Etimologies curioses

En aquest link hi ha etimologies curioses

Nova web www.antonijaner.com

Hola tothom,

A partir d'ara aquest blog s'ha convertit en web:

http://www.antonijaner.com/

Canvi d'enllaç

A partir d'ara penjaré tots els meus articles a aquest nou enllaç de la revista Sàpiens

Llatí, per què?

Interessant vídeo sobre la pervivència del llatí en les nostres vides

Homenatge a Georges Moustaki

Avui ha mort un dels grans cantautors de la música francesa, Georges Moustaki. Nascut a Alexandria, finalment abraçà la cultura francesa. Aquí teniu una de les seves cançons més conegudes: "Le meteque". A l'antiga Grècia els metecs eren els estrangers que vivien a les polis. Es tracta d'una fantàstica cançó d'amor


Amb aquesta pinta de metec, de jueu errant, de pastor grec, aquests cabells als quatre vents amb aquests ulls sense color que fan que sembli un somiador quan de somiar ja no en sé gens i aquestes mans de trinxeraire bohemi, músic i captaire que han rampinyat en tants jardins i aquesta boca que ha besat com ha begut i ha mossegat que espera encara altres festins Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec de lladregot i rodamón i aquesta pell que té el caliu de tots els sols de cada estiu i tants amors que jo no ho són amb aquest cor que ha sabut fer sofrir tan com també ha sofert sense dir mai ni molt ni poc amb aquesta ànima que ja no penso que es pugui salvar del purgatori ni del foc Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec i aquests cabells als quatre vents vindré on ets tu, dolça captiva ànima amiga i font de vida a beure'm els vint anys que tens llavors seré príncep fidel adolescent o bé rebel com a tu et plagui d'escollir i junts farem de tot moment instants d'amor eternament que reviurem fins a morir i junts farem de tot moment instants d'amor eternament que reviurem fins a morir

País, pàtria, nació

Amb l’actual secularització de la societat, no és d’estranyar que molts països es declarin laics (< λαός, “poble”), o, dit d’altra manera, pagans. I és que aquí una vegada més l’etimologia ens dóna un cop de mà. País ve del llatí pagus (“poble”), derivat de pango (“sembrar”). Amb el significat d’estat, ens ha arribat a través del francès, igual que la paraula "pagès". Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals, es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (<αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg de (pro) dels camps (pagi).

Els pagani, tanmateix, no pogueren oblidar les seves arrels i es mantingueren fidels a la seva terra, que consideraven terra patria (“terra paterna”) –amb l’omissió de terra l’expressió quedaria en patria. Aquesta no deixa de ser una terminologia masclista. Essent les primeres civilitzacions (i les actuals?) un matriarcat, ¿no hauríem de parlar de “màtria” (< mater, matris, “mare”) en lloc de pàtria (els grecs, a la pàtria, li deien μητρίς, "terra materna")? Però l’home aleshores ja va voler marcar territori. No li bastà amb pàtria, també decidí que tot allò material formava part del seu patrimoni. Quan contreia matrimoni, però, tenia clar que l’objectiu era que la seva parella es convertís en mare. Aviat la dona començà a reclamar part del seu patrimoni, de manera que qui sap si algun dia matrimoni també serà sinònim de patrimoni. 

En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, tots som "nacionalistes". Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s'equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del "poble" (< vulgus). Sense pretendre assolir la popularitat (< populus, "poble"), jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus).

Antoni Janer Torrens 

Quins calamars més "canyers"!!!

Molts escriptors haurien de tenir per mascota un calamar. I pensareu: quina canya de mascota! Idò sí, almanco des del punt de vista etimològic. Un dels primers instruments d’escriptura fou el calamus, una “canya” tallada en punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (del llatí ater, “negre”). La nostra paraula “tinta” ve del llatí medieval tincta (< tingo, “tenyir”, “impregnar”). El recipient per a la tinta s’anomenava atramentarium, però també calamarium. Al segle XIV un mol·lusc, conegut científicament com a loligo vulgaris, va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega, similar a la d’un tinter o calamarium.

Els calami o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Amb tot, és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”. Per a molts, tanmateix, no és cap calamitat menjar-se un calamar, que és ben bo. També passarem molt de gust si, de postres, demanam un caramel, que, si us hi fixau bé, té forma de canya. I és que aquest dolç que començarem a elaborar els portuguesos prové del llatí calamellus, diminutiu de calamus. Quina “canya” d’etimologies!!!! No sé què en pensarà en "Calmardo", el calamar amargat de la sèrie de dibuixos animats Bob Esponja!!!

Antoni Janer Torrens