Avui ha mort un dels grans cantautors de la música francesa, Georges Moustaki. Nascut a Alexandria, finalment abraçà la cultura francesa. Aquí teniu una de les seves cançons més conegudes: "Le meteque". A l'antiga Grècia els metecs eren els estrangers que vivien a les polis. Es tracta d'una fantàstica cançó d'amor
Amb aquesta pinta de metec, de jueu errant,
de pastor grec, aquests cabells als quatre vents
amb aquests ulls sense color
que fan que sembli un somiador
quan de somiar ja no en sé gens
i aquestes mans de trinxeraire
bohemi, músic i captaire
que han rampinyat en tants jardins
i aquesta boca que ha besat
com ha begut i ha mossegat
que espera encara altres festins
Amb aquesta pinta de metec
de jueu errant, de pastor grec
de lladregot i rodamón
i aquesta pell que té el caliu
de tots els sols de cada estiu
i tants amors que jo no ho són
amb aquest cor que ha sabut fer
sofrir tan com també ha sofert
sense dir mai ni molt ni poc
amb aquesta ànima que ja
no penso que es pugui salvar
del purgatori ni del foc
Amb aquesta pinta de metec
de jueu errant, de pastor grec
i aquests cabells als quatre vents
vindré on ets tu, dolça captiva
ànima amiga i font de vida
a beure'm els vint anys que tens
llavors seré príncep fidel
adolescent o bé rebel
com a tu et plagui d'escollir
i junts farem de tot moment
instants d'amor eternament
que reviurem fins a morir
i junts farem de tot moment
instants d'amor eternament
que reviurem fins a morir
"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)
"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
dijous, 23 de maig del 2013
Homenatge a Georges Moustaki
dilluns, 13 de maig del 2013
País, pàtria, nació
Amb l’actual
secularització de la societat, no és d’estranyar que molts països es declarin laics (< λαός, “poble”), o, dit d’altra manera, pagans. I és que aquí una vegada més l’etimologia
ens dóna un cop de mà. País ve del llatí pagus
(“poble”), derivat de pango (“sembrar”).
Amb el significat d’estat, ens ha arribat a través del francès, igual que la paraula "pagès". Al segle IV,
amb el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones
rurals, es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge
(<αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més
remei que esmerçar-se per propagar
el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg de (pro) dels camps (pagi).
Els
pagani, tanmateix, no pogueren
oblidar les seves arrels i es mantingueren fidels a la seva terra, que
consideraven terra patria (“terra
paterna”) –amb l’omissió de terra l’expressió
quedaria en patria. Aquesta no deixa de ser una terminologia masclista. Essent
les primeres civilitzacions (i les actuals?) un matriarcat, ¿no hauríem de
parlar de “màtria” (< mater, matris, “mare”) en lloc de pàtria (els grecs, a la pàtria, li deien μητρίς, "terra materna")?
Però l’home aleshores ja va voler marcar territori. No li bastà amb pàtria,
també decidí que tot allò material formava part del seu patrimoni. Quan contreia matrimoni, però, tenia clar que l’objectiu era que
la seva parella es convertís en mare. Aviat la dona començà a reclamar part del
seu patrimoni, de manera que qui sap si algun dia matrimoni també serà sinònim
de patrimoni.
En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, tots som "nacionalistes". Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s'equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del "poble" (< vulgus). Sense pretendre assolir la popularitat (< populus, "poble"), jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus).
En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, tots som "nacionalistes". Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s'equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del "poble" (< vulgus). Sense pretendre assolir la popularitat (< populus, "poble"), jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus).
Antoni Janer Torrens
dissabte, 11 de maig del 2013
Quins calamars més "canyers"!!!
Molts escriptors haurien de tenir per
mascota un calamar. I pensareu: quina canya
de mascota! Idò sí, almanco des del punt de vista etimològic. Un dels
primers instruments d’escriptura fou el calamus,
una “canya” tallada en
punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (del llatí ater,
“negre”). La nostra paraula “tinta” ve del llatí medieval tincta (< tingo,
“tenyir”, “impregnar”). El recipient per a la tinta s’anomenava atramentarium, però també calamarium. Al segle XIV un mol·lusc,
conegut científicament com a loligo
vulgaris, va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega,
similar a la d’un tinter o calamarium.
