"Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra". Sic isti nostri sunt (Cosme Aguiló)

"Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia". Joan Mascaró Fornés, el guia espiritual mallorquí dels Beatles


dilluns, 23 d’abril del 2012

Món militar i llenguatge

Saca la lengua - 07/01/12
07 ene 2012

En este programa estudiaremos las expresiones y vocablos de nuestra lengua que forman parte del ámbito castrense y han acabado inmersas en el ámbito civil.

L'esport i el llenguatge

Saca la lengua - 14/01/12
14 ene 2012

A seis meses de la inauguración de los Juegos Olímpicos de Londres, Saca la lengua aborda el léxico del deporte.

Inés Ballester conversa con el presidente de la Academía Olímpica y miembro del Comité Olímpico Español, Conrado Durántez, que enumera palabras vinculadas a la magna competición deportiva y desvela el origen de palabras como maratón y expresiones como saltar a la palestra.

Repasamos con Jesús Castañón, estudioso de la terminología deportiva, expresiones instaladas en el habla coloquial, como sudar la camiseta, estar fuera de juego o tirar la toalla. También los espectadores, a través de encuestas de calle, aportan expresiones como tener una pájara, ser un gregario o ir a piñón fijo.

Por último, José Sámano, periodista de El País, menciona palabras vinculadas al oficio de escribir crónicas deportivas y reflexiona sobre la trascendencia sociológica y emotiva de deportes mayoritarios como el fútbol o el tenis.

¿Se dice paralímpico o paraolímpico? ¿Qué sinónimos podemos usar en lugar de clinic? Como cada semana, Alberto Gómez-Font, Coordinador de la Fundéu BBVA, resuelve estas y otras dudas de los espectadores.

La bellesa en el llenguatge

Programa "Saca la lengua" de TVE: palabras relacionadas con la belleza

Saca la lengua - 28/01/12
28 ene 2012

El programa aborda esta semana las palabras relacionadas con la belleza, tanto interior como exterior, tanto espiritual como física.

Inés Ballester conversa, entre otros, con Javier Gomá, filósofo y director de la Fundación Juan March, y con el escritor Jesús Ferrero, que aportarán palabras relacionadas con la belleza en la filosofía, el arte y la literatura. ""Canon"", ""armonía"", ""proporción"", ""estética"" o ""revelación"" son términos que se asocian al concepto de lo bello.

""Ser un adonis"",""ser un narciso"" o ""estar hecho un adefesio"" son algunas de las expresiones relacionadas con la belleza física que pueden escucharse en el programa. También son muchos los refranes que se usan en la vida cotidiana, como ""aunque la mona se vista de seda, mona se queda"" o ""la suerte de la fea, la guapa la desea"".

La sección 'Grandes momentos del español' incluirá la interpretación de la canción 'Maquillaje' por Mecano.

¿Se dice esteticién o esteticista? ¿Se escribe bótox, con tilde, o botox, sin tilde? Alberto Gómez Font, coordinador de la Fundeu, resuelve estas y otras dudas de los espectadores.

L'amor en el llenguatge

Programa "Saca la lengua" de TVE: l'amor en el llenguatge


Saca la lengua - 11/02/12

La hipèrbole

El programa "Saca la lengua" de TVE parla, aquesta vegada de les exageracions en la parla.

Saca la lengua - 25/02/12
25 feb 2012

La hipérbole es hoy la protagonista en Saca la lengua. El catedrático José Portolés, el escritor y columnista de El Correo Juan Bas y el chirigotero gaditano José Luis 'Selu' García Cossío intervienen en el programa para poner el acento en las exageraciones que se dan a diario en nuestro habla coloquial.

'Estar más nervioso que Chewaka en Llongueras' es un ejemplo del ingenio con que los españoles nos referimos a situaciones que nos llaman la atención. Esta expresión tendrá presencia en el programa junto a otras como 'ser más lento que el caballo del malo', 'ver menos que un gato de escayola', 'poner una sonrisa de oreja a oreja' o 'tener un pie en la tumba'.

En la sección 'Grandes momentos del español' recordamos una actuación del humorista Chiquito de la Calzada.

¿Es correcto usar la palabra ojiplático? ¿Cuándo debemos utilizar el término histórico? Como cada semana, Alberto Gómez Font, Coordinador de la Fundéu, resuelve estas y otras dudas de los espectadores.

diumenge, 22 d’abril del 2012

MONSTRES DE LA MITOLOGIA CLÀSSICA

FONT: http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/2012/03/08/monstres-el-somni-de-la-rao/


• En el marc dels mites cosmogònics, la monstruositat d’alguns fills de Gea, la mare terra, radica en la seva magnitud. Al principi, doncs, tot era gran, excessiu…
1. Amb Úran engendra els Ciclops primigenis (Polifem, que va ser enganyat per Odisseu, és posterior) i els Hecatonquirs.
2. Dels genitals castrats d’Úran van sorgir les tres Erínies i els Gegants, a qui es va enfrontar Hèracles juntament amb els déus olímpics.
3. Amb Tàrtar va tenir Tifó i Equidna

• Els descendents de Tifó i Equidna, anomenada sovint “la mare de tots els monstres”, semblen fets expressament per al lluiment dels herois més coneguts, especialment Hèracles.
1. La Quimera va ser vençuda per Bel•lerofontes, que també va domar Pegas, nascut de la sang de Medusa.
2. L’Esfinx es va suicidar per obra d’Èdip.
3. Hèracles, però, és l’heroi per excel•lència, que ha de plantar cara a molts ésser per ordre d’Hera: Cèrber, Ortre (el gos de Gerió), Ladó (el drac de les Hespèrides), el lleó de Nèmea, l’hidra de Lerna. Si repasseu els seus treballs, encara en trobareu més…

• De Forcis i Zetos, també fills de Gea, en sorgeixen tríades, com en el cas de les Erínies.
1. Les Gorgones, l’única mortal de les quals, Medusa, és aniquilada per Perseu
2. Les Grees, que amb l’ull que comparteixen ajuden Perseu a trobar les seves germanes abans esmentades
3. Les Moires, que filen el destí dels mortals

