sobre el número auri.

Eren troglodites els grecs?

Abans de la irrupció de les esponeroses polis, hem d’imaginar que els orígens de l’antiga Hèl·lada, com qualsevol altra civilització, foren més aviat humils. Podem dir, doncs, que els primers grecs foren uns autèntics “troglodites”, és a dir, habitaven en cavernes, tal com indica l’etimologia d’aquesta paraula, que conté les arrels gregues τρωγλος (“caverna”) i δύω (“habitar”) -el seu equivalent llatí seria “cavernícola” (caverna + incola, “habitant”). Continuant amb aquesta especulació etimològica, també podríem dir que els primers grecs troglodites practicaven ja l’espeleologia, és a dir, l’exploració o estudi (λογος) de les cavernes (σπήλαιον). 

Avui la paraula troglodita ha passat a tenir un significat despectiu; és sinònim de persona primitiva, tosca. En tot cas, en la mitologia grega hi hauria un famós personatge troglodita que s’ajustaria a aquesta accepció: el gegant Polifem. Pertanyia a la raça dels ciclops per tenir un sol ull al mig del front; així ho il·lustra l’etimologia del terme (κύκλος, “cercle”, i ὄψ, ὄπος, “ull”). L’Odissea ens relata que Odisseu se’l topà de tornada a  Ítaca, durant una aturada que, segons la tradició, feren a l’extrem est de Sicília.

Polifem, el ciclop troglodita

Aprofitant l’absència de Polifem, l’heroi homèric i els seus homes cercaren refugi a la caverna del ciclop, plena d’ovelles i de cabres. El gegant no trigà a arribar i, en veure’ls, els tapà l’entrada de la cova amb una immensa pedra i se’n menjà uns quants –avui una construcció ciclòpia és un edifici fet amb pedres de mida molt grossa, com la de la cova de Polifem. Aleshores, l’astut Odisseu convidà el ciclop a beure un vi que li havien regalat. En preguntar-li el seu nom, li digué que es deia οὐδεις (“ningú”).

Com a mostra d’agraïment per aquell beuratge, Polifem assegurà que “Ningú” seria el darrer que es cruspiria d’aquells homes. Tanmateix, dominat per l’embriaguesa, s’adormí i Odisseu i la seva gent aprofitaren l’avinentesa per enfonsar-li dintre l’ull la punta d’una estaca que prèviament havien escalfat. El ciclop no podia més de dolor. En sentir tants de crits, els seus companys, els altres ciclops, li demanaren què li passava i Polifem els contestà: "Ningú m'ha deixat cec!”. Amb aquesta resposta entengueren que Polifem s’havi tornat boig i, per tant, el deixaren estar.

Quan el bestiar començà a cercar la seva pastura habitual, Polifem tragué l’enorme pedra de l’entrada de la cova i, posant-se a un costat, anà palpant els animals per evitar que els seus agressors s’escapassin. Però Odisseu tingué una altra pensada per a aquella ocasió: ordenà als seus homes lligar-se sota la panxa d’aquelles ovelles que tenien una llana espessa. Així pogueren sortir i Odisseu salpà de l’illa, tot dient a Polifem el seu vertader nom. El ciclop, indignat, començà a tirar pedres a la nau sense encertar en el tir. A partir d’aleshores, Odisseu comptaria amb la còlera de Posidó, que era el pare de Polifem.

El novel·lista francès Jules Verne (de principis del segle XX) tingué molt present aquest episodi de l’Odissea en la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí. El protagonista, comandant del submarí Nautilus, és el capità Nemo, que en llatí significa “ningú”, tal com es féu dir Odisseu davant Polifem. Així doncs, l’innocent peixet de Disney poc té a veure ara amb l’heroi homèric que aconseguí ridiculitzar el troglodita més conegut de la mitologia grega.

Antoni Janer Torrens

Hi ha plagis que fan mal

Hi ha plagis que fan mal. Per comprovar-ho, basta fixar-nos en la curiosa història etimològica que amaga aquesta paraula. En llatí, el terme plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis -Vespasià i els seus fills Tit i Domicià-, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com a llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot o el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea *plak- (“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta.

Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX. Així doncs, ara que s’acosta el dia de Sant Jordi haurem d’anar en compte a l’hora de comprar llibres plagiats. I sabent l’etimologia de la paraula, no sé per què no hauríem “d’assotar” els autors d’aquest delicte intel·lectual.

Antoni Janer Torrens

Quins dofins més "golfos"!!!!