Els calami
o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els
cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun
vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Amb tot,
és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es
troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”. Per a molts,
tanmateix, no és cap calamitat menjar-se un calamar, que és ben bo. També
passarem molt de gust si, de postres, demanam un caramel, que, si us hi fixau bé,
té forma de canya. I és que aquest dolç que començarem a elaborar els
portuguesos prové del llatí calamellus,
diminutiu de calamus. Quina “canya” d’etimologies!!!! No sé què en pensarà en "Calmardo", el calamar amargat de la sèrie de dibuixos animats Bob Esponja!!!
Antoni Janer Torrens
dimecres, 8 de maig del 2013
Sense crisis no hi ha vida
No es pot entendre la vida sense
daltabaixos. Necessitam caure uns quants cops per repensar-nos tant a nivell
personal com professional. Per mantenir-nos desperts i en alerta, necessitam
que de tant en tant hi hagi niguls que s’interposin entre els nostres
familiars, amics, parelles o projectes individuals. A vegades preferim
l’estabilitat a la incertesa, però ens oblidam que la vida no és estàtica. πάντα ρεῖ ("tot flueix"), digué el filòsof presocràtic Heràclit (segle VI aC).
Ara,
amb la maleïda crisi econòmica, hi ha molta de gent que malauradament ho està
passant malament i se sent indefensa. Molts pensaran que ells no tenen la culpa
de res; que la culpa és dels mercats i dels nostres governants, que han pecat d’ambició
i d’ineptitud. I certament és així. Aleshores, aquesta crisi hauria de ser una
oportunitat perquè a nivell mundial es reinventassin els sistemes econòmics i
democràtics. Amb tot, a nivell individual, aquesta crisi també ens ha servit
per tocar amb els peus a terra i per adonar-nos que vivíem dins una bombolla. Ens
havien fet creure que la vida era un circ amb barra lliure per a tothom.
Els especialistes diuen que res mai no
tornarà a ser igual. Som, doncs, davant un moment clau, una idea que ja trobam
present en l’etimologia de crisi. El mot va ser encunyat per primera vegada al
segle V aC pel grec Hipòcrates, el pare de la medicina. Deriva de κρίνω (“separar”) i llavors κρίσις al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos
camins: o la curació o la mort. Amb el temps κρίνω també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam
destriam, “separam” una cosa de l’altra, d’aquí que κρίνω també donàs les paraules criteri, criticar o hipòcrita (mot que a l’antiga
Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava”, diferents papers).
La crisi segons Einstein
Així doncs, tenint en compte l’etimologia
de crisi, ara ens trobam en un moment “crític” que caldrà saber aprofitar. Si
no, estam condemnats a no sortir del pou. Ja ho va dir el famós científic
alemany Einsten (1879-1955): “la crisi és una oportunitat” per potenciar la
imaginació. Aquí teniu més reflexions sobre aquest concepte que féu el pare de
la teoria de la relativitat.
“No pretenguem que les coses canviïn, si
sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a
persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de
l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la
inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi, se
supera a si mateix sense quedar ‘superat’.
Qui atribueix a la crisi els seus
fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes
que les solucions. La veritable crisi, és la crisi de la incompetència.