• Per acabar l’inventari de monstres, tot i que no completar-la, perquè no acabaríem mai, podríem destacar:
1. Alguns de femenins, individuals i col•lectius: la Làmia, les Harpies (consultades també per Perseu), les Sirenes (enginyosament evitades per Odisseu)…
2. Híbrids d’humà i animal com els Centaures (un d’ells, Quiró, mestre d’herois) i el Minotaure
3. Animals fabulosos de l’estil de l’au Fènix, el Griu o l’Hipogriu, evocat a les Èglogues de Virgili; les serps marines (Andròmeda, Laocont…); els dracs terrestres (fundació de Tebes, Jàson i el velló d’or…)

La llegenda de Sant Jordi i l'origen de la diada del llibre i la rosa

FONT: http://www.sabadell.cat/Festes/p/llegenda_cat.asp#llegenda

La llegenda de Sant Jordi
Un noble cavaller lluita i mata un drac ferotge que té atemorida a tota una població. El mite de l'enfrontament desigual entre l'home i la bèstia irracional -entre qui aparenta ser més fort i el qui sembla més feble- ha alimentat diverses llegendes i amb lleugers canvis i adaptacions, s'ha anat desplegant en l'imaginari de molts dels pobles d'Europa al llarg de la història.

L'origen ens duu a un màrtir. A cavall entre la història i la llegenda, el que sabem sobre el martiri de Sant Jordi ens situa a les terres remotes de la Capadòcia, sota l'imperi de Dioclecià, a començaments del segle IV de la nostra era. Fill d'una noble família cristiana, Jordi va ingressar a la milícia romana on ben aviat va destacar per la seva valentia i va guanyar el reconeixement dels seus superiors. Tanmateix, l'any 302 un decret de Dioclecià contra els cristians fa que Jordi es revolti i manifesti públicament la seva fe i la negativa a apostatar. Després de ser jutjat i suportant un martiri que va durar set anys, Jordi s'enfronta a la mort amb una força sobrehumana que fa que se'l qualifiqui de “megalomàrtir” (gran màrtir).

Com assenyala l'historiador Miquel Batllori, el sant real i de llegenda es barregen i, al final, el màrtir oriental esdevindrà un sant laic europeu. La que serà el germen de totes les llegendes posteriors sobre el sant és la coneguda Legenda aurea que descriu Iacobus de Voragine l'any 1246 i de la qual ha derivat la versió catalana. Aquesta situa al cavaller de Sant Jordi a Silene (a Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i deslliurant la filla del rei de ser engolida per la bèstia.

La tradició catalana ens duu fins la vila de Montblanc. Diu la llegenda que un monstre terrible que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar i que tenia l'alè pudent, feia estralls entre la població. Atemorits, els vilatans van pensar que si la bèstia podia devorar una persona cada dia per satisfer la seva fam, deixaria viure a la resta. Un macabre sorteig decidia qui hauria de ser la víctima fins el dia que va ser la filla del rei la qui va veure, amb horror, que li tocava el torn a ella. Però muntant un cavall blanc va aparèixer un cavaller, anomenat Jordi, que venia a deslliurar a la població de la maledicció del drac. Salvant la princesa, el destre Jordi va malferir el drac travessant-lo amb la llança. El poble va rematar la fera i en Jordi -que va rebutjar casar-se amb la princesa per considerar que ell no era digne de tal honor- va desaparèixer tan misteriosament com havia aparegut.

A la comarca del Vallès també tenim llegenda, drac i cavaller autòctons. La llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt és una de les més antigues de la comarca i alguns dels topònims de la muntanya de la Mola s'hi refereixen expressament. Es diu que fa més de mil anys, i durant la lluita entre catalans i sarraïns, aquests darrers van dur de l'Àfrica una bèstia monstruosa que exhalava foc i que la van amagar en una cova (la Cova del Drac), a Sant Llorenç del Munt. El comte Guifré el Pelós va enviar els seus homes a lluitar contra aquesta bèstia a la qual el poble va batejar com La Brívia. Els cavallers, comandants pel valent Spes, van fracassar i en la fugida van perdre els seus cavalls que es van precipitar al buit (Salt dels Cavalls). Va haver de ser el propi Guifré el Pilós qui lluités cos a cos amb la bèstia, matant-la amb un cop de llança. Historiadors sabadellencs com Joan Montllor i Pujal (1874-1960) i més recentment Antoni Ferrando i Roig -al seu llibre La vall del riu Ripoll- s'han aproximat a la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt.

La Diada de Sant Jordi
Festa Cívica i Cultural

23 d'abril: Diada de Sant Jordi. A Catalunya -i en els darrers temps, també a d'altres ciutats del món- se celebra el Dia del Llibre i de la Rosa. A la festa del dia 23 d'abril, que durant segles ha servit per a commemorar la gesta del màrtir i la llegenda cavalleresca posterior, cal afegir-hi la simbologia que té per al món rural. I a tot això, s'hi suma la celebració més recent en el temps: la festa del llibre que enalteix el valor de la cultura.

A finals d'abril i durant el maig, la floració dels rosers es troba en la seva màxima esplendor. Nombroses festes d'aquesta època de l'any ens ho fan evident: la Rosa d'Abril (27 d'abril, Mare de Déu de Montserrat) o la festa del Roser de Maig. La tradició de regalar la rosa no té un origen gaire clar. Alguns historiadors creuen que prové de la Fira dels Enamorats que es celebrava a Barcelona cap al segle XV i se sap que, en aquella època, a les senyoretes se'ls regalaven roses a la sortida de missa el dia de Sant Jordi. Segons explica Joan Amades al Costumari Català, les primeres referències de la Fira de les Roses que es celebrava al pati del Palau de la Generalitat daten de 1840: “Era qualificada de fira dels enamorats perquè hi anaven les parelles de promesos, els nuvis, els acabats de casar... Era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses”.