Em permet la llicència d’emprar el barbarisme “golfo” (brètol en català) per explicar l’etimologia del cetaci més estimat per la seva amabilitat, simpatia i suposada intel·ligència. A l’antiguitat, però, se li atribuïren unes qualitats ben diferents. Les tradicions marineres parlen de grans peixos anomenats dofins que atemorien els navegants amb els seus alegres bots sobre la mar -ja a la Ilíada (XXI, 22), Homer compara Aquil·leu matant troians amb un dofí caçant peixos. Amb el temps, aquests temors tan infundats serviren perquè els bandolers de camins fossin coneguts en castellà com a “golfines” i després “golfos”. En un procés d’ampliació de significat, aquesta paraula, en femení, acabaria al·ludint també a les prostitutes.

El mot que ens ocupa prové del grec κόλπος, que significa “ventre”, de manera que podríem pensar que el nostre cetaci rep aquest nom perquè surt del “ventre” de la mar. Tampoc no deu ser casual que l’oracle més important de l’antiga Grècia, situat al nord d’Atenes, rebés el nom de Delfos per ser considerat, segons la mitografia, com el melic, el centre, del món -foren precisament uns dofins els que traslladaren Apol·lo des de l'illa de Delos fins a Delfos on el déu instal·là el seu temple; per això seria conegut amb el sobrenom de Delfini. I, continuant amb aquestes associacions, podem entendre que aquesta mateixa arrel tan entranyable donàs el mot golf per designar la porció de mar que “s’interna” a la terra (el portuguès encara conserva el terme golfinho per anomenar els dofins). Aquest golf, però, no té res a veure amb l'esport de la pilota, que podria derivar del neerlandès kolf ("bastó").

Pel que fa la condició humana, la paraula dofí (< κόλπος, “ventre”) també es pot rastrejar en el mot grec ἀδελφός ("germà"). En aquest cas, l'alfa prové de l'arrel indoeuropea *sm ("un sol"), que en llatí donà simul (d'on ve simultani, assimilar, simular o  singular). Per tant, etimològicament ἀδελφός significa "d'una única matriu". No debades, els germans solen sortir d'allà mateix. Aquesta paraula serviria per donar nom, al 1682, a Filadelfia, la major ciutat de l'estat de Pensilvania, al nord-est dels EUA. El seu fundador, el britànic William Penn, li afegí un altre ètim grec (φίλος, "amor, amistat"), ja que volgué que fos un refugi de tolerància religiosa, de harmonia fraternal (ἀδελφός). L'egocentrisme de Penn faria que l'estat de Pensilvania portàs el seu mateix nom amb l'afegitó del mot llatí silva ("bosc") -es tractava d'una zona amb arbres molt frondosos. Així doncs, etimològicament, Pensilvània vol dir "els boscos d'en Penn".

Delfí i no dofí
En català convé tenir en compte que el successor d’un polític o d’una personalitat important rep el nom de delfí i no de dofí. En aquest cas, el mot prové d’una regió del sud-est de França coneguda com a Delfinat, amb capital a Grenoble. Des del segle XIV i fins al 1830 el títol de delfí fou ostentat pel primogènit baró del rei francès, hereu al tro. De tota manera, no hi ha dubte que el nom de Delfinat prové igualment de dofí; la figura del cetaci ja apareixia en l’escut d’aquesta regió francesa. Seguesc, però, sense entendre com és possible que els nostres estimats grecs poguessin tenir tanta por d’un animal que desperta tanta tendresa entre els més petits.

Antoni Janer Torrens

El possible origen vaticà de la nostàlgia

Per ventura avui el Vaticà sent nostàlgia d’un temps en què tothom l’escoltava. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Qui de ben segur, però, sent nostàlgia és l’exèrcit del papa, la pintoresca Guàrdia Suïssa a qui, segons una versió etimològica, devem aquesta paraula tan melancòlica.

Ens hem de remuntar al segle XVI, quan Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar, va ampliar els territoris dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.

Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. No és una servei fàcil. I és en aquest punt on trobaríem l’origen de la paraula nostàlgia, que conté els ètims grecs  nostos (“retorn) i algos (“dolor”). El terme va ser encunyat el 1688 per la Universitat de Basilea per definir, segons apunten alguns, la síndrome d’enyorança que patien els soldats suïssos que se n’anaven destinats a la Santa Seu. El fet de no saber italià i de sentir-se aïllats, lluny de casa, fomentava la seva tristor.

Algú pot pensar que el disseny del llampants uniformes d’aquests mercenaris serveix per combatre tanta tristor. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. I és que la veritat històrica és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici. Ara que conec l’etimologia de la paraula nostàlgia no puc deixar de sentir certa pena pels “homes” que custodien el nostre papa. I que en deu pensar el Santíssim?

A la nostàlgia també se la coneix com a enyorança (< ignorare, “desconèixer”); en portuguès, saudade (que podria venir de solitud); i en gallec, morriña, emparentat amb l’adjectiu murri; i en anglès, homesickness.

Antoni Janer Torrens

La “secularització” de la societat: in saecula saeculorum

Avui en dia, en parlar de la “secularització” de la societat, ens referim a la pèrdua d’influència de religió en la cultura. Cal recordar que abans l’Església controlava gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Aquesta paraula, igual que segle, prové del llatí saeculum (“època”, “generació” en el sentit de duració d’una generació). En temps en què les misses eren en llatí, era habitual escoltar l’expressió in saecula saeculorum (“pel segles del segles”). Probablement, el mot està emparentat amb el verb sero (“sembrar”).

En sentit general, secular és el que dura un segle o que existeix des de fa segles. En sentit religiós, en canvi, secular és allò mundà, terrenal, per oposició a espiritual. Al segle XIV aquest adjectiu originaria la paraula seglar per referir-se al sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició al sacerdot “regular” que viu en convents (ancorats en el passat) i que, per tant, està subjecte a una regla. Ara un seglar és qualsevol membre de l’Església que viu com a laic (<λαος, “poble”), no podent dir missa i desobeint l’antic vot del celibat (< caelebs, -ibis, “solter”).

Per ventura, els seglars són vistos amb certa enveja pels seus antics companys clergues. Aquesta paraula procedeix del grec κλῆρος (“part rebuda en sort”), la qual, en els seus inicis al·ludia a la part que rebia qualcú per herència o per alguna altra distribució. Amb l’arribada del cristianisme, el clero designà al “benefici eclesiàstic”, al lot de terres atribuït a una església, sacerdot o convent. Finalment, acabà designant als religiosos que estaven en possessió d’un càrrec. D’altra banda, l’arrel de κλῆρος és el verb κλάω (“rompre”), que ens donà altres paraules com calamitat i incòlume.

A Espanya, al segle XVIII l’Església s’hagué de desprendre de tots els seus béns acumulats en un procés que es conegué com a desamortització. Aleshores l’Estat volgué treure profit d’uns béns que, al seu parer, estaven sota el poder de “mans mortes”, d’ordes religiosos. Fou l’inici de la secularització material. Ara assistim a la secularització espiritual. Hi ha gent batejada que demana donar-se de baixa de l’església, la qual cosa implica que s’esborri el seu nom del registre parroquial. Aquest tràmit és conegut com a apostasia, paraula que deriva del grec απο (preposició que indica separació) i de ἵστημι (“col·locar”), és a dir, literalment, “col·locar lluny”. No falten qui celebren aquesta secularització in saecula saeculorum.

Antoni Janer Torrens

Parlen grec els goril·les?

El goril·les no parlen grec, però el seu nom prové de la llengua de Plató i Aristòtil. Al segle V aC un navegant fenici anomenat Hannó va vorejar la costa de l’Àfrica atlàntica fins arribar a Serra Lleona i Camerun. En aquesta zona, segons la crònica del seu viatge titulat Periple (“navegar al voltant” en grec), veié des del seu vaixell una tribu d’individus enormes, negres i molt peluts que, en la traducció grega del relat, anomenà gorillai, terme derivat del grec gorgós (“terrible”) –és el mateix ètim que trobam en l’abominable estirp de les Gorgones, la màxima representant de la qual fou Medusa, de mirada petrificant.

Més de dos mil anys després del viatge d’Hannó, al 1847 el missioner i naturalista nord-americà Thomas Savage emprà per primera vegada el terme gorillai per designar en anglès aquests primats tan semblants als humans. Certament, alguns humans són autèntics goril·les! I no em referesc només als porters de discoteca!!

La hipocresia de les "humanitats"

Quan jo estudiava Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona hi havia una cosa que no entenia: com era possible que alguns dels meus professors es fessin dir “humanistes” quan eren incapaços de mostrar la més mínima sensibilitat envers la condició humana, és a dir, envers els seus alumnes? Estaven més pendents d’enaltir el seu ego des de la seva càtedra que no pas de transmetre els seus coneixements, d’inculcar l’amor pel món clàssic. Ara he descobert que aquesta postura tan narcisista està plenament en contradicció amb l’etimologia de la paraula “humanista”. Vegem, doncs, com hem arribat fins a aquesta hipocresia.

L’Humanisme fou el corrent intel·lectual del Renaixement. Es començà a desenvolupar a partir del segle XIV. El terme, però, no seria encunyat fins a principis del segle XIX. Al 1808 el filòsof i pedagog bàvar Friedrich Immanuel Niethamer l’emprà per primera vegada en un dels seus escrits. Segons Niethamer, la pedagogia més antiga era aquella que “es caracteritzava per cuidar la humanitat de l’alumne abans que la seva animalitat”; per designar-la creà un híbrid grecollatí: “humanisme” -l’humanus llatí deriva d’humus (“terra”) i al·ludeix, doncs, a aquell que habita a la terra en contraposició als déus; el sufix grec  –isme indica doctrina o activitat. En aquest cas, doncs, alguns professors universitaris pequen de ὕβρις, de supèrbia –el famós “pecat” dels herois de les tragèdies gregues-, ja que no toquen amb els peus a terra i es creuen déus. Humiliant els seus alumnes, és a dir, "tirant-los pel terra", s'obliden que, etimològicament, la humilitat és part intrínseca de la condició humana.

El neologisme Humanismus de Niethamer tenia l’encant d’estar relacionat amb l’antic concepte de la humanitas, eix central de la política romana. Ja al segle I aC Ciceró l’utilitza en el seu sentit de compassió envers els nostres semblants –en grec equivaldria al terme de “filantropia”. Amb tot, aviat la humanitas amplià el seu significat. Atès que la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, Ciceró va començar a designar aquesta “formació” amb el nom d’humanitas.

Amb l’Humanisme es consolidaria l’ensenyament medieval dels studia humanitatis, continguts en les arts liberals, les quals es dividien en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia). No és casual que en català “empollón” sigui “setciències” (el terme al·ludeix a les set arts liberals abans esmentades). Els studia humanitatis estaven en sintonia amb l’antropocentrisme del Renaixement –l’ésser humà com a centre de l’Univers- que substituí el teocentrisme medieval. Aquest antropocentrisme ja es trobava present en l’antiguitat clàssica. Així ho reflectien màximes com “l’home és la mesura de totes les coses” -del sofista Protàgoras-, “res no és tan meravellós com l’home mateix” -del dramaturg Sòfocles- o Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, res del que és humà m’és aliè”) –del comediògraf Terenci.

Reflexió final

Aquesta anàlisi del concepte humanitat em porta a fer la següent reflexió. Al món hi ha dos tipus de persones: les que recorren a la cultura per alimentar el seu esperit i les que recorren a la cultura per alimentar el seu ego. Les primeres són molt més sanes i et conviden a menjar-te el món, a meravellar-te amb cadascun dels seus encants. Aquesta nostra realitat tan fascinant, però, és molt complexa, no és blanca o negra, sinó que està plena de matisos, de colors. Per això lament molt que avui en dia existesqui la trista dicotomia entre ciències i lletres, quan antigament els estudis humanístics també tenien un fort contingut científic. Hem convertit l’ensenyament en compartiments totalment hermètics i això va en detriment del conreu de l’esperit crític. Hauríem d’aconseguir que els nostres alumnes fossin més promiscus dels del punt de vista intel·lectual, que fossin capaços d’interactuar amb les diferents àrees del coneixement. És així com s’assoleix una formació íntegra de la persona.

I per acabar la reflexió, aquí teniu un excel·lent article de La Vanguardia sobre la utilitat de les humanitats en l'era del 2.0

Antoni Janer Torrens

Dels errors s'aprèn: "errare humanum est"

"Qui té boca s'equivoca" deim en català, parafrasejant el famós llatinisme errare humanum est. Què seria la vida sense els nostres errors, els nostres fracassos? Necessitam equivocar-nos, fracassar, per aprendre. "Fent i desfent aprèn l'aprenent". I la vida és un continu aprenentantge. Aquí teniu el link sobre l'explicació del llatinisme feta de manera extraordinària per un alumne col·laborador del bloc "Clàssics a la romana".

Els romans ja "perdien oli"

L’expressió “perdre oli” per indicar que un home és homosexual està relacionada amb el món romà. I té una història ben curiosa. Els homosexuals romans que es dedicaven a la prostitució utilitzaven oli d’oliva per lubrificar el seu anus. En marxar de fer el servei, era normal que els en regalimàs una mica i que, d'aquesta manera, se'ls tacàs la roba. 

“Sortir de l’armari”

No totes les persones que perden oli “han sortit de l’armari”. L’origen d’aquesta expressió és més recent. Va ser encunyada per primera vegada el 1869 per l’advocat alemany Karl-Heinrich Ulrichs, pioner del moviment pels drets LGBT (Lesbianes, gais, Bisexuals i Transexuals). Amb ella volia animar els homosexuals a donar a conèixer la seva condició i a plantar cara a la societat davant les contínues discriminacions que patia aquest col·lectiu. Dos anys abans, el 1867, Ulrichs s’havia convertit en el primer homosexual a declarar-ho públicament en un discurs davant el Congrés de juristes alemanys a Munich. Allà va demanar una resolució per a l’eliminació de les lleis contra els homosexuals. Es tractava de lleis molt dures que, entre altres coses, contemplaven acomiadaments i fins i tot penes de presó. Als països anglosaxons s’utilitza l’expressió “coming out of the closet”.

Antoni Janer Torrens

L'origen dels vents

Avui toca parlar de l’origen etimològic del vents. Primer, però, convé resseguir el seu rastre en la mitologia que els fa fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Homer defineix Eos com una divinitat de “dits rosats” (ῥοδοδάκτυλος), que s’encarrega d’obrir les portes del cel al carro del seu germà Hèlios, personificació de Sol. En la mitologia grega els vents (Άνεμοι) més importants són quatre:

-         Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà

-         Notos (sud), equivalent a l’Austre romà

-         Euros (est), equivalent al Vulturn romà

-         Zèfir (oest), equivalent al Favoni romà

En la mitologia grega només existeixen activitats personalitzades relatives al Bòreas, de caràcter molt irritable, i al Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau (que arrossega el perfum de les flors; no debades, aquest vent, que en llatí, Favoni, ja significa “favorable”, sempre va acompanyat per una nimfa anomenada Cloris, que els romans identificarien amb la deessa Flora. La nostra paraula zero estaria relacionada amb el Zèfir. El zero prové de l’hindú shunya (“buit”). La seva traducció per zero recordaria al buf suau d’aquest vent de ponent.

Bòreas rapta Orítia                             Zèfir i Flora

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol, fill de Posidó. En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.

La rosa dels vents

Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.

- Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l'altra banda de les muntanyes" perquè els romans consideraven que venia del nord nord d'Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps. 

- Mestral (nord-oest). En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per això li van dir magistrale, que vol dir "mestre". D'aquest mot derivaria la  paraula mestral.

- Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren  graegale, que vol dir "referent als grecs".

-  Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de "levante", que vol dir "aquell que s'alça" al·ludint al sol, és a dir,  “per on surt el sol”. 

- Xaloc (sud-est).  Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab,  de la paraula shalúq, que vol dir "suau". 

-  Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud. 

- Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs  que vol dir "de Líbia", perquè és d'allà des d'on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab. 

- Ponent (oest). Equival al Zèfir grec. Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon", allà on es pon el sol. És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d'allà on es pon el sol. 

A l'hora de navegar, els romans estaven pendents de tots aquests vents. Aquell que els conduïa a bon port (portus) fou conegut amb el sobrenom d'oportú. Amb el temps, aquest adjectiu amplià el seu significat i es convertí en sinònim de còmode, adequat. Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l'expressió vent d'aval, literalment, "vent de la vall", "vent de sota", que s'aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l'Atlàntic.

Si voleu ampliar la informació no us perdeu aquest web.

Per què tots els camins duen a Roma?

Un dels emblemes urbanístics de l’imperi romà fou l’extensa xarxa de calçades que construí per tot el seu vast territori. Com passa actualment, aquestes vies comptaven amb un indicadors en forma de columnetes de pedra. Eren els mil·liaris, que assenyalaven la distància existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma. En aquell temps, cada milla equivalia a mil passes, és a dir, a 1.482 m.

L’any 20 aC l’emperador August, conegut per la seva febre constructora, féu erigir al fòrum de la capital del Laci el “mil·liari d’or” o milliarium aureum. En aquest cas, era una columna de marbre de més d’un metre d’altura, folrada amb làmines de bronze daurat. Sobre aquest monument, que havia d’indicar el punt ideal de convergència dels camins de l’imperi, s’hi gravaren els noms de les principals ciutats i també s’indicà la distància que les separava de la capital. D’aquí hauria nascut la famosa expressió “tots els camins duen a Roma”. 

Avui al fòrum romà, al costat de l’antiga tribuna d’oradors, s’han trobat unes fragments de marbre que fan suposar que servirien de base del famós milliarium aureum (a dalt, a la imatge). D’altres, en canvi, creuen que serien restes d’un altre edifici. Sigui com sigui, el fet és que avui dia gairebé totes les capitals del món tenen el seu particular kilòmetre zero a imatge d'aquest antic monument.