L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i
solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una
rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora
el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi
és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això,
posem-nos a treballar de debò! Acabem d’una vegada amb l’única crisi
amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”
Antoni Janer Torrens
Per saber més sobre el concepte crisi no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3:
Per saber més sobre el concepte crisi no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3:
Etimologies interessants
Aquí teniu un recull interessantíssim a partir de dos blocs interessantíssims: "El fil dels mots" de la filòloga Henar Morera Velázquez, i "El laboratorio del lenguaje" de Fernando A Navarro i José Ramón Zárate
A : adolescent, adulteri, al·lucinar, alopècia, "amarillo", amfitrió, anatomia, anatomia1, anatomia2, andròmina, antonomàsia, aspirina, atles, Atzar, Avorrir
B: Badar , bactèria, bàlsam
C cadira, cadàver, caduceu, cicerone, cirurgia, clínica, conversa, cosmètic, cretí, crisi, cuina, cunnilingus
D "desayuno", Divendres
E Eco, ecografia, efímer, Empatia, enraonar, entusiasme, Enyorar, escatologia, esparadrap, especular, esquinç, Estil , Estupidesa/ estupefacte
F Fama, facúndia, farmàcia, fesomia,
G "Gafas", Gener, gosar,
H Heroi, "Hígado", Hipòcrita, Histèria, horripilant
I idiota, imatge, infància, Intimitat
L Laberint, Lacònic, Lucidesa
LL llegir, llunàtic,
M mama, Melancolia , meravella, meridià, més, mestre i ministre, Misteri
N Narcicisme, Negar, nou,
O Obviar, "ojalá", onanisme, "orzuelo", ostracisme,
P Paradoxa , pentagruèlic, persona, polze, porpra, primavera, pronòstic, pupil·la, putamen
Q Quarentena, Queixa, querella, Quimera
R rebaixa, Rebel·lió , riure, Ruïna
S saber, Salvatge, Serendipitat, sesta, síncope,
T talent, tánatos, temperament, Tertúlia, tifus, tireta, tiroides
V Vacances, veneri, verí, veterinari, vigorèxia, vincle, virus, vitamina
Z zona,
diumenge, 5 de maig del 2013
Les paraules que ens ha duit la crisi
La llengua és un ésser viu. Prova d'això és la quantitat de paraules que ens està aportant aquesta maleïda crisi: austericidi, prima de risc, desnonaments.... Per saber-ne més, us recoman aquest article.
Quins grecs més psicodèlics!!!
Llegint algun relat
de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La
pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació?
Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que sí que ho
podria haver fet seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu
Apol·lo i situat a 180 km
al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats
per la incertesa del futur.
La sibil·la dèlfica
-també coneguda com a pitonissa en record de la serp Pitó que abans custodiava
el temple- dictava sentència des de l’interior d’una caverna subterrània. El
procés pel qual es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme, paraula grega que vol dir
“posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un
trípode, mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i
aspirava els gasos que emanaven de les parets de la
caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut amb el nom d’èxtasi (en grec, “quedar aixecat fora
del cos”).
Tot
plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic.
I etimològicament sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de
l’anglès, conté els ètims grecs psykhḗ (“ànima”)
i dẽlos (“visible”);
significa, per tant, “que manifesta la consciència”. Com a adjectiu, psicodèlic (o psiquedèlic) fa al·lusió
a un estat, objecte o fenomen que, provocat per certes drogues, comporta una
particular exaltació de la consciència. No és temerari, per tant, relacionar aquestes
drogues amb els al·lucinògens, psicofàrmacs que generen al·lucinacions o
agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec alyo, “agitar” -amb tot, en aquesta paraula també hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment". Però també podríem estar parlant d’estupefaents,
productes que provoquen (facio)
estupor i, per tant, alteren la personalitat. O de substàncies psicotròpiques,
que, d'acord amb els seus ètims grecs psykhḗ (“ànima”)
i tropos (“volta”), ens capgiren la ment.
Amb totes aquestes
curiositats etimològiques sembla que els grecs necessitaven una certa alteració
mental per poder desxifrar la realitat. I no els va anar malament. Res a veure
amb la tribu àrab dels haixixins, que al segle XI recorregueren la Mediterrània infonent
por. El seu cabdill els feia consumir fortes dosis de haixix, sota els efectes
del qual cometien autèntics “assassinats”. Quina por!!!!
Antoni Janer Torrens
dijous, 2 de maig del 2013
Etimologia de marques comercials
Subscriure's a:
Missatges (Atom)