Pel que fa al Dia del Llibre, a Catalunya va començar a celebrar-se el 7 d'octubre de 1926, commemorant el naixement de l'eximi escriptor Miguel de Cervantes. Un Reial Decret de 6 de febrer de 1926, signat per Alfons XIII, va establir “que se instaure en España la fiesta anual del libro español en la perdurable fecha del natalicio del inmortal Cervantes”. Però l'any 1930 la festa va canviar la tardor per la primavera: es va traslladar al 23 d'abril, dia de la mort de l'autor d'El Quixot i, alhora, del dramaturg William Shakeapeare (ambdós van morir el 1616). La casualitat va voler que a Catalunya es produís una feliç coincidència i com diu l'historiador Joan Soler i Amigó “la diada de Sant Jordi va aparellar definitivament la pàtria amb la cultura, el Dia del Llibre amb la Festa de la Rosa” (de la monografia Sant Jordi. La diada. La tradició. L'actualitat). Ni tan sols l'esclat de la Guerra Civil va aconseguir frenar la celebració de Sant Jordi com a festa cultural, malgrat que durant molts anys no s'hi van poder trobar llibres en català ja que estava prohibit editar-los en aquesta llengua.

Tot i que el Dia de Sant Jordi no és festa laboral ni escolar, pobles i ciutats s'omplen de parades de roses i de llibres. És festa nacional de Catalunya i es viu plenament al carrer, sobretot si el temps acompanya. Arriba el moment de conèixer les novetats editorials i de poder apropar-se a escriptors i escriptores que signen exemplars dels seus llibres. I més enllà de Catalunya, la festa del llibre i de la rosa ha aconseguit arrelar en països ben llunyans, com el Japó. Des del 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi's Day, impulsat per l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya.

Sant Jordi, patró de Catalunya

Joan Amades, al seu Costumari Català, explica que “Sant Jordi va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu”. Sembla que l'ajut del sant va ser providencial per tal que el rei Pere I derrotés el poderós exèrcit del rei àrab de Saragossa, Almoçaben l'any 1094. El rei Pere I va anomenar Sant Jordi patró de la cavalleria i noblesa catalana per agrair que només en invocar-lo, els infidels fossin abatuts. Així doncs, els orígens del sant com a patró van lligats als ordes militars. L'hàbit blanc amb una creu vermella -vestit que identifiquem immediatament amb el sant- apareix com a signe distintiu de l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama cap al segle XIII.

La Generalitat de Catalunya va consagrar a Sant Jordi com a patró de la màxima institució catalana l'any 1456, en temps d'Alfons el Magnànim. Que la veneració al sant gaudia de llarga tradició ho demostrava el fet que, des del 1418, la porta noble del Palau de la Generalitat estava presidida pel gran medalló de sant Jordi, esculpit per Pere Joan, i que al mateix palau s'hi havia construït la capella de Sant Jordi el 1433.

Sant Jordi - Jaume Huguet
L'església romana va proclamar oficialment Sant Jordi com a patró de Catalunya l'any 1667 i va declarar festivitat religiosa la diada del 23 d'abril. Però la pèrdua de llibertats i d'institucions i llengua pròpies que va suposar el Decret de Nova Planta de 1714 va perjudicar també les celebracions populars dedicades al sant. A finals del segle XVIII i principis del XIX, la tradició popular va anar retornant la festa al primer pla. En aquells temps, molta gent que anava a visitar la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat mostrava les monedes de plata que posseïa amb la creença que el patró de Catalunya les convertiria en or, tot afavorint els seus negocis.

Tanmateix, cal no oblidar la importància de la festa en la vida agrícola. Precisament, l'etimologia del nom Jordi -Georgios, home del camp- obliga a tenir en compte el calendari del pagès. Sant Jordi era considerat protector del camp, concretament dels cereals. El refranyer conté abundants referències que relacionen el sant amb l'eclosió de la natura a la primavera: “Per Sant Jordi, espiga l'ordi; per Sant Marc, espiga el blat”, “Sant Jordi arribat, surt la cuca del forat” i encara “Bon Sant Jordi i Santa Creu, hi haurà vi pertot arreu”.

Va ser a partir de mitjans del segle XIX, amb la Renaixença, que Sant Jordi va anar consolidant el seu patronatge sobre la nació catalana. La festa conjuga valors i símbols, enalteix la cultura i la natura, suma la força de la lluita amb l'espiritualitat. La llegenda medieval troba una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d'aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l'invasor.

Per a més informació, aquí hi ha un altre link interessant

El llegat del llatí al nostre lèxic

Programa de TVE, titulat "Saca la lengua", que parla sobre el llegat del llatí a les nostres vides.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Astronomia i Homer

Aquest és un enllaç a un interessant article sobre les referències astronòmiques a la Ilíada i a l'Odissea d'Homer.

Aquest és un altre enllaç interessant.

Reportatge de Muy Interesante titulat "Escrito en el cielo"

Origen mitològic de la rosa

Ara que s'acosta el dia de Sant Jordi, en aquest web hi ha una interessant explicació sobre l'origen mitològic de la rosa.

dijous, 12 d’abril del 2012

L'efecte Pigmalió, l'energia positiva o el fuet del prejudici



Pigmalió era un antic rei de Xipre molt aficionat a l’escultura. Mai no va voler casar-se perquè no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d’estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecte que se’n va enamorar, posant-li el nom de Galatea (“blanca com la llet”). Afrodita, compadint-se d’aquell home, la dotà de carn i ossos i li va concedir el do de la fertilitat.

Avui en dia, en psicologia, es parla de l’efecte Pigmalió. És quan una persona aconsegueix el que es proposa perquè així ho ha cregut fermament. En la medicina pot passar el mateix: en alguns casos, ens podem curar si ens ho creim. L’efecte Pigmalió, però, també es pot extrapolar a l’àmbit educatiu, tal com varen demostrar el 1968 els nord-americans Robert Rosenthal i Leonore Jacobson. En aquest cas, l’efecte es produeix quan s’aconsegueix millorar el rendiment d’un alumne, traient-se el professor els prejudicis de sobre i tenint-ne una bona opinió. Igual ocorre en l’àmbit laboral quan un treballador rendeix bé perquè el seu cap el sap motivar. També, però, hi pot haver situacions de Pigmalió negatiu: quan el professor o cap no creu en les potencialitats del seu alumne o treballador, aquest tendeix a no créixer. En els casos positius la relació amb el mite és clara. Pigmalió, quan esculpeix la seva dona ideal, ho fa amb l’esperança que sigui la seva dona i li correspongui amb l’amor que sent ell per ella. I així acaba passant.

En psicologia, una altra malaltia relacionada amb el mite clàssic és el pigmalionisme. És l’atracció sexual que senten certes persones cap a estàtues o objectes que reprodueixen la figura del cos humà.  També és l'atracció que senten homes grans per al·lotes molt més joves a qui desitgen modelar al seu gust, tal com féu Pigmalió amb Galatea. Així s'asseguren que els idolatraran.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Déus de la mitologia grega

Joan Mascaró Fornés



Un retrat que indaga en les idees i l'obra del filòleg i traductor mallorquí Joan Mascaró (1897-1987). En la seva recerca del sentit de l'existència, Mascaró va trobar resposta en els textos sagrats de l'Índia, que li van revelar els camins de llum que hem de seguir per sentir-nos complets, i mitjançant les seves traduccions, com ara la del Bhagavad Gita, va aconseguir fer-los arribar a milions de persones. A més, Mascaró es va convertir en el guia espiritual dels Beatles.

Frases cèlebres de Joan Mascaró: "És una veritat gran, universal que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit".

dimarts, 10 d’abril del 2012

Història de la llengua catalana

Edu3.cat


La llengua

En aquest capítol, "Històries de Catalunya" mostra tres històries que parlen de llengua i d'identitat. Aquestes aventures mostren com va néixer la llengua catalana, com va estar a punt de desaparèixer i com es va recuperar.

El naixement d'una llengua
Uns monjos de Cuixà, al segle X, reben la visita del dux de Venècia i s'adonen que el dux parla una llengua diferent a la seva. És el naixement de les diferents llengües romàniques evolucionades del llatí.

Les dues impremtes
Al segle XVIII, en ple procés de decadència de l'ús del català com a llengua de cultura, dues impremtes barcelonines, la dels Figueró i la dels Teixidó, lluiten en bàndols diferents a la guerra de Successió.

La calaixera de mossèn Alcover

A principis del segle XX, mossèn Alcover comença una obra gegantina: un recull de totes les paraules que es diuen arreu de les terres de parla catalana. El resultat són milers i milers de fitxes. Però amb això no hi ha prou per normalitzar la llengua, hi caldrà la feina de Pompeu Fabra.

dilluns, 9 d’abril del 2012

La música de l'antiga Roma

El primer reportatge ens convida a endinsar-nos en la música de l'antiga Roma, un viatge a les arrels sonores de la nostra civilització. També comentem la Festa Major de la Cultura Tradicional de Catalunya, un aparador de la vitalitat de la cultura tradicional, organitzat per la confederació d'agrupacions de cultura tradicional, amb desenes d'actuacions i tallers per convidar a la participació

Google Earth i l'antiga Roma

El portal Google Earth permet fer un passeig virtual pels diferents monuments de la Roma antiga, la capital de l'imperi romà.

Les eleccions a l'antiga Roma (Paròdia del Barça)


Joan Laporta i Xavier Sala Martín discuteixen sobre les eleccions quan Alfons Godall anuncia el seu suport a Ferran Soriano. L'emperador Jan decideix si salvar-li la vida o no. Per altra banda, Sandro Rosell ja es veu president del Barça.

Catalans contra Napoleó

El president Jordi Pujol protagonitza aquest documental sobre la guerra del Francès a Catalunya, el conflicte que a Espanya es coneix com la guerra de la Independència. Pujol ha recorregut els llocs més emblemàtics del decurs d'aquesta guerra, acompanyat dels millors especialistes del país. Pujol ha visitat per aquest documental des del palau de Fontainebleau, a França, al paratge on es va produir la batalla del Bruc o les muralles de Tarragona i de Girona, entre altres indrets. El president no es limita a explicar la història de la guerra, sinó que reflexiona profundament sobre aquell moment clau de l'encaix de Catalunya amb Espanya.

Jaume I, memòria d'un rei

El president Pasqual Maragall és el conductor d'aquest documental sobre la figura del rei Jaume I, el conqueridor de Mallorca i de València, i el rei més admirat pels catalans. Maragall va visitar els llocs més emblemàtics de la vida del rei i es va fer acompanyar per alguns dels principals especialistes sobre Jaume I. El documental recorre, de la mà del president, des del castell de Montsó -on es va criar Jaume I- fins al monestir de Poblet -on és enterrat-, passant per Mallorca, València i Barcelona. Maragall s'entrevista amb historiadors, amb conservadors de museus, i fins i tot amb la presidenta del Consell de Mallorca o amb l'abat de Poblet. A més, diversos moments de la vida de Jaume I han estat recreats expressament per al documental.

Desenfocament de gènere



Una reflexió sobre la representació de les dones en els mitjans de comunicació. Com influeixen els mitjans de comunicació en la construcció de la identitat de les dones? Quin paper tenen la televisió, la premsa o la publicitat en la perpetuació de determinats models en detriment dels nous valors? Ajuden a reforçar uns estereotips que haurien de canviar? Què es pot fer per transformar aquestes inèrcies?

El regal de les llengües

Aquesta és una pel·lícula que vol marcar un camí cap a una Europa rica lingüísticament i culturalment. Són els bilingües un cas especial? Tenen el mateix cervell i fan la mateixa vida que els monolingües? Quina diferència hi ha entre qui ha après més d'una llengua des del bressol gràcies a una família bilingüe i qui s'hi ha vist obligat com a immigrant? Quina diferència hi ha entre bilingüisme i biculturalitat?

Joan Coromines, el mestre de l'etimologia



Aquest documental és un retrat de Joan Coromines dirigit al gran públic, amb un caràcter global, és a dir, tant de la seva enorme obra com de la seva llarga i intensa vida i, per tant, del personatge. Se situa el gran filòleg en el lloc que mereix en l'imaginari col·lectiu català i en l'àmbit de les grans figures culturals de la història del segle XX. Se'n ressalta el significat cívic i polític, de la vida i de l'obra, i se'n reivindica la dimensió internacional en el món científic

Sòcrates

En aquest capítol coneixerem el fundador de la filosofia occidental: el filòsof grec Sòcrates

L'illa de Pasqua

http://www.tv3.cat/videos/3941570/Lest-de-lilla-el-missatge-dels-moais

De documentals sobre l'illa de Pasqua se n'han fet moltíssims. Aquests documentals sovint plantegen preguntes i, a vegades, fins i tot, donen respostes exagerades. Però mai expliquen l'autèntica lliçó que l'illa pot oferir a la resta del món: que l'illa de Pasqua ja va viure la fi del món, per culpa dels seus habitants. Si analitzem bé la història de l'illa veurem que avui dia es donen tots els ingredients perquè torni a passar el mateix, però a escala mundial. L'illa de Pasqua ens està dient: "No torneu a fer el que vam fer nosaltres. Nosaltres ja vam viure la fi del món, i va ser culpa nostra. No cometeu els mateixos errors que nosaltres. "Aquest és el missatge que els rapanui van deixar a la humanitat, i és un missatge que volem contribuir a estendre.

dijous, 5 d’abril del 2012

Atenes contra Esparta

Edu3.cat

Atenes contra Esparta

En aquest capítol s'expliquen les enemistats que hi havia entre les polis gregues d'Atenes i Esparta.

Programa que repassa els fets de la història de Catalunya més lligats a l'aventura i l'acció.

Els grecs a Catalunya

Edu3.cat

Els grecs a Catalunya

L'arribada dels grecs a Catalunya abans de la nostra era i l'establiment de les colònies comercials. Empúries, les diverses ciutats, la seva estructura i urbanisme. L'art elaborat. El comerç i les relacions amb els ibers.

Catalunya romana

Edu3.cat

La Catalunya romana

"Memòria de Catalunya" recorre els monuments deixats pels romans, especialment a Tarragona, i parla de la influència de la presència romana en la societat posterior.


La presència romana a la Península Ibèrica comença l'any 218 abans de Crist, moment en què les tropes romanes desembarquen a la colònia grega d'Empúries amb l'objectiu de lluitar contra els cartaginesos. A poc a poc, es van anar estenent pel territori, tot i que van haver de vèncer els pobles autòctons, anomenats ibers. Roma imposa una civilització urbana i el patriciat urbà n'esdevé l'eix vertebrador. Els romans van crear una completa xarxa viària i van afavorir poblacions amb gran presència d'aigüa, com les fonts termals d'Aquis Voconis (Caldes de Malavella) o d'Aquae Calidae (Caldes de Montbui). El món rural s'articula entorn de les vil·les, que combinen la part rústica i la urbana per explotar el camp amb esclaus. La romanització deixa, a part dels monuments, una forta petjada; en són un exemple el dret, la llengua o la mentalitat.

La ciutat per excel·lència és Tarragona, la capital provincial, que va ser elevada a la categoria de colònia per Juli Cèsar i va arribar a tenir 30.000 habitants. Al segle V, els pobles germànics es van situant dins l'Imperi romà, que es va erosionant internament fins a la desaparició de l'Imperi d'Occident l'any 475. Els pobles germànics reben l'herència romana, com els visigots a la Península Ibèrica, i tracten de mantenir-ne els continguts, tot i que no poden frenar el procés de ruralització, l'estancament de l'economia, l'alentiment dels intercanvis comercials, les mutacions dels valors ideològics o les alteracions socials.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Comparacions entre llengües

FONT: http://www.xtec.cat/~aquixal/fent_punta_a_la_llengua.htm

Entre catalans i castellans tenim algunes divergències referents als animals. Hi ha una roba de treball que en català es diu granota i en castellà mono. ¿I el disparador de les armes de foc? En català és el gallet, i en castellà el gatillo.

Tampoc no ens posem d’acord en alguns colors. Quan ens donem un cop, als catalans ens surt un blau, als espanyols, en canvi, un moretón.

Diferim també sobre què s’ha de tocar per tenir sort. Mentre els catalans toquem ferro, els espanyols tocan madera.

Els castellans, per ensenyar un animal a fer una cosa, fan servir el verb adiestrar, que té a veure amb diestro, que, a banda de ser sinònim d’hàbil i expert, també es refereix al costat dret, associat sempre amb el bé. Els catalans, per portar la contrària, diem ensinistrar, de la família de sinistre, que vol dir el costat esquerre —associat al mal—, i és sinònim de funest.

El caràcter dels pobles queda reflectit en la manera d’expressar verbalment l’amor cap a algú. Els francesos i els anglesos són romàntics i diuen respectivament je t’aime i I love you, que literalment significa t’amo, verb caigut en desús (gairebé com el mateix amor), però que existeix. Els espanyols són possessius, i per això diuen te quiero. Els italians no es volen comprometre i fan servir l’expressió ti voglio bene, que significa et vull bé. Finalment, els catalans, calculadors i negociants, emprem el verb estimar, que vol dir valorar.

Una altra cosa que diferencia les llengües és la manera de referir-se a la mare de Jesucrist. Els espanyols advoquen pel concepte de virginitat: la Virgen. Els italians pel de mestressa: Madonna. Els francesos pel de dama: Nôtre Dame. I els catalans pel de mare: la Mare de Déu.

També és curiós que els catalans tractem a Déu, la seva mare i tots els sants de vós, però els espanyols els tracten de tu. Deuen tenir-hi més franquesa.

Els anglesos construeixen les oracions interrogatives amb les partícules do, does i did, tretes del verb to do: fer. En català tenim una construcció semblant, que dissortadament s’està perdent: “Demà anirem a Olot, ¿fa?”

“La tasca era enorme.” Aquesta frase pertany a tres llengües: català, castellà i italià. Tasca, en català significa un treball que hom té l’obligació de fer, en castellà es refereix a una taverna i en italià vol dir butxaca.

Les llengües, molt més que un mitjà per a comunicar-nos

Jaume Vallcorba i Rocosa

Publicat a Llengua Nacional n.33 (2000)

LES LLENGÜES SÓN MOLT MÉS QUE UN MITJÀ PER A COMUNICAR-NOS

Tothom sap que dir solament una part de la veritat és una manera de portar l’interlocutor a un error; és cosa sabuda que una mitja veritat és el camí que condueix a fer ignorar l’altra mitja.
Per això ens ha de fer posar en guàrdia que hi hagi tant d’interès a dir-nos i repetir-nos obsessivament que la llengua és un mitjà de comunicació. És veritat; però és una mitja veritat i, doncs, una ocultació de l’altra mitja, a fi que ignorant aquesta altra meitat anem a parar a l’error consistent a opinar que la llengua és només un estri per a comunicar-nos els uns amb els altres. I, segon error, com que per a comunicar-nos qualsevol llengua és vàlida, abandonar la llengua nostra i les dels antecessors no té importància, ans al contrari, pot ser positiu. Però això no és veritat perquè la premissa, la de simple mitjà de comunicació; és solament mitja veritat.
Limitar-se a dir i a destacar que una llengua és un mitjà comunicatiu de relacionar-se amb els altres i no dir-hi res més —em refereixo a ni tan sols fer esment dels aspectes bàsics de posseir un llenguatge, transcendents perquè ens conformen com a persones— és dir i repetir una intencionada mitja veritat, és voler ocultar la veritat sencera.
Una llengua no és solament un mitjà acústic —o la representació escrita, és clar— de comunicació. Cada llengua és sobretot una mentalització de la realitat, és el resultat, diacrònic i sincrònic, d’interpretar en conceptes —i doncs, de conèixer— la realitat, la concreta i l’abstracta. Qualsevol cosa a què una llengua no ha donat nom, no té realitat per als qui parlen aquesta llengua; distingim aquelles coses a què hem donat nom propi, i diferenciem amb adjectius les qualitats i els accidents que hi percebem.
Hem de deduir dels comentaris que ara mateix fèiem, que una llengua prové d’un procés mental d’interpretació de la realitat, fraccionant-la i atribuint-li particularitats.

Els parlants de les diferents llengües no han fraccionat la realitat d’una manera igual i, per això, els individus que les parlen tenen una visió mental diferent de la mateixa realitat. Per facilitar-ne la comprensió, esmentaré un exemple conegut d’aquesta diferent visió. El dia és teòricament la mateixa realitat per a tothom. El cas és, però, que el català el veu compost de diferents fragments temporals que el castellà (ho comparo amb aquesta llengua només perquè ens és coneguda). En els trets bàsics, el català divideix el dia en quatre parts (amb matisos dialectals): matí, tarda (vesprada, horabaixa), vespre i nit. El castellà hi veu només tres parts: no coneix el vespre.
La importància està no pas en el fet que puguem parlar —comunicar-nos— amb altri anomenant aquelles parts del dia, sinó sobretot que mentalment les distingim. Una llengua és, doncs, una determinada manera de conèixer i d’interpretar els fets reals visibles, i també els invisibles.
Una llengua s’ha anat formant i configurant no solament de paraules esparses, solitàries, ans al contrari aplegant-les en mots que les engloben, tal com vèiem a l’exemple anterior en què les parts (matí, tarda, vespre, nit) pertanyen totes al concepte conjunt (dia). D’això en podríem adduir més exemples, però, ara, la qüestió no és investigar a fons aquesta mena de particularitats sinó fer-ne sols esment per il•lustrar la nostra explicació.
Afegim-hi encara que les paraules no les fem servir soltes sinó contraposant-les i, també, distribuint-les en sistemes, i alhora combinant-les en frases.
La forma de construir i de lligar caps a base dels específics significats dels mots de cada llengua és el resultat de les percepcions de la realitat mentalitzades i fixades segons l’esforç d’un seguit de generacions; vull dir que és el que un poble ha decantat en una cultura; és la feina feta per acomodar, per emmotllar la seva manera de veure intel•lectivament el món, en una llengua determinada. Per a poder parlar, cal que abans la interpretació de la realitat hagi estructurat la ment. Sense que abans hi hagi aquesta personal manera d’internar la realitat en la ment, no seria possible parlar ni entendre’ns.
La realitat no sols la interpretem mentalment a base de donar un nom a cada cosa; ans sistematitzem aquella denotació veient-hi intel•lectivament, tal com dèiem, uns determinats agrupaments, unes determinades sistematitzacions. Per exemple, és característic del català veure què coses són part d’una altra, vull dir que és una visió partitiva, i ho marca repetidament en l’expressió mitjançant mots específics; en concret, usant els quantificadors i uns altres elements anafòrics com el pronom en. El partitiu català concorda amb els quantificats i els indeterminats:
—Vols pa?
—Sí que en vull.
—En vols gaire?
—Dóna-me’n molt.
Alhora el partitiu es contraposa al sencer, que fa joc amb els determinats (l’article determinat, els demostratius, els possessius, etc.):
—Vols aquesta barra de pa?
—Sí, dóna-me-la.
Diferentment, la llengua castellana els barreja, a conseqüència de confondre’n la terminologia, com és el cas de Los hay que dicen, en què los és determinat, i, distingint-ho, en català és un indeterminat, és un partitiu: N’hi ha que diuen.
A més, en castellà de él serveix alhora com a possessiu i com a partitiu, per la qual homonímia els acaba confonent, i això fa que el sinònim del possessiu de él, que és su, ens el trobem allà on el català usa el partitiu en. En resulta que el català destria partitiu de possessiu i el castellà els confon. Vegem-ho. Quan en català diem En conec les habitacions, volem expressar, per exemple, que conec les habitacions d’un hotel de què parlàvem, les quals habitacions són una part de les instal•lacions hoteleres, cosa que assenyalem fent intervenir, a la dita frase, el pronom en. Una cosa diferent de si diguéssim: Conec les seves habitacions, que voldrà dir, si molt convé, que conec les habitacions que la Maria ocupa d’aquell hotel. En comparar les dues frases anteriors ens adonem que l’expressió partitiva, amb el pronom en, té un significat divergent de la frase construïda amb l’adjectiu seu. El castellà, però, ho confon perquè acostuma a dir en tots dos significats: Conozco sus habitaciones, tant fent referència a les de l’hotel com a les de la Maria.
Un altre exemple. El català distingeix la temporalitat o durada transitòria de la simple presència vista com a momentània; d’aquesta diferència en són elements expressius, per l’una banda, el verb estar, i per l’altra, el verb ésser.
Estar expressa ‘passar temps’; això fa que si de cas l’acompanya un circumstancial de temps, aquest inclogui un mot quantificador. Quan en català diem Estava al balcó no volem dir que veiem algú al balcó, sinó que hi passa temps; aquesta constatació podem quantificar-la, cosa que expressarem dient, per exemple, Sovint està dues hores al balcó, o està molt al balcó.
Ésser expressa la visió momentània d’un fet, la simple constatació de la presència, i així, en l’exemple del balcó diríem simplement És al balcó, volent dir que l’hi veiem o que l’hi imaginem. Aquesta visió momentània o, si voleu, sense referir-nos a la durada d’aquella presència, fa que ésser concordi semànticament en l’oració amb mots tals com encara, quan, des de, des que, llavors, aleshores, l’adverbi ara, etc. El diccionari defineix l’adverbi encara dient que «denota que en tal moment una cosa continua tenint lloc». La paraula moment també figura en la definició del diccionari dels altres mots que suara esmentàvem com a concordants amb ésser. Exemples: Quan serem a casa m’ho explicaràs; des que som a l’autobús que plora. Aquesta mateixa manera d’expressar simplement un fet o un cop de vista instantani, fa que, si de cas l’acompanya un circumstancial de temps, sigui dels que no duen un quantificador, amb què resulta un circumstancial de datació; posem per cas: l’adverbi ara és de datació, ara som al carrer.
Diferentment, el castellà, en moltes circumstàncies com les suara exposades, no diferencia el que és un instant del que és la durada, la visió momentània de la durada temporal. Això fa que en aquell exemple del balcó ho digui sempre amb el verb estar: Estaba en el balcón, tant pot referir-se al fet que l’hi veiem en un cop d’ull com que hi passava temps. No ho distingeix, contràriament a la distinció que hi fa el català: Ésser al balcó, estar al balcó.
Hi ha també diferències en unes altres accepcions i usos d’aquests dos verbs, com ara en l’ús de estar en l’accepció de residir o treballar en un lloc, o amb una persona, però ara no és ocasió d’embrancar-nos-hi.
No és pas que aquests exemples adduïts, els de partitiu i el dels dos verbs esmentats, pertanyin a oracions excepcionals, a racons inhabituals del llenguatge. Hem de reconèixer que són operadors molt usuals en el discurs, i, doncs, que són importants.
Amb aquests exemples —en podríem adduir uns altres— novament comprovem que les diferents llengües no veuen ni distingeixen igual la realitat.
Val a dir que tot això que ara mateix exposava sobre determinades diferències per als uns i confusions per als altres, lingüístico-mentals, ho he posat de manifest i demostrat per menut en estudis publicats, específics sobre les dites particularitats.
Diguem ara que allò que una llengua no destria, tampoc no ho distingeix qui la parla, i que una llengua més s’enriqueix com més distingeix intel•lectivament.
Fins ara hem parlat de particularitats lingüístiques que fem servir profusament. No són pas les úniques; però ja basten per a il•lustrar la nostra disquisició.
Tanmateix, per acabar voldríem referir-nos, canviant de punt de vista i pensant amb humor, als conceptes que enclouen un parell de paraules catalanes. Algú ha introduït i escampat en algun moment de la història de la llengua unes concretes percepcions, que han passat a ésser representades amb paraules pròpies de la nostra parla i que, vistes ara, resulten haver estat premonitòries, perquè aquells conceptes referits a fets mentals personals, contemporàniament han esdevingut habituals en el món científic.
És el cas del verb enraonar que, a part de significar ‘parlar’, es refereix a a la il•lació lògica de la raó, i enllaça totes dues accepcions; el concepte enraonar vincula l’expressió amb el raciocini. La filosofia ens parlava de les facultats de l’ànima, que són la memòria, l’enteniment i la voluntat. El fet és, però, que tot el cientifisme, base del progrés contemporani, es basa en l’enraonament posterior a l’observació dels fets repetitius; els fonamenta cercant la raó d’aquests fets concordants, i així els sotmet al raciocini 4, els enraona per tal de descobrir-hi la llei que els regeix. Els fets que es repeteixen són la manifestació externa d’una llei subjacent. En això consisteix la investigació científica.
I de l’esma, què en direm, ara que es parla tant dels programes informàtics, de la programació? L’esma, que consisteix a fer sense pensar-hi, allò que el subconscient té programat, en què s’assembla a l’automatisme de la computadora prèviament programada?
Perdoneu-me aquest parell de curiositats; no voldria que ens descompensessin la importància de les observacions i comparacions lingüístiques d’abans, sobre els partitius i aquells dos verbs.
Tot plegat venia del propòsit de fer palès que una llengua no és sols un mitjà de comunicació entre humans. És sobretot un contingut mental interpretador del món visible i invisible. Cada llengua, una interpretació amb especificitats.
Si el coneixement del món, si el pensament tenen per base el llenguatge, i si s’hi vincula i potencia, hem de concloure que una específica estructuració mental es fa manifesta en una determinada llengua, en la qual un seguit de generacions ha dipositat una visió, un discerniment de la realitat, en anar-la afaiçonant en la ment.
Cada llengua és una cosmologia, una configuració de veure el món, un arsenal sobre la manera d’entendre’l. Sense aquesta base, la comunicació no tindria riquesa; la comunicació consistiria, com fan les bèsties, en crits i esgarips, i en tindria prou. Cada llengua, gràcies a les seves particulars i específiques matisacions en el coneixement, aporta al progrés les distintes particularitats cognoscitives que conté, i afegeix a la cultura general les pròpies remarques intel•ligents. Abandonar-la, ignorar-la, seria una pèrdua humana, un perjudici per a nosaltres i els altres.
Dimitir de la nostra llengua és dimitir d’aquelles nostres històriques particularitats del coneixement, és perdre la nostra personalitat mental. És, doncs, suïcidar-nos pel que fa a la nostra original i rica identitat. I com que la llengua també —i no pas solament— és un fet social, és també un autogenocidi. Comptat i debatut, un acte de supina incultura, perquè és la manifestació d’una ignorància, la de pensar-se que la llengua serveix sols per a relacionar-nos.

Referir-se, doncs, només al fet comunicatiu quan parlem d’una llengua, és filtrar dins de la gent un engany, sovint amb intent destructiu, genocida d’aquella llengua i dels qui la tenen com la seva riquesa intel•lectiva íntima personal i, alhora, pròpia de tot un poble.

La llengua diu molt de nosaltres

FONT: http://elblogdelajosefina.blogspot.com.es/2011/12/la-llengua-diu-molt-de-nosaltres.html

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta'. En canvi, nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà; i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'.
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns 'sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans només són uns poca-vergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot: dar besos, abrazos, pena, paseos , etc. Mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets: fer petons, abraçades, pena, un tomb...
Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem més prim amb un 'escolti!'

En castellà és paloma, en català és colom.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol•lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas; i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan', aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà, per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col•lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres.

La darrera parlant d'una llengua d'Alaska



David Cuscó / Publicat a LN 71, apartat Sociolingüística

Cada llenguatge és una tradició, cada paraula, un símbol compartit.
Jorge Luis Borges

El mes de gener de l’any 2008, Marie Smith Jones va morir i va ser notícia. Mesos després algú, fins i tot, li va dedicar una entrada en la Viquipèdia. Ara, qui ho vulgui, ja pot saber que l’eyak es parlava a Alaska i que ha deixat d’existir perquè Marie Smith Jones n’era la darrera parlant. Al Youtube hi ha un vídeo de l’any 1995 en què es veu aquesta senyora pregant per la supervivència del seu idioma. A sota d’aquesta imatge algú comenta que cada deu dies desapareix una llengua.
El siona és un idioma de Colòmbia i d’Equador. El darrer estudi sobre el nombre de parlants d’aquesta llengua es va fer l’any 1982; n’hi havia 300.
Els experts auguren que en ben poc temps la quantitat de llengües que es parlen al món (més de tres mil) es veurà reduïda a la meitat. Algunes són parlades per cinc, deu o vint persones i, de fet, és ja com si no existissin. L’eyak, en la pràctica, ja s’havia extingit molt abans que la senyora Marie Smith Jones morís. I el siona, per bé que encara en pugui quedar algun parlant, és una llengua condemnada a desaparèixer.

Fins aquí res d’especial si creiem que les llengües són un mitjà de comunicació i prou. Que no es pot viatjar en globus? Doncs, es viatja en tren o en vaixell. Tant és, el cas és viatjar, o sigui comunicar-se. Que l’ascensor no funciona? Doncs, pujo a peu. Cal ser pràctic, anar per feina i sobretot dedicar-se a desemmascarar essencialismes i mites identitaris pertot. És clar que, sota aquesta pàtina d’objectivitat extrema, aquests directors d’agències de viatges lingüístics sembla que pateixin d’allò que Roland Barthes defineix com a «impotència per a tolerar l’ambigüitat d’allò real, l’angoixa dels signes dubtosos, la inexactitud del món i del llenguatge». L’arrel del problema es troba en el fet que als partidaris del darwinisme lingüístic els costa de reconèixer que una llengua no és un fenomen individual i prou.

En minimitzen (o neguen directament) la dimensió col·lectiva, mostrant una visió del fet lingüístic esquemàtica, reduccionista i interessada. Les llengües són un mitja de comunicació i prou, diuen. I, de fet, estic convençut que això és el que menys són. Provaré d’il·lustrar-ho amb dos arguments diferents, però de cap manera contradictoris. El primer té a veure amb l’aspecte social i històric que conforma qualsevol idioma, i el segon, amb la dimensió, si es vol, esotèrica del llenguatge.
Quan mor una llengua, mor una manera de veure el món, un gènere de memòria, com diu George Steiner. Mor una manera de metaforitzar l’existència humana. La desaparició d’una llengua implica un empobriment global, perquè s’esvaeix una possibilitat d’interpretació de la realitat. És clar que les llengües no deixen d’existir de cop i volta, ni com si no hi hagués més remei. La desaparició de llengües com el llatí (en aquest cas, podríem parlar més de canvis o d’evolució cap a altres formes, que no pas de mort) és un bon exemple del que espera, tard o d’hora, a qualsevol llengua. La qüestió és si a tots ens interessa o no que això passi tan tard com sigui possible i gens d’hora.

Una llengua morta és insubstituïble. I no ens enganyem: la immensa majoria de llengües acaben desapareixent perquè han entrat en conflicte amb interessos que no tenen res a veure amb factors naturals. Les guerres, els genocidis, les invasions, les deportacions, el descontrol absolut del mercat, i el poder mediàtic i educatiu són algunes causes (conjuntament o separadament) de la substitució lingüística. Obviar que tots aquests mecanismes són determinants a l’hora de configurar una situació establerta significa posicionar-se clarament en una actitud d’acceptació i perpetuació del problema. L’ús de les llengües depèn sempre de factors socials i polítics i mai no es pot explicar com la suma dels comportaments individuals. La perversió del significat de les paraules (de què parlarem més endavant) resta aquí ben reflectida amb l’ús que es fa actualment del mot bilingüisme.

A part de l’ambigüitat intrínseca del terme, el bilingüisme es fa servir habitualment com a sedant que dissimuli el conflicte inevitable que comporta la coexistència de dues llengües. En la pràctica, el bilingüisme perpetua la diglòssia i accelera el procés de substitució. El filòleg Gabriel Bibiloni expressa perfectament el que amaga l’ús d’aquest mot: «Per molt que es vulgui dissimular, dues llengües no poden usar-se dins una societat exercint cadascuna d’elles plenitud de funcions. Si una de les dues ho fa, l’altra restarà inevitablement disminuïda per innecessària o supèrflua